Guia de la Bona Pràctica II: A nivell d'aula

L’aula és l’espai idoni per realitzar una intervenció més acurada i és on podem tenir un contacte més directe amb el menor, per tant, podem controlar més la situació. Així, és important que la intervenció parteixi de l’aula creant les condicions adequades perquè aquesta es pugui estendre a diferents àmbits.

Avaluació

· Realitzar una primera valoració de les necessitats i cobrir immediatament les més bàsiques.

· Considerar l'edat, el sexe, la salut, la personalitat, la raça, la cultura del nen concret per a avaluar els riscos als quals està exposat, així com per a respondre de forma adequada a les seves necessitats. Aquests aspectes els haurem d’avaluar com a mestres, ja que condicionaran l’evolució i desenvolupament del nin.

· A l’aula els mestres hauran de tenir present i avaluar les conseqüències o efectes del maltracte en el nin i la seva família.

· Determinar quins aspectes o factors representen “punts dèbils”, així com també els “punts forts” i tenir en compte com aquests poden actuar com avantatges i desavantatges en la nostra intervenció.

· Identificar les àrees o factors que representen els “aspectes positius” o “punts forts” de la família i sobre els quals es podrà recolzar la nostra intervenció.
· Valorar la seva integració i treball pràctic/manual per sobre del rendiment acadèmic.


Clima d’aula

· Sensibilitzar i conscienciar als alumnes, per tal que l’arribada d’un nou alumne a l’aula s’assoleixi amb tota normalitat i no suposi una distorsió del clima a l’aula.

· Dins l’aula, i amb tot l’alumnat, hem de fomentar el coneixement cap als nous models familiars (famílies monoparentals, reestructurades...) i respecte cap aquests.

· Oferir una organització còmoda de l’espai i dels objectes que no exigeixi continues prohibicions.

· Crear algun espai per a objectes personals en els que pugui mantenir certa privacitat. Hem de tenir en compte que aquests són nins que han sofert la separació de tot allò que els envolta la qual cosa implica una ruptura amb la seva vida anterior. Per això és habitual que els infants tenguin una certa afecció per determinats objectes de la seva vida anterior i dels quals no es volen separar ja que els dóna seguretat.

· Tenir cura dels seus béns personals de manera especial, ja que aquetsa és una forma de respecte cap a la seva vida anterior i cap a ell mateix.

· Potenciar la capacitat de resistència o de fortalesa psicològica a través d’un tracte afectuós, contacte físic, sensibilitat, estimulació, equilibri, estima, satisfacció per els accions, etc.

· Tenir en compte les seves peticions, fer-lo partícip de les decisions que l’afecten, etc.

· Afavorir la interiorització de les normes perquè aquestes passin de tenir un origen en l’autoritat, a ser compreses com a necessàries i útils.

· Ser capaços de posar límit a la seva conducta inadequada, amb energia i claredat en la norma, posar-los en disposició d’aprendre i tenir confiança que ho faran per si sols, preparant l’aula per a la millor activitat d’aquesta edat, que és el joc.

· Davant l’existència de problemes, no cedir a la temptació de negar-los o declarar-los de poca importància. Al contrari, cercar constantment els mitjans per tractar-los.

· Parlar amb naturalitat de les seves vivències, transmetre’ls que són com les dels altres infants, amb claredat, sinceritat i respecte, donant-los el missatge de seguretat en les persones que en tenen cura en un lloc diferent de la resta dels altres nens i nenes, donant preferència a les igualtats i no pas a les diferències.

· El menor necessita, dins el context de l’aula, afecte i continues atencions.

· No estalviar-se les expressions positives si se les mereix, a fi de reforçar els seus assoliments, més que no pas assenyalar les seves limitacions, perquè les criatures són molt sensibles a l’aprovació de les persones adultes.

· Evitar moments que puguin provocar estrès al menor: renou, moviment de masses, etc. Hem de tenir en compte que el nin ha viscut situacions molt estressants i, per tant, necessita una estabilitat i tranquil·litat en l’entorn.

Estratègies organitzatives

· Organitzar la intervenció d’acord a les necessitats i característiques de l’infant, així com en relació als recursos dels que disposem. Això implica també, revisar les capacitats del menor, en relació a les seves habilitats socials, emocionals i afectives, deixant en un segon pla les competències curriculars. Hem de tenir en compte que fins que no s’aconsegueixi una estabilitat i assoliment de les primeres no hi ha haurà les condicions òptimes per realitzar tasques de caire més acadèmic.

· Tenir cura de manera especial del procés d’adaptació al nou entorn, entendre que es tracta d’un procés costós, planificar-lo en el temps, oferint-los seguretat i afecte.

· Distribuir les tasques i hores al llarg de jornada d’una forma que faciliti i afavoreixi una actitud més activa i participativa cap al treball.

· L’establiment de rutines en la jornada escolar esdevé una eina fonamental perquè l’alumne se senti segur en l’entorn de l’aula, ja que facilita una anticipació del que passarà i per tant aconseguirem que ell sàpiga en tot moment el que ha de fer i així no se senti desorientat.

· Facilitar les ocasions en les que els nins puguin interactuar amb els seus iguals i molt especialment amb aquells que es defineixen com amics. La dificultat actual és la manca d’espais; per això l’escola hauria d’oferir espais d’interacció en horari no escolar i durant els caps de setmana.

Estratègies metodològiques

· Prioritzar sempre el benestar del menor en la presa de decisions. A més d’escoltar i tenir en compte la seva opinió.

· La intervenció ha d’anar en funció de les seves característiques individuals ja que aquestes condicionen la seva capacitat d’adaptació i el seu sistema de relació. Per això és necessari el treball en habilitats socials i capacitat per solucionar problemes.

· El mestre ha d’esdevenir un model educatiu estable per a l’alumne, i que aquest es pugui arribar a identificar amb ell. Hem de tenir en compte que solen ser infants als que els manquen referents adequats per desenvolupar les habilitats de la vida diària.
· L’objectiu principal no serà l’adquisició de continguts escolars, sinó la seva socialització i adquisició d’habilitats que li permetin adquirir una certa autonomia personal.

· Realitzar una intervenció, educativa i psicoterapèutica, que elimini els efectes que el maltracte hagi pogut ocasionar en el menor.

· Una estratègia que pot ser necessària per la integració del menor al centre escolar és una incorporació progressiva, és a dir, aquesta es pot realitzar tant a través d’una reducció de l’horari escolar, com a través de la incorporació en matèries que li resultin més atractives.

· Treball en petits grups per tal de facilitar les relacions entre els membres de l’aula i que aquestes puguin arribar a ser més estretes. D’aquesta manera, oferim més seguretat a l’hora d’iniciar-la.

· Posar paraules als seus sentiments de manera adequada, sempre amb paraules comprensibles d’acord amb l’edat que tinguin, amb la qual cosa afavorirem tota mena d’expressions (verbal, corporal, gràfica, etc.).

· Proposar activitats significatives, curtes, variades, en microgrups, voluntàries, etc. Aquests infants habitualment tenen un desinterès i una desmotivació cap a les tasques escolars, per això aquest tipus d’activitats ens ajudaran a implicar-los i a que se sentin més segurs dins l’aula i en les tasques escolars.

· Dins l’aula és aconsellable treballar i organitzar les activitats mitjançant agrupaments flexibles, treball cooperatiu, per racons, tallers... que afavoreixen les relacions entre els alumnes, així com un enriquiment mutu entre ells.

· Fer ús de activitats alternatives que permetin l’ús i desenvolupament de habilitats socials i pràctiques, que afavoreixin la seva autonomia, que li ofereixen la possibilitat de tenir èxit, i fins i tot destacar.
· Ensenyar i treballar habilitats de la vida diària, és a dir treballar per aconseguir la màxima autonomia, responsabilitats, etc.

· Potenciar les activitats d’interacció amb els demés.

· Necessitat d’exploració: necessitat de conèixer l’entorn físic i social. Per tant, l’escola ha d’oferir la possibilitat de contacte amb objectes, llocs, plantes i persones i oferir els ambients més rics i variats possibles.

· Necessitat de potenciar la curiositat per aconseguir un aprenentatge significatiu connectat amb la realitat.

· Necessitat de participació i autonomia progressiva: participar en les decisions i situacions en les quals estiguin implicats. Per això l’escola ha d’educar la participació i establir límits coherents i definits.

· Necessitat de jugar: el joc neutralitza altres moments de sofriment, contribuint a que el balanç vital sigui positiu. El joc ofereix les millors oportunitats per fer tot tipus d’aprenentatges socials, per això podem fer ús del joc com a eina educativa per tal que l’infant rebi una estimulació rica i significativa, realitzi activitats corporals i formi una xarxa de relacions socials.

· Repetir jocs, contes i cançons que els atreguin i que reconeguin com a propis, ja que aquests els atorguen seguretat i sensació de pertinença. Els contes narrats o llegits constitueixen una oportunitat inigualable perquè els infants es puguin acostar al món de les emocions, que d’altre manera no podrien viure. Les criatures s’espanten, s’alegren, s’entristeixen amb els personatges, perquè s’identifiquen plenament.

· No desmuntar la seva fantasia. La fantasia dels infants té a veure amb situacions viscudes. Amb la imaginació, les criatures encadenen records del que ha passat. Si els records són positius, serviran per establir un procés d’enriquiment personal; si els records són negatius, els ajudarà a assumir-los i a superar-los.

Pautes actitudinals

· Acceptació de l’alumne independentment del seu rendiment o conducta. Hem de tenir en compte que per la situació viscuda pot presentar problemes de comportament. Davant aquests hem d’adoptar una actitud comprensiva, analitzant el per què del comportament.

· El mestre ha de superar el seu caràcter instructor per això és necessari que el menor tengui confiança en ell i s’identifiqui amb aquest. El mestre l’ha d’ajudar a superar els riscs, per això el menor ha de sentir-se acceptat incondicionalment, amb la qual cosa es fomenta l’augment de l’autoestima.

· No etiquetar les seves conductes, hem de tenir en compte que són conseqüència de les seves vivències, i l’hem d’ajudar a afrontar-les en confiança.


Pautes socials


· Prioritzar la estabilitat emocional per sobre dels continguts curriculars. Només quan el nin assoleixi la estabilitat emocional serà capaç d’interioritzar els continguts escolars.

· Promoure el desenvolupament de característiques individuals fonamentals: autoestima, percepció de control, habilitats socials, etc.

· Emfasitzar la independència i absència de sobreprotecció.

· Un dels objectius prioritaris és treballar les habilitats socials, ja que els menors tenen greus dificultats en la socialització. Cal destacar que són alumnes sense models socials adequats, i necessiten que els facilitin les eines necessàries per relacionar-se adequadament amb els demés.

· Dins l’aula és important treballar i promoure la seva competència social.

· Desenvolupament de les competències socials, autoestima i autoeficàcia.

· Fer competent a cada nin per adaptar-se i saber afrontar i superar els riscs als quals pugui veure’s sotmès.

· Donar valor a una relació afectiva entre l’infant i la persona educadora que esdevé privilegiada.

· Evitar situacions de ruptura, donar continuïtat a la tasca, unificar criteris amb els educadors i famílies que realitzen una labor de maternatge, de manera que es recapti tota la informació possible, i es comuniquin les conductes, els progressos i els aprenentatges dels infants que s‘observen a l’escola.

· Oferir a l’infant un ventall de relacions socials, engrandir el seu camp d’experiències, trencar la monotonia quotidiana amb activitats lúdiques, culturals, esportives, passeigs, excursions, en definitiva: activitats gratificants.

· Importància de la influència dels amics que esdevenen un complement a les figures d’afecció. Aquest és un factor que condiciona l’autoestima i l’aprenentatge d’habilitats socials.

· Aconsellar que fora de l’escola es pugui veure amb els amics que ha fet al centre (sobretot, vacances, aniversaris, etc.). Per tal d’evitar una segona separació dels seus companys que implica noves pèrdues.

Família

· Afavorir l’intercanvi constant d’informació amb els pares o tutors (reunions col·lectives, converses informals, agenda, etc.).

· Parlar dels pares durant la seva absència, sense amagar ni invisibilitzar la situació. És a dir, parlar de la família biològica amb naturalitat.
Respecte a la seva història i a les seves famílies, cal tenir sempre en compte que, encara que no siguin presents com les d’altres nens i nenes, són a la seva ment i al seu cor.