Guia de la Bona Pràctica I: A nivell de Centre

· Serà necessari que des del centre es promocioni i fomenti el coneixement de la llei 1/96, així com la llei de Protecció de les Illes Balears. Els mestres generalment no tenen coneixement sobre l’existència de la llei 1/96, o si la tenen, no coneixen el seu contingut; i pensam que es molt important que com a mestres, que passam la meitat del dia amb infants, tenguem ben per mà la llei i aquesta sigui un instrument real en la nostra tasca educativa. Per això haurem de proporcionar la formació, informació i assessorament al respecte.

· Promoure campanyes especials de sensibilització, tant a mestres, pares, alumnat del centre, personal no docent... en definitiva, sensibilitzar a tota la comunitat educativa per tal de promoure l’acceptació i la integració dels menors que es troben en situació de desprotecció. I sense oblidar tampoc el deure i la necessitat de detecció quan més aviat millor.

· Des de l’escola es podrien fomentar i fer grups de treball i reflexió; es podria proposar reunir-se mensualment tota la comunitat educativa (mestres, pares, serveis socials, serveis de la comunitat...) per tal de debatre i parlar sobre el fenomen de desprotecció, i com aquest afecte a les nostres aules. Fomentar un treball cooperatiu i conscienciar de la necessitat de detecció des de qualsevol àmbit. En definitiva és tractaria d’un lloc de reflexió, on tothom hi tingués cabuda.

· Necessitat de dotar al centre de places per l’alumnat de nova incorporació, fent especial incís en aquells alumnes que es troben sota mesures de protecció. Hem de tenir en compte que moltes vegades aquestes mesures impliquen el canvi de centre, i s’ha de facilitar que el menor estigui escolaritzat en el seu nou entorn.

· És necessari que existeixi un manual de procediment d'intervenció davant situacions de desprotecció infantil en el qual es detalli la forma que s'han de portar a terme les actuacions, l'organització i funcionament dels serveis implicats i els criteris que han de regir la presa de decisions. Del que es tracta és d’actuar de forma immediata, seguint un model d’actuació ja establert, sense haver de dependre de les resolucions no meditades ni consensuades.

· Un dels documents de centre que més transcendència té quan a mesures de protecció de menors i la seva arribada al centre escolar, és el Pla d’Acollida. És necessari que aquest inclogui, a part de la acollida lingüística, la incorporació d’alumnes amb mesures de protecció. Aquest document ha de ser un referent pel centre, quan a la seva actuació amb els alumnes de nova incorporació, per tal de dur a terme una intervenció que segueixi la mateixa línia. D’aquesta manera aconseguirem que els documents de centre tenguin una funció més enllà de la tasca burocràtica, fent-los extensibles i aprofitar-los al dia a dia.

· Definir línies de prevenció i actuació a desenvolupar en l’acció tutorial. Planificar en els Plans d’Acció Tutorial activitats d’informació, prevenció i actuació cap al tema de desprotecció infantil i treballar les habilitats socials, l’assertivitat, l’empatia i el respecte als altres com a pautes de comportament adequat. La tutoria ha de ser el lloc central per fer front col·lectivament al problema.

· És imprescindible flexibilitzar el nostre sistema organitzatiu. Per això haurem de disposar d’una bona organització dels horaris, grups, etc. ja que aquests han de ser suficientment flexibles perquè puguin ser modificats en qualsevol situació (com és la incorporació d’un nou alumne).

· És imprescindible que des de l’escola proporcionem informació, formació, assessorament, dotació de recursos, sensibilització... als mestres, per tal que estiguin preparats per donar resposta als alumnes, i en especial als que estan dins el circuit de protecció de menors.
· El personal dels centres necessita entrenament en habilitats que li permetin manejar grups de nens, plantar cara al comportament difícil d'alguns d'ells, donar suport social als nens i a les seves famílies i ajudar-los a afrontar les pèrdues derivades de la separació.

· Una bona estratègia per facilitar la incorporació i integració del menor l’escola, és realitzar unes primeres visites (de poca durada), per tal de familiaritzar a l’alumne amb el centre.

· De seguida que arribi un nou alumne al centre, que estigui sota una mesura de protecció, es posarà en marxa un procés i seguiment des de l’equip de suport del centre. Aquest s’encarregarà, juntament amb el mestre tutor i la resta d’especialistes, de la seva integració al centre, per tal de fomentar unes relacions socials i afectives positives amb el nou context.

· Tots els membres de l’equip mantindran una reunió setmanal i tantes com siguin necessàries. En aquestes reunions hi assistiran el tutor de l’aula, el director del centre, responsable de l’EOEP, l’educador o família, serveis mèdics... i tota persona que estigui implicada amb el cas. Serà necessària també la relació de l’escola amb altres serveis de la comunitat, per tal de fomentar el treball en xarxa.

· Aprofitar tota la informació de la que ja es disposi. Hem de intentar recollir la màxima informació possible sobre l’infant que ens arriba, i saber com adequar-la i aprofitar en el nostre context i intervenció. S’haurà de tenir preestablert un període de temps, durant el qual recollirem tota la informació possible sobre el menor i la seva evolució; això ho podrem dur a terme a través del contacte amb l’escola de procedència. Aquest període de temps ens servirà també per donar un marge a l’infant per adaptar-se al nou centre.

· Conèixer quina serà la situació del nin a llarg termini, és a dir, haurem de tenir present si la mesura adoptada és temporal o definitiva, ja que això determinarà la nostra intervenció.
· Des de la mesura que s’hagi adoptat s’hauria de proporcionar la informació necessària sobre les característiques del nin, el seu desenvolupament, situació familiar, legal i administrativa. Això només és possible a través de la estreta col·laboració entre la mesura adoptada i l’escola.

· Donat que els equips que intervenen amb els infants són diversos, és convenient unificar criteris, recursos i metodologies i donar-los a conèixer. És necessària una bona coordinació del centre amb la resta de recursos i professionals que estiguin implicats en el treball amb el nin, de manera que el treball en xarxa sigui una realitat. És necessari fomentar una major coordinació entre els diferents serveis i professionals definint protocols d’actuació comuns i establint referents de cada cas.

· Haurem d’adequar el centres a les necessitats reals i actuals del menor; som nosaltres els que hem de respondre i adaptar-nos a les seves característiques, i no a la inversa, per tal de facilitar una integració i relació favorable amb l’entorn, només així podrem proporcionar un desenvolupament òptim.

· Fomentar la comunicació amb els nous pares (ja siguin acollidors o adoptius) o educadors, per tal de facilitar-los la màxima informació sobre el menor, i així implicar-los en el procés d’intervenció. D’aquesta manera podrem facilitar el procés d’adaptació.

· A nivell de centre és important treballar a partir de les Escoles de pares i mares, un lloc on es poden impartir programes específics, cursos, espais adreçats a ells, i que puguin servir per donar eines, compartir experiències, etc. Només d’aquesta manera treballarem des de la prevenció i evitarem situacions de risc.
Aquestes activitats les podem dur a terme des de el centre i amb l’estreta col·laboració dels Serveis Socials, els quals ens poden proporcionar educadors, formació als mestres, etc. També és interessant (i nosaltres consideram que imprescindible) la implicació de les administracions i ajuntaments en aquest tipus de mesures.

· Intervenció front el conflicte: la mediació. La mediació és una estratègia per donar resposta als incidents que puguin aparèixer a l’escola. Hem de tenir en compte que les situacions que viuen els menors i com el fet d’estar dins el circuit de protecció, pot afectar a les seves conductes. D’aquesta manera la mediació afavoreix el desenvolupament de les estratègies i habilitats necessàries per resoldre els conflictes i facilita la gestió dels problemes als centres, alhora que promou l’aplicació efectiva de la cultura del diàleg i afavoreix l’adquisició de capacitats socials.

Es tracta d’educar en la participació, i desenvolupar la capacitat de prendre decisions. La mediació escolar és preventiva, pretén habilitar les persones per conduir per elles mateixes els seus conflictes de manera constructiva i creativa.

Com podem veure els alumnes passen a tenir un paper actiu, una actitud de corresponsabilització amb el projecte, etc. Tots aquests són aspectes que són imprescindibles per al desenvolupament integral i harmònic dels alumnes.

· Programes concrets

Cada centre educatiu ha de decidir quins són els més adequats als seus objectius i com coordinar-los, a través del PEC, PCC i les programacions.

Aquest tipus de programes no tenen sentit ni tampoc són efectius si no es donen en un determinat context. Per això exigeixen un determinat tipus d’educació una organització de centre i un sistema de relacions i un currículum ocult que no contradigui l’ensenyament de programes.

Aquests programes exigeixen models educatius democràtics, un sitema de relacions respectuós, tolerant, participatiu, igualitari i prosocial, un tipus de disciplina inductiu basat en el consens i en el raonament sobre la utilitat de les normes, una impregnació de valors socials positius en totes les activitats i relacions escolars.

A) Programes per al desenvolupament de dimensions de la personalitat: aquests afavoreixen el benestar de l’individu i la conducta prosocial.
a. Programes de desenvolupament i potenciació de l’autoestima.
b. Programes de desenvolupament que afavoreixen la autoeficàcia i el lloc de control intern.

B) Programes de desenvolupament de processos cognitius: els quals afavoreixen la conducta prosocial.
a. Programes de mediació: per afavorir l’adquisició d’un judici moral més autònom i equitatiu.
b. Programes per afavorir l’educació en valors: estratègies que permeten als individus conèixer quins són els valors que realment desitgen tenir i fomenta la congruència de la seva conducta amb aquests valors.

C) Programes orientats a l’aprenentatge de conductes socialment competents:
a. Entrenament en habilitats socials.
b. Programes que optimitzen les relacions interpersonals: educació sexual.
c. Programes que intenten prevenir conductes de risc.

D) Programes orientats a afavorir aspectes concrets de la conducta prosocial:
a. Unitats didàctiques per superar el sexisme.
b. Unitats didàctiques per promocionar els drets humans.
c. Unitats didàctiques per fomentar la pau i la resolució de conductes.
d. Unitats didàctiques i exercicis per afavorir la cooperació.
e. Programes contra la discriminació ètnica.


E) Programes orientats a potenciar un estil de vida saludable:
a. Educació ambiental.
b. Educació per al consum.
c. Educació alimentària.
d. Educació vial
e. Educació per evitar riscs: alcoholisme, drogaaddicció en general, embarassos no desitjats, sida, etc.

F) Programes orientats al control o desaparició de conductes socials indesitjables: com per exemple de control de l’agressivitat.

Cal destacar que aquests programes no serveixen de res si s’apliquen de forma aïllada; perquè aquests tenguin una incidència és necessari que tenguin una continuïtat.

A més, hem de tenir en compte que aquests no són els únics, sinó que n’hi ha molts altres. D’aquesta manera, el centre ha de decidir quins adoptarà en funció de la seva realitat educativa.

L’escola és la institució que millor pot oferir a tots els nins la igualtat d’oportunitats i ha d’ocupar-se de la formació integral, no només de l’aprenentatge de determinades capacitats instrumentals. A més, aquesta pot completar els ensenyaments de les famílies amb programes sistemàtics seqüenciats i globalitzats que permetin fer aprenentatges complexos.