Guia de la Bona Pràctica III: A Nivell de Professorat

El fet de trobar-se amb un infant que pateix o ha patit una situació de desprotecció produeix una sèrie de sentiments en el professorat que dificulten una intervenció adequada amb aquest alumnat.

D’aquesta manera, és necessari que el professorat desenvolupi una sèrie d’actituds i aptituds, així com el coneixement d’estratègies que guiïn la seva actuació en aquest tipus de situacions, per tal de garantir un adequat desenvolupament de l’infant i ajudar-lo a superar la situació.

Sentiments dels professionals:

· En relació a la detecció, els professors solen mostrar temor a la denuncia, ja que tenen por a les possibles represàlies per part de la família biològica. Tot i que aquest denuncia sigui l’obligació no només legal, sinó també moral de tots els ciutadans, moltes denuncies no es duen a terme a causa d’aquesta por. Una de les possibles solucions és fer-les a nivell de centre, i amb la implicació de l’equip directiu.

· Els mestres senten angoixes en relació a la legalitat i situacions que poden sorgir davant les mesures judicials preses. En ocasions tenen dificultats per actuar, ja que no disposen de la informació judicial que determina les condicions de relació del menor amb la seva família biològica.

· Sorgeixen sentiments diferents segons si l’alumne estava escolaritzat en el centre abans de dur-se a terme la mesura de protecció o no.

Si l’alumne ja estava escolaritzat en aquell centre, una vegada adoptada la mesura de protecció, els mestres reconeixen una gran millora en ell, ja que una vegada s’eliminen les condicions que provocaren la desprotecció i és dóna resposta a les seves necessitats, el canvi és percep com a positiu.

Per altra banda, si la mesura comporta canvi de centre, l’infant és percebut pels mestres com un nou problema, al que s’ha de donar resposta i per tant implica més atenció i dedicació, a més suposa per ells un element que romp amb l’estabilitat de l’aula.

· Manca de suport i/o implicació per part de la resta de professorat del centre. Moltes vegades es delega en el mestre tutor de l’alumne tota la tasca d’atenció, la qual cosa dificulta una mateixa línia d’actuació en les intervencions.

· El professorat sol sentir-se desorientat perquè no té la suficient informació per poder actuar, es a dir, el mestre ha de fer front a una situació per la qual no se sent capacitat. És per ell/a una situació que apareix de forma sobtada i per la que no està preparat per donar resposta.

Com a conseqüència de tot això, apareix la necessitat de tenir una formació per a la intervenció escolar dels menors que es troben sota una mesura de protecció. La intervenció de l’escola ha d’anar dirigida a donar resposta a les necessitats del menor. Per això com a mestres haurem de:

· Ajudar a afrontar les pèrdues. L’adopció de mesures de protecció que suposen la de la separació del menor del seu nucli familiar implica situar al menor en una nova situació on es produeixen pèrdues significatives que no es limiten a la separació de les principals figures familiars. Aquestes pèrdues es poden classificar en:
Pèrdues de tipus físic i material
Pèrdues psicosocials
Pèrdues socioculturals
Pèrdues emocionals

· De les pèrdues emocionals convé tenir un coneixement previ de les vinculacions afectives del menor, amb la finalitat de preveure la situació de dol que la separació pot produir.

No tots els menors viuen la separació d’igual manera: uns la pateixen excessivament, afegint un element més a la situació de risc, esdevenint en alguns casos una situació de desemparament més greu que aquella que va determinar la mesura.

· Facilitar l’expressió dels sentiments. És necessari crear un clima de confiança i seguretat per a l’infant per tal que pugui expressar les seves emocions, pensaments, ja que es troba en un moment de canvis radicals, i és necessari externalitzar tant sentiments positius com negatius, per tal de superar i entendre la situació en que es troba.

· Molt lligat amb el punt anterior, hem d’ajudar a elaborar una explicació de la seva situació, ja que el menor ha sofert molts de canvis i pèrdues en poc temps, i és necessari una reflexió de la situació en que es troba. Nosaltres com a mestres, hem de acompanyar al nin en aquest procés de comprensió de la pròpia història.

· Ajudar a construir la seva història personal. És important que el nin no rompi totalment amb la seva vida, no es tracta d’oblidar el passat, sinó de reconstruir-lo per tal de seguir endavant i poder construir la seva identitat personal, en el seu nou context. Aquesta identitat es veu amenaçada especialment en aquells nens que han estat separats de la seva família durant molts anys i més si han canviat d'ubicació en diverses ocasions. És necessari que les persones que estiguem en contacte amb ells, fent-nos càrrec de la seva atenció i educació, els ajudem a vincular totes les experiències i els successos més significatius de la seva vida, donant-los un sentit, i a recuperar els records de les persones amb les quals han compartit la seva existència.

Així doncs, es tractaria d’establir les condicions necessàries, per tal que el nin sigui capaç (mitjançant el nostre suport) de connectar la seva vida anterior amb el nou entorn en que es troba. Nosaltres com a mestres tenim un paper molt importat en aquest procés; hem d’ajudar a l’infant a sentir-se segur en si mateix, i això ho podem aconseguir mitjançant una estabilitat de models, entorn (aula), etc.
· Desenvolupar una autoestima positiva. Cal destacar que l’autoestima és un aspecte fonamental en el desenvolupament del menor, ja que a partir d’ella es construeixen les habilitats, actituds, aptituds... necessàries per establir relacions i vincles afectius. Per tant serà un dels aspectes més importants a treballar des de l’escola.

Per tal d’afavorir l’augment de l’autoestima és imprescindible:
- Afavorir l’acceptació positiva.
- Afavorir l’acceptació de qualsevol diferència.
- No fer comparacions i desqualificacions.
- Proposar tasques en les que pugui tenir èxit.
- Realitzar programes de promoció de l’autoestima, habilitats socials i habilitats interpersonals.

· Les persones que estam en contacte amb ell hem de fer-los sentir persones úniques, valuoses, competents i estimades, ja que han viscut diferents fracassos a causa del seu desavantatge social i, en ocasions, se senten culpables pel succeït.

· Des de l’escola ens hem d’implicar en la seva atenció, educació i benestar. Aquesta implicació s’ha de donar des de tota la comunitat educativa, ja que es tracta de fomentar un treball globalitzador i un desenvolupament integral. L’actuació no només ha de venir des del centre, sinó que les famílies i context on se situa l’infant han de col·laborar en aquesta tasca.

· Proporcionar les habilitats necessàries pel desenvolupament de la competència personal i social, ja que si no es treballa en aquest nivell serà molt difícil la seva integració i adaptació a la nova situació. A causa de les seves dificultats de socialització, serà important donar eines que els ajudin a establir relacions i afecte amb els companys d’aula, mestres, etc.

· Tots els àmbits de la competència social del nen (comportament prosocial i empatia, habilitats de comunicació, adaptació social, habilitats de solució de problemes interpersonals, vinculació afectiva, etc.) poden veure's afectats per les situacions més o menys severes de desprotecció. Per aquest motiu, totes les persones responsables de l'atenció directa dels nens protegits han de ensenyar-los les habilitats necessàries per al desenvolupament de la competència personal i social i, a aquest efecte, han d'existir i utilitzar-se programes estructurats per al seu entrenament.

· Necessitat de: escoltar-los quan fan preguntes, respondre de forma veraç, contingent, senzilla i adaptada a les pròpies capacitats del nin. L’adult esdevé un mediador en la comprensió de la realitat i el significat que el nin li dóna. A més de comprendre que nosaltres podem aprendre molt d’ells.

· Necessitat de transmetre un concepte de l’ésser humà i de la societat realista i positiva. Això, permet un desenvolupament del judici moral i la capacitat d’assimilació crítica de valors i normes socials que permetin al nin controlar la conducta i dur a terme comportaments prosocials.

· La participació del menor; els desigs dels nens han de ser tinguts en compte i és necessari facilitar que els expressin. D'acord amb la seva edat cal procurar que participin al màxim en l'adopció de decisions relacionades amb aquelles qüestions que els concerneixen.

· No jutjar mai a la família biològica del menor, ja que nosaltres no hem viscut les seves experiències ni hem tingut la seva problemàtica, per tant, no els podem jutjar baix els nostres patrons.

· Hem de veure al nin com a subjecte de la nostra tasca educativa, no com una víctima, ja que això només ens posarà obstacles a l’hora d’intervenir.

· Reflexió sobre la pròpia pràctica, només si tenim una actitud reflexiva podrem anar millorant la nostra intervenció, afegint o modificant allò que sigui necessari, sempre tenint present l’evolució positiva del menor.
· Tenir una actitud de cooperació i coordinació amb la resta de professorat. Només d‘aquest manera podrem dur a terme una educació global i conseqüent desenvolupament integral.