GUIA DIDÀCTICA PER A MESTRES – INTERVENCIÓ DES DE L’ÀMBIT ESCOLAR
L’escola té un paper molt important en el desenvolupament del menor, ja que aquest passa gran part del seu temps en el centre escolar. No podem oblidar que l’objectiu de l’escola és aconseguir la formació integral de l’infant. Per això, la nostra intervenció ha d’anar dirigida a donar resposta a les necessitats de tot l’alumnat, sempre tenint en compte les seves característiques individuals, estil d’aprenentatge, interessos, motivacions, etc.
Les intervencions es poden donar a tres nivells de concreció diferents:
- a nivell de centre
- a nivell d’aula
- a nivell de professorat
No és necessari dur a terme totes les mesures d’intervenció amb els infants sinó que la importància recau en conèixer el ventall d’actuacions de que disposam al centre, a la nostra aula i dins nosaltres mateixos com a mestres.
Als següents articles hi ha un llarg llistat extret d’una recopilació entre aportacions d’alumnes del curs passat que, atentament ens han deixat el seu treball per unir-lo amb el nostre i també aportacions dels companys i companyes que com bé diu la paraula ens acompanyen en aquest camí d’aprenentatge de la docència.
martes, 29 de mayo de 2007
Guia de la Bona Pràctica I: A nivell de Centre
· Serà necessari que des del centre es promocioni i fomenti el coneixement de la llei 1/96, així com la llei de Protecció de les Illes Balears. Els mestres generalment no tenen coneixement sobre l’existència de la llei 1/96, o si la tenen, no coneixen el seu contingut; i pensam que es molt important que com a mestres, que passam la meitat del dia amb infants, tenguem ben per mà la llei i aquesta sigui un instrument real en la nostra tasca educativa. Per això haurem de proporcionar la formació, informació i assessorament al respecte.
· Promoure campanyes especials de sensibilització, tant a mestres, pares, alumnat del centre, personal no docent... en definitiva, sensibilitzar a tota la comunitat educativa per tal de promoure l’acceptació i la integració dels menors que es troben en situació de desprotecció. I sense oblidar tampoc el deure i la necessitat de detecció quan més aviat millor.
· Des de l’escola es podrien fomentar i fer grups de treball i reflexió; es podria proposar reunir-se mensualment tota la comunitat educativa (mestres, pares, serveis socials, serveis de la comunitat...) per tal de debatre i parlar sobre el fenomen de desprotecció, i com aquest afecte a les nostres aules. Fomentar un treball cooperatiu i conscienciar de la necessitat de detecció des de qualsevol àmbit. En definitiva és tractaria d’un lloc de reflexió, on tothom hi tingués cabuda.
· Necessitat de dotar al centre de places per l’alumnat de nova incorporació, fent especial incís en aquells alumnes que es troben sota mesures de protecció. Hem de tenir en compte que moltes vegades aquestes mesures impliquen el canvi de centre, i s’ha de facilitar que el menor estigui escolaritzat en el seu nou entorn.
· És necessari que existeixi un manual de procediment d'intervenció davant situacions de desprotecció infantil en el qual es detalli la forma que s'han de portar a terme les actuacions, l'organització i funcionament dels serveis implicats i els criteris que han de regir la presa de decisions. Del que es tracta és d’actuar de forma immediata, seguint un model d’actuació ja establert, sense haver de dependre de les resolucions no meditades ni consensuades.
· Un dels documents de centre que més transcendència té quan a mesures de protecció de menors i la seva arribada al centre escolar, és el Pla d’Acollida. És necessari que aquest inclogui, a part de la acollida lingüística, la incorporació d’alumnes amb mesures de protecció. Aquest document ha de ser un referent pel centre, quan a la seva actuació amb els alumnes de nova incorporació, per tal de dur a terme una intervenció que segueixi la mateixa línia. D’aquesta manera aconseguirem que els documents de centre tenguin una funció més enllà de la tasca burocràtica, fent-los extensibles i aprofitar-los al dia a dia.
· Definir línies de prevenció i actuació a desenvolupar en l’acció tutorial. Planificar en els Plans d’Acció Tutorial activitats d’informació, prevenció i actuació cap al tema de desprotecció infantil i treballar les habilitats socials, l’assertivitat, l’empatia i el respecte als altres com a pautes de comportament adequat. La tutoria ha de ser el lloc central per fer front col·lectivament al problema.
· És imprescindible flexibilitzar el nostre sistema organitzatiu. Per això haurem de disposar d’una bona organització dels horaris, grups, etc. ja que aquests han de ser suficientment flexibles perquè puguin ser modificats en qualsevol situació (com és la incorporació d’un nou alumne).
· És imprescindible que des de l’escola proporcionem informació, formació, assessorament, dotació de recursos, sensibilització... als mestres, per tal que estiguin preparats per donar resposta als alumnes, i en especial als que estan dins el circuit de protecció de menors.
· El personal dels centres necessita entrenament en habilitats que li permetin manejar grups de nens, plantar cara al comportament difícil d'alguns d'ells, donar suport social als nens i a les seves famílies i ajudar-los a afrontar les pèrdues derivades de la separació.
· Una bona estratègia per facilitar la incorporació i integració del menor l’escola, és realitzar unes primeres visites (de poca durada), per tal de familiaritzar a l’alumne amb el centre.
· De seguida que arribi un nou alumne al centre, que estigui sota una mesura de protecció, es posarà en marxa un procés i seguiment des de l’equip de suport del centre. Aquest s’encarregarà, juntament amb el mestre tutor i la resta d’especialistes, de la seva integració al centre, per tal de fomentar unes relacions socials i afectives positives amb el nou context.
· Tots els membres de l’equip mantindran una reunió setmanal i tantes com siguin necessàries. En aquestes reunions hi assistiran el tutor de l’aula, el director del centre, responsable de l’EOEP, l’educador o família, serveis mèdics... i tota persona que estigui implicada amb el cas. Serà necessària també la relació de l’escola amb altres serveis de la comunitat, per tal de fomentar el treball en xarxa.
· Aprofitar tota la informació de la que ja es disposi. Hem de intentar recollir la màxima informació possible sobre l’infant que ens arriba, i saber com adequar-la i aprofitar en el nostre context i intervenció. S’haurà de tenir preestablert un període de temps, durant el qual recollirem tota la informació possible sobre el menor i la seva evolució; això ho podrem dur a terme a través del contacte amb l’escola de procedència. Aquest període de temps ens servirà també per donar un marge a l’infant per adaptar-se al nou centre.
· Conèixer quina serà la situació del nin a llarg termini, és a dir, haurem de tenir present si la mesura adoptada és temporal o definitiva, ja que això determinarà la nostra intervenció.
· Des de la mesura que s’hagi adoptat s’hauria de proporcionar la informació necessària sobre les característiques del nin, el seu desenvolupament, situació familiar, legal i administrativa. Això només és possible a través de la estreta col·laboració entre la mesura adoptada i l’escola.
· Donat que els equips que intervenen amb els infants són diversos, és convenient unificar criteris, recursos i metodologies i donar-los a conèixer. És necessària una bona coordinació del centre amb la resta de recursos i professionals que estiguin implicats en el treball amb el nin, de manera que el treball en xarxa sigui una realitat. És necessari fomentar una major coordinació entre els diferents serveis i professionals definint protocols d’actuació comuns i establint referents de cada cas.
· Haurem d’adequar el centres a les necessitats reals i actuals del menor; som nosaltres els que hem de respondre i adaptar-nos a les seves característiques, i no a la inversa, per tal de facilitar una integració i relació favorable amb l’entorn, només així podrem proporcionar un desenvolupament òptim.
· Fomentar la comunicació amb els nous pares (ja siguin acollidors o adoptius) o educadors, per tal de facilitar-los la màxima informació sobre el menor, i així implicar-los en el procés d’intervenció. D’aquesta manera podrem facilitar el procés d’adaptació.
· A nivell de centre és important treballar a partir de les Escoles de pares i mares, un lloc on es poden impartir programes específics, cursos, espais adreçats a ells, i que puguin servir per donar eines, compartir experiències, etc. Només d’aquesta manera treballarem des de la prevenció i evitarem situacions de risc.
Aquestes activitats les podem dur a terme des de el centre i amb l’estreta col·laboració dels Serveis Socials, els quals ens poden proporcionar educadors, formació als mestres, etc. També és interessant (i nosaltres consideram que imprescindible) la implicació de les administracions i ajuntaments en aquest tipus de mesures.
· Intervenció front el conflicte: la mediació. La mediació és una estratègia per donar resposta als incidents que puguin aparèixer a l’escola. Hem de tenir en compte que les situacions que viuen els menors i com el fet d’estar dins el circuit de protecció, pot afectar a les seves conductes. D’aquesta manera la mediació afavoreix el desenvolupament de les estratègies i habilitats necessàries per resoldre els conflictes i facilita la gestió dels problemes als centres, alhora que promou l’aplicació efectiva de la cultura del diàleg i afavoreix l’adquisició de capacitats socials.
Es tracta d’educar en la participació, i desenvolupar la capacitat de prendre decisions. La mediació escolar és preventiva, pretén habilitar les persones per conduir per elles mateixes els seus conflictes de manera constructiva i creativa.
Com podem veure els alumnes passen a tenir un paper actiu, una actitud de corresponsabilització amb el projecte, etc. Tots aquests són aspectes que són imprescindibles per al desenvolupament integral i harmònic dels alumnes.
· Programes concrets
Cada centre educatiu ha de decidir quins són els més adequats als seus objectius i com coordinar-los, a través del PEC, PCC i les programacions.
Aquest tipus de programes no tenen sentit ni tampoc són efectius si no es donen en un determinat context. Per això exigeixen un determinat tipus d’educació una organització de centre i un sistema de relacions i un currículum ocult que no contradigui l’ensenyament de programes.
Aquests programes exigeixen models educatius democràtics, un sitema de relacions respectuós, tolerant, participatiu, igualitari i prosocial, un tipus de disciplina inductiu basat en el consens i en el raonament sobre la utilitat de les normes, una impregnació de valors socials positius en totes les activitats i relacions escolars.
A) Programes per al desenvolupament de dimensions de la personalitat: aquests afavoreixen el benestar de l’individu i la conducta prosocial.
a. Programes de desenvolupament i potenciació de l’autoestima.
b. Programes de desenvolupament que afavoreixen la autoeficàcia i el lloc de control intern.
B) Programes de desenvolupament de processos cognitius: els quals afavoreixen la conducta prosocial.
a. Programes de mediació: per afavorir l’adquisició d’un judici moral més autònom i equitatiu.
b. Programes per afavorir l’educació en valors: estratègies que permeten als individus conèixer quins són els valors que realment desitgen tenir i fomenta la congruència de la seva conducta amb aquests valors.
C) Programes orientats a l’aprenentatge de conductes socialment competents:
a. Entrenament en habilitats socials.
b. Programes que optimitzen les relacions interpersonals: educació sexual.
c. Programes que intenten prevenir conductes de risc.
D) Programes orientats a afavorir aspectes concrets de la conducta prosocial:
a. Unitats didàctiques per superar el sexisme.
b. Unitats didàctiques per promocionar els drets humans.
c. Unitats didàctiques per fomentar la pau i la resolució de conductes.
d. Unitats didàctiques i exercicis per afavorir la cooperació.
e. Programes contra la discriminació ètnica.
E) Programes orientats a potenciar un estil de vida saludable:
a. Educació ambiental.
b. Educació per al consum.
c. Educació alimentària.
d. Educació vial
e. Educació per evitar riscs: alcoholisme, drogaaddicció en general, embarassos no desitjats, sida, etc.
F) Programes orientats al control o desaparició de conductes socials indesitjables: com per exemple de control de l’agressivitat.
Cal destacar que aquests programes no serveixen de res si s’apliquen de forma aïllada; perquè aquests tenguin una incidència és necessari que tenguin una continuïtat.
A més, hem de tenir en compte que aquests no són els únics, sinó que n’hi ha molts altres. D’aquesta manera, el centre ha de decidir quins adoptarà en funció de la seva realitat educativa.
L’escola és la institució que millor pot oferir a tots els nins la igualtat d’oportunitats i ha d’ocupar-se de la formació integral, no només de l’aprenentatge de determinades capacitats instrumentals. A més, aquesta pot completar els ensenyaments de les famílies amb programes sistemàtics seqüenciats i globalitzats que permetin fer aprenentatges complexos.
· Promoure campanyes especials de sensibilització, tant a mestres, pares, alumnat del centre, personal no docent... en definitiva, sensibilitzar a tota la comunitat educativa per tal de promoure l’acceptació i la integració dels menors que es troben en situació de desprotecció. I sense oblidar tampoc el deure i la necessitat de detecció quan més aviat millor.
· Des de l’escola es podrien fomentar i fer grups de treball i reflexió; es podria proposar reunir-se mensualment tota la comunitat educativa (mestres, pares, serveis socials, serveis de la comunitat...) per tal de debatre i parlar sobre el fenomen de desprotecció, i com aquest afecte a les nostres aules. Fomentar un treball cooperatiu i conscienciar de la necessitat de detecció des de qualsevol àmbit. En definitiva és tractaria d’un lloc de reflexió, on tothom hi tingués cabuda.
· Necessitat de dotar al centre de places per l’alumnat de nova incorporació, fent especial incís en aquells alumnes que es troben sota mesures de protecció. Hem de tenir en compte que moltes vegades aquestes mesures impliquen el canvi de centre, i s’ha de facilitar que el menor estigui escolaritzat en el seu nou entorn.
· És necessari que existeixi un manual de procediment d'intervenció davant situacions de desprotecció infantil en el qual es detalli la forma que s'han de portar a terme les actuacions, l'organització i funcionament dels serveis implicats i els criteris que han de regir la presa de decisions. Del que es tracta és d’actuar de forma immediata, seguint un model d’actuació ja establert, sense haver de dependre de les resolucions no meditades ni consensuades.
· Un dels documents de centre que més transcendència té quan a mesures de protecció de menors i la seva arribada al centre escolar, és el Pla d’Acollida. És necessari que aquest inclogui, a part de la acollida lingüística, la incorporació d’alumnes amb mesures de protecció. Aquest document ha de ser un referent pel centre, quan a la seva actuació amb els alumnes de nova incorporació, per tal de dur a terme una intervenció que segueixi la mateixa línia. D’aquesta manera aconseguirem que els documents de centre tenguin una funció més enllà de la tasca burocràtica, fent-los extensibles i aprofitar-los al dia a dia.
· Definir línies de prevenció i actuació a desenvolupar en l’acció tutorial. Planificar en els Plans d’Acció Tutorial activitats d’informació, prevenció i actuació cap al tema de desprotecció infantil i treballar les habilitats socials, l’assertivitat, l’empatia i el respecte als altres com a pautes de comportament adequat. La tutoria ha de ser el lloc central per fer front col·lectivament al problema.
· És imprescindible flexibilitzar el nostre sistema organitzatiu. Per això haurem de disposar d’una bona organització dels horaris, grups, etc. ja que aquests han de ser suficientment flexibles perquè puguin ser modificats en qualsevol situació (com és la incorporació d’un nou alumne).
· És imprescindible que des de l’escola proporcionem informació, formació, assessorament, dotació de recursos, sensibilització... als mestres, per tal que estiguin preparats per donar resposta als alumnes, i en especial als que estan dins el circuit de protecció de menors.
· El personal dels centres necessita entrenament en habilitats que li permetin manejar grups de nens, plantar cara al comportament difícil d'alguns d'ells, donar suport social als nens i a les seves famílies i ajudar-los a afrontar les pèrdues derivades de la separació.
· Una bona estratègia per facilitar la incorporació i integració del menor l’escola, és realitzar unes primeres visites (de poca durada), per tal de familiaritzar a l’alumne amb el centre.
· De seguida que arribi un nou alumne al centre, que estigui sota una mesura de protecció, es posarà en marxa un procés i seguiment des de l’equip de suport del centre. Aquest s’encarregarà, juntament amb el mestre tutor i la resta d’especialistes, de la seva integració al centre, per tal de fomentar unes relacions socials i afectives positives amb el nou context.
· Tots els membres de l’equip mantindran una reunió setmanal i tantes com siguin necessàries. En aquestes reunions hi assistiran el tutor de l’aula, el director del centre, responsable de l’EOEP, l’educador o família, serveis mèdics... i tota persona que estigui implicada amb el cas. Serà necessària també la relació de l’escola amb altres serveis de la comunitat, per tal de fomentar el treball en xarxa.
· Aprofitar tota la informació de la que ja es disposi. Hem de intentar recollir la màxima informació possible sobre l’infant que ens arriba, i saber com adequar-la i aprofitar en el nostre context i intervenció. S’haurà de tenir preestablert un període de temps, durant el qual recollirem tota la informació possible sobre el menor i la seva evolució; això ho podrem dur a terme a través del contacte amb l’escola de procedència. Aquest període de temps ens servirà també per donar un marge a l’infant per adaptar-se al nou centre.
· Conèixer quina serà la situació del nin a llarg termini, és a dir, haurem de tenir present si la mesura adoptada és temporal o definitiva, ja que això determinarà la nostra intervenció.
· Des de la mesura que s’hagi adoptat s’hauria de proporcionar la informació necessària sobre les característiques del nin, el seu desenvolupament, situació familiar, legal i administrativa. Això només és possible a través de la estreta col·laboració entre la mesura adoptada i l’escola.
· Donat que els equips que intervenen amb els infants són diversos, és convenient unificar criteris, recursos i metodologies i donar-los a conèixer. És necessària una bona coordinació del centre amb la resta de recursos i professionals que estiguin implicats en el treball amb el nin, de manera que el treball en xarxa sigui una realitat. És necessari fomentar una major coordinació entre els diferents serveis i professionals definint protocols d’actuació comuns i establint referents de cada cas.
· Haurem d’adequar el centres a les necessitats reals i actuals del menor; som nosaltres els que hem de respondre i adaptar-nos a les seves característiques, i no a la inversa, per tal de facilitar una integració i relació favorable amb l’entorn, només així podrem proporcionar un desenvolupament òptim.
· Fomentar la comunicació amb els nous pares (ja siguin acollidors o adoptius) o educadors, per tal de facilitar-los la màxima informació sobre el menor, i així implicar-los en el procés d’intervenció. D’aquesta manera podrem facilitar el procés d’adaptació.
· A nivell de centre és important treballar a partir de les Escoles de pares i mares, un lloc on es poden impartir programes específics, cursos, espais adreçats a ells, i que puguin servir per donar eines, compartir experiències, etc. Només d’aquesta manera treballarem des de la prevenció i evitarem situacions de risc.
Aquestes activitats les podem dur a terme des de el centre i amb l’estreta col·laboració dels Serveis Socials, els quals ens poden proporcionar educadors, formació als mestres, etc. També és interessant (i nosaltres consideram que imprescindible) la implicació de les administracions i ajuntaments en aquest tipus de mesures.
· Intervenció front el conflicte: la mediació. La mediació és una estratègia per donar resposta als incidents que puguin aparèixer a l’escola. Hem de tenir en compte que les situacions que viuen els menors i com el fet d’estar dins el circuit de protecció, pot afectar a les seves conductes. D’aquesta manera la mediació afavoreix el desenvolupament de les estratègies i habilitats necessàries per resoldre els conflictes i facilita la gestió dels problemes als centres, alhora que promou l’aplicació efectiva de la cultura del diàleg i afavoreix l’adquisició de capacitats socials.
Es tracta d’educar en la participació, i desenvolupar la capacitat de prendre decisions. La mediació escolar és preventiva, pretén habilitar les persones per conduir per elles mateixes els seus conflictes de manera constructiva i creativa.
Com podem veure els alumnes passen a tenir un paper actiu, una actitud de corresponsabilització amb el projecte, etc. Tots aquests són aspectes que són imprescindibles per al desenvolupament integral i harmònic dels alumnes.
· Programes concrets
Cada centre educatiu ha de decidir quins són els més adequats als seus objectius i com coordinar-los, a través del PEC, PCC i les programacions.
Aquest tipus de programes no tenen sentit ni tampoc són efectius si no es donen en un determinat context. Per això exigeixen un determinat tipus d’educació una organització de centre i un sistema de relacions i un currículum ocult que no contradigui l’ensenyament de programes.
Aquests programes exigeixen models educatius democràtics, un sitema de relacions respectuós, tolerant, participatiu, igualitari i prosocial, un tipus de disciplina inductiu basat en el consens i en el raonament sobre la utilitat de les normes, una impregnació de valors socials positius en totes les activitats i relacions escolars.
A) Programes per al desenvolupament de dimensions de la personalitat: aquests afavoreixen el benestar de l’individu i la conducta prosocial.
a. Programes de desenvolupament i potenciació de l’autoestima.
b. Programes de desenvolupament que afavoreixen la autoeficàcia i el lloc de control intern.
B) Programes de desenvolupament de processos cognitius: els quals afavoreixen la conducta prosocial.
a. Programes de mediació: per afavorir l’adquisició d’un judici moral més autònom i equitatiu.
b. Programes per afavorir l’educació en valors: estratègies que permeten als individus conèixer quins són els valors que realment desitgen tenir i fomenta la congruència de la seva conducta amb aquests valors.
C) Programes orientats a l’aprenentatge de conductes socialment competents:
a. Entrenament en habilitats socials.
b. Programes que optimitzen les relacions interpersonals: educació sexual.
c. Programes que intenten prevenir conductes de risc.
D) Programes orientats a afavorir aspectes concrets de la conducta prosocial:
a. Unitats didàctiques per superar el sexisme.
b. Unitats didàctiques per promocionar els drets humans.
c. Unitats didàctiques per fomentar la pau i la resolució de conductes.
d. Unitats didàctiques i exercicis per afavorir la cooperació.
e. Programes contra la discriminació ètnica.
E) Programes orientats a potenciar un estil de vida saludable:
a. Educació ambiental.
b. Educació per al consum.
c. Educació alimentària.
d. Educació vial
e. Educació per evitar riscs: alcoholisme, drogaaddicció en general, embarassos no desitjats, sida, etc.
F) Programes orientats al control o desaparició de conductes socials indesitjables: com per exemple de control de l’agressivitat.
Cal destacar que aquests programes no serveixen de res si s’apliquen de forma aïllada; perquè aquests tenguin una incidència és necessari que tenguin una continuïtat.
A més, hem de tenir en compte que aquests no són els únics, sinó que n’hi ha molts altres. D’aquesta manera, el centre ha de decidir quins adoptarà en funció de la seva realitat educativa.
L’escola és la institució que millor pot oferir a tots els nins la igualtat d’oportunitats i ha d’ocupar-se de la formació integral, no només de l’aprenentatge de determinades capacitats instrumentals. A més, aquesta pot completar els ensenyaments de les famílies amb programes sistemàtics seqüenciats i globalitzats que permetin fer aprenentatges complexos.
Guia de la Bona Pràctica II: A nivell d'aula
L’aula és l’espai idoni per realitzar una intervenció més acurada i és on podem tenir un contacte més directe amb el menor, per tant, podem controlar més la situació. Així, és important que la intervenció parteixi de l’aula creant les condicions adequades perquè aquesta es pugui estendre a diferents àmbits.
Avaluació
· Realitzar una primera valoració de les necessitats i cobrir immediatament les més bàsiques.
· Considerar l'edat, el sexe, la salut, la personalitat, la raça, la cultura del nen concret per a avaluar els riscos als quals està exposat, així com per a respondre de forma adequada a les seves necessitats. Aquests aspectes els haurem d’avaluar com a mestres, ja que condicionaran l’evolució i desenvolupament del nin.
· A l’aula els mestres hauran de tenir present i avaluar les conseqüències o efectes del maltracte en el nin i la seva família.
· Determinar quins aspectes o factors representen “punts dèbils”, així com també els “punts forts” i tenir en compte com aquests poden actuar com avantatges i desavantatges en la nostra intervenció.
· Identificar les àrees o factors que representen els “aspectes positius” o “punts forts” de la família i sobre els quals es podrà recolzar la nostra intervenció.
· Valorar la seva integració i treball pràctic/manual per sobre del rendiment acadèmic.
Clima d’aula
· Sensibilitzar i conscienciar als alumnes, per tal que l’arribada d’un nou alumne a l’aula s’assoleixi amb tota normalitat i no suposi una distorsió del clima a l’aula.
· Dins l’aula, i amb tot l’alumnat, hem de fomentar el coneixement cap als nous models familiars (famílies monoparentals, reestructurades...) i respecte cap aquests.
· Oferir una organització còmoda de l’espai i dels objectes que no exigeixi continues prohibicions.
· Crear algun espai per a objectes personals en els que pugui mantenir certa privacitat. Hem de tenir en compte que aquests són nins que han sofert la separació de tot allò que els envolta la qual cosa implica una ruptura amb la seva vida anterior. Per això és habitual que els infants tenguin una certa afecció per determinats objectes de la seva vida anterior i dels quals no es volen separar ja que els dóna seguretat.
· Tenir cura dels seus béns personals de manera especial, ja que aquetsa és una forma de respecte cap a la seva vida anterior i cap a ell mateix.
· Potenciar la capacitat de resistència o de fortalesa psicològica a través d’un tracte afectuós, contacte físic, sensibilitat, estimulació, equilibri, estima, satisfacció per els accions, etc.
· Tenir en compte les seves peticions, fer-lo partícip de les decisions que l’afecten, etc.
· Afavorir la interiorització de les normes perquè aquestes passin de tenir un origen en l’autoritat, a ser compreses com a necessàries i útils.
· Ser capaços de posar límit a la seva conducta inadequada, amb energia i claredat en la norma, posar-los en disposició d’aprendre i tenir confiança que ho faran per si sols, preparant l’aula per a la millor activitat d’aquesta edat, que és el joc.
· Davant l’existència de problemes, no cedir a la temptació de negar-los o declarar-los de poca importància. Al contrari, cercar constantment els mitjans per tractar-los.
· Parlar amb naturalitat de les seves vivències, transmetre’ls que són com les dels altres infants, amb claredat, sinceritat i respecte, donant-los el missatge de seguretat en les persones que en tenen cura en un lloc diferent de la resta dels altres nens i nenes, donant preferència a les igualtats i no pas a les diferències.
· El menor necessita, dins el context de l’aula, afecte i continues atencions.
· No estalviar-se les expressions positives si se les mereix, a fi de reforçar els seus assoliments, més que no pas assenyalar les seves limitacions, perquè les criatures són molt sensibles a l’aprovació de les persones adultes.
· Evitar moments que puguin provocar estrès al menor: renou, moviment de masses, etc. Hem de tenir en compte que el nin ha viscut situacions molt estressants i, per tant, necessita una estabilitat i tranquil·litat en l’entorn.
Estratègies organitzatives
· Organitzar la intervenció d’acord a les necessitats i característiques de l’infant, així com en relació als recursos dels que disposem. Això implica també, revisar les capacitats del menor, en relació a les seves habilitats socials, emocionals i afectives, deixant en un segon pla les competències curriculars. Hem de tenir en compte que fins que no s’aconsegueixi una estabilitat i assoliment de les primeres no hi ha haurà les condicions òptimes per realitzar tasques de caire més acadèmic.
· Tenir cura de manera especial del procés d’adaptació al nou entorn, entendre que es tracta d’un procés costós, planificar-lo en el temps, oferint-los seguretat i afecte.
· Distribuir les tasques i hores al llarg de jornada d’una forma que faciliti i afavoreixi una actitud més activa i participativa cap al treball.
· L’establiment de rutines en la jornada escolar esdevé una eina fonamental perquè l’alumne se senti segur en l’entorn de l’aula, ja que facilita una anticipació del que passarà i per tant aconseguirem que ell sàpiga en tot moment el que ha de fer i així no se senti desorientat.
· Facilitar les ocasions en les que els nins puguin interactuar amb els seus iguals i molt especialment amb aquells que es defineixen com amics. La dificultat actual és la manca d’espais; per això l’escola hauria d’oferir espais d’interacció en horari no escolar i durant els caps de setmana.
Estratègies metodològiques
· Prioritzar sempre el benestar del menor en la presa de decisions. A més d’escoltar i tenir en compte la seva opinió.
· La intervenció ha d’anar en funció de les seves característiques individuals ja que aquestes condicionen la seva capacitat d’adaptació i el seu sistema de relació. Per això és necessari el treball en habilitats socials i capacitat per solucionar problemes.
· El mestre ha d’esdevenir un model educatiu estable per a l’alumne, i que aquest es pugui arribar a identificar amb ell. Hem de tenir en compte que solen ser infants als que els manquen referents adequats per desenvolupar les habilitats de la vida diària.
· L’objectiu principal no serà l’adquisició de continguts escolars, sinó la seva socialització i adquisició d’habilitats que li permetin adquirir una certa autonomia personal.
· Realitzar una intervenció, educativa i psicoterapèutica, que elimini els efectes que el maltracte hagi pogut ocasionar en el menor.
· Una estratègia que pot ser necessària per la integració del menor al centre escolar és una incorporació progressiva, és a dir, aquesta es pot realitzar tant a través d’una reducció de l’horari escolar, com a través de la incorporació en matèries que li resultin més atractives.
· Treball en petits grups per tal de facilitar les relacions entre els membres de l’aula i que aquestes puguin arribar a ser més estretes. D’aquesta manera, oferim més seguretat a l’hora d’iniciar-la.
· Posar paraules als seus sentiments de manera adequada, sempre amb paraules comprensibles d’acord amb l’edat que tinguin, amb la qual cosa afavorirem tota mena d’expressions (verbal, corporal, gràfica, etc.).
· Proposar activitats significatives, curtes, variades, en microgrups, voluntàries, etc. Aquests infants habitualment tenen un desinterès i una desmotivació cap a les tasques escolars, per això aquest tipus d’activitats ens ajudaran a implicar-los i a que se sentin més segurs dins l’aula i en les tasques escolars.
· Dins l’aula és aconsellable treballar i organitzar les activitats mitjançant agrupaments flexibles, treball cooperatiu, per racons, tallers... que afavoreixen les relacions entre els alumnes, així com un enriquiment mutu entre ells.
· Fer ús de activitats alternatives que permetin l’ús i desenvolupament de habilitats socials i pràctiques, que afavoreixin la seva autonomia, que li ofereixen la possibilitat de tenir èxit, i fins i tot destacar.
· Ensenyar i treballar habilitats de la vida diària, és a dir treballar per aconseguir la màxima autonomia, responsabilitats, etc.
· Potenciar les activitats d’interacció amb els demés.
· Necessitat d’exploració: necessitat de conèixer l’entorn físic i social. Per tant, l’escola ha d’oferir la possibilitat de contacte amb objectes, llocs, plantes i persones i oferir els ambients més rics i variats possibles.
· Necessitat de potenciar la curiositat per aconseguir un aprenentatge significatiu connectat amb la realitat.
· Necessitat de participació i autonomia progressiva: participar en les decisions i situacions en les quals estiguin implicats. Per això l’escola ha d’educar la participació i establir límits coherents i definits.
· Necessitat de jugar: el joc neutralitza altres moments de sofriment, contribuint a que el balanç vital sigui positiu. El joc ofereix les millors oportunitats per fer tot tipus d’aprenentatges socials, per això podem fer ús del joc com a eina educativa per tal que l’infant rebi una estimulació rica i significativa, realitzi activitats corporals i formi una xarxa de relacions socials.
· Repetir jocs, contes i cançons que els atreguin i que reconeguin com a propis, ja que aquests els atorguen seguretat i sensació de pertinença. Els contes narrats o llegits constitueixen una oportunitat inigualable perquè els infants es puguin acostar al món de les emocions, que d’altre manera no podrien viure. Les criatures s’espanten, s’alegren, s’entristeixen amb els personatges, perquè s’identifiquen plenament.
· No desmuntar la seva fantasia. La fantasia dels infants té a veure amb situacions viscudes. Amb la imaginació, les criatures encadenen records del que ha passat. Si els records són positius, serviran per establir un procés d’enriquiment personal; si els records són negatius, els ajudarà a assumir-los i a superar-los.
Pautes actitudinals
· Acceptació de l’alumne independentment del seu rendiment o conducta. Hem de tenir en compte que per la situació viscuda pot presentar problemes de comportament. Davant aquests hem d’adoptar una actitud comprensiva, analitzant el per què del comportament.
· El mestre ha de superar el seu caràcter instructor per això és necessari que el menor tengui confiança en ell i s’identifiqui amb aquest. El mestre l’ha d’ajudar a superar els riscs, per això el menor ha de sentir-se acceptat incondicionalment, amb la qual cosa es fomenta l’augment de l’autoestima.
· No etiquetar les seves conductes, hem de tenir en compte que són conseqüència de les seves vivències, i l’hem d’ajudar a afrontar-les en confiança.
Pautes socials
· Prioritzar la estabilitat emocional per sobre dels continguts curriculars. Només quan el nin assoleixi la estabilitat emocional serà capaç d’interioritzar els continguts escolars.
· Promoure el desenvolupament de característiques individuals fonamentals: autoestima, percepció de control, habilitats socials, etc.
· Emfasitzar la independència i absència de sobreprotecció.
· Un dels objectius prioritaris és treballar les habilitats socials, ja que els menors tenen greus dificultats en la socialització. Cal destacar que són alumnes sense models socials adequats, i necessiten que els facilitin les eines necessàries per relacionar-se adequadament amb els demés.
· Dins l’aula és important treballar i promoure la seva competència social.
· Desenvolupament de les competències socials, autoestima i autoeficàcia.
· Fer competent a cada nin per adaptar-se i saber afrontar i superar els riscs als quals pugui veure’s sotmès.
· Donar valor a una relació afectiva entre l’infant i la persona educadora que esdevé privilegiada.
· Evitar situacions de ruptura, donar continuïtat a la tasca, unificar criteris amb els educadors i famílies que realitzen una labor de maternatge, de manera que es recapti tota la informació possible, i es comuniquin les conductes, els progressos i els aprenentatges dels infants que s‘observen a l’escola.
· Oferir a l’infant un ventall de relacions socials, engrandir el seu camp d’experiències, trencar la monotonia quotidiana amb activitats lúdiques, culturals, esportives, passeigs, excursions, en definitiva: activitats gratificants.
· Importància de la influència dels amics que esdevenen un complement a les figures d’afecció. Aquest és un factor que condiciona l’autoestima i l’aprenentatge d’habilitats socials.
· Aconsellar que fora de l’escola es pugui veure amb els amics que ha fet al centre (sobretot, vacances, aniversaris, etc.). Per tal d’evitar una segona separació dels seus companys que implica noves pèrdues.
Família
· Afavorir l’intercanvi constant d’informació amb els pares o tutors (reunions col·lectives, converses informals, agenda, etc.).
· Parlar dels pares durant la seva absència, sense amagar ni invisibilitzar la situació. És a dir, parlar de la família biològica amb naturalitat.
Respecte a la seva història i a les seves famílies, cal tenir sempre en compte que, encara que no siguin presents com les d’altres nens i nenes, són a la seva ment i al seu cor.
Avaluació
· Realitzar una primera valoració de les necessitats i cobrir immediatament les més bàsiques.
· Considerar l'edat, el sexe, la salut, la personalitat, la raça, la cultura del nen concret per a avaluar els riscos als quals està exposat, així com per a respondre de forma adequada a les seves necessitats. Aquests aspectes els haurem d’avaluar com a mestres, ja que condicionaran l’evolució i desenvolupament del nin.
· A l’aula els mestres hauran de tenir present i avaluar les conseqüències o efectes del maltracte en el nin i la seva família.
· Determinar quins aspectes o factors representen “punts dèbils”, així com també els “punts forts” i tenir en compte com aquests poden actuar com avantatges i desavantatges en la nostra intervenció.
· Identificar les àrees o factors que representen els “aspectes positius” o “punts forts” de la família i sobre els quals es podrà recolzar la nostra intervenció.
· Valorar la seva integració i treball pràctic/manual per sobre del rendiment acadèmic.
Clima d’aula
· Sensibilitzar i conscienciar als alumnes, per tal que l’arribada d’un nou alumne a l’aula s’assoleixi amb tota normalitat i no suposi una distorsió del clima a l’aula.
· Dins l’aula, i amb tot l’alumnat, hem de fomentar el coneixement cap als nous models familiars (famílies monoparentals, reestructurades...) i respecte cap aquests.
· Oferir una organització còmoda de l’espai i dels objectes que no exigeixi continues prohibicions.
· Crear algun espai per a objectes personals en els que pugui mantenir certa privacitat. Hem de tenir en compte que aquests són nins que han sofert la separació de tot allò que els envolta la qual cosa implica una ruptura amb la seva vida anterior. Per això és habitual que els infants tenguin una certa afecció per determinats objectes de la seva vida anterior i dels quals no es volen separar ja que els dóna seguretat.
· Tenir cura dels seus béns personals de manera especial, ja que aquetsa és una forma de respecte cap a la seva vida anterior i cap a ell mateix.
· Potenciar la capacitat de resistència o de fortalesa psicològica a través d’un tracte afectuós, contacte físic, sensibilitat, estimulació, equilibri, estima, satisfacció per els accions, etc.
· Tenir en compte les seves peticions, fer-lo partícip de les decisions que l’afecten, etc.
· Afavorir la interiorització de les normes perquè aquestes passin de tenir un origen en l’autoritat, a ser compreses com a necessàries i útils.
· Ser capaços de posar límit a la seva conducta inadequada, amb energia i claredat en la norma, posar-los en disposició d’aprendre i tenir confiança que ho faran per si sols, preparant l’aula per a la millor activitat d’aquesta edat, que és el joc.
· Davant l’existència de problemes, no cedir a la temptació de negar-los o declarar-los de poca importància. Al contrari, cercar constantment els mitjans per tractar-los.
· Parlar amb naturalitat de les seves vivències, transmetre’ls que són com les dels altres infants, amb claredat, sinceritat i respecte, donant-los el missatge de seguretat en les persones que en tenen cura en un lloc diferent de la resta dels altres nens i nenes, donant preferència a les igualtats i no pas a les diferències.
· El menor necessita, dins el context de l’aula, afecte i continues atencions.
· No estalviar-se les expressions positives si se les mereix, a fi de reforçar els seus assoliments, més que no pas assenyalar les seves limitacions, perquè les criatures són molt sensibles a l’aprovació de les persones adultes.
· Evitar moments que puguin provocar estrès al menor: renou, moviment de masses, etc. Hem de tenir en compte que el nin ha viscut situacions molt estressants i, per tant, necessita una estabilitat i tranquil·litat en l’entorn.
Estratègies organitzatives
· Organitzar la intervenció d’acord a les necessitats i característiques de l’infant, així com en relació als recursos dels que disposem. Això implica també, revisar les capacitats del menor, en relació a les seves habilitats socials, emocionals i afectives, deixant en un segon pla les competències curriculars. Hem de tenir en compte que fins que no s’aconsegueixi una estabilitat i assoliment de les primeres no hi ha haurà les condicions òptimes per realitzar tasques de caire més acadèmic.
· Tenir cura de manera especial del procés d’adaptació al nou entorn, entendre que es tracta d’un procés costós, planificar-lo en el temps, oferint-los seguretat i afecte.
· Distribuir les tasques i hores al llarg de jornada d’una forma que faciliti i afavoreixi una actitud més activa i participativa cap al treball.
· L’establiment de rutines en la jornada escolar esdevé una eina fonamental perquè l’alumne se senti segur en l’entorn de l’aula, ja que facilita una anticipació del que passarà i per tant aconseguirem que ell sàpiga en tot moment el que ha de fer i així no se senti desorientat.
· Facilitar les ocasions en les que els nins puguin interactuar amb els seus iguals i molt especialment amb aquells que es defineixen com amics. La dificultat actual és la manca d’espais; per això l’escola hauria d’oferir espais d’interacció en horari no escolar i durant els caps de setmana.
Estratègies metodològiques
· Prioritzar sempre el benestar del menor en la presa de decisions. A més d’escoltar i tenir en compte la seva opinió.
· La intervenció ha d’anar en funció de les seves característiques individuals ja que aquestes condicionen la seva capacitat d’adaptació i el seu sistema de relació. Per això és necessari el treball en habilitats socials i capacitat per solucionar problemes.
· El mestre ha d’esdevenir un model educatiu estable per a l’alumne, i que aquest es pugui arribar a identificar amb ell. Hem de tenir en compte que solen ser infants als que els manquen referents adequats per desenvolupar les habilitats de la vida diària.
· L’objectiu principal no serà l’adquisició de continguts escolars, sinó la seva socialització i adquisició d’habilitats que li permetin adquirir una certa autonomia personal.
· Realitzar una intervenció, educativa i psicoterapèutica, que elimini els efectes que el maltracte hagi pogut ocasionar en el menor.
· Una estratègia que pot ser necessària per la integració del menor al centre escolar és una incorporació progressiva, és a dir, aquesta es pot realitzar tant a través d’una reducció de l’horari escolar, com a través de la incorporació en matèries que li resultin més atractives.
· Treball en petits grups per tal de facilitar les relacions entre els membres de l’aula i que aquestes puguin arribar a ser més estretes. D’aquesta manera, oferim més seguretat a l’hora d’iniciar-la.
· Posar paraules als seus sentiments de manera adequada, sempre amb paraules comprensibles d’acord amb l’edat que tinguin, amb la qual cosa afavorirem tota mena d’expressions (verbal, corporal, gràfica, etc.).
· Proposar activitats significatives, curtes, variades, en microgrups, voluntàries, etc. Aquests infants habitualment tenen un desinterès i una desmotivació cap a les tasques escolars, per això aquest tipus d’activitats ens ajudaran a implicar-los i a que se sentin més segurs dins l’aula i en les tasques escolars.
· Dins l’aula és aconsellable treballar i organitzar les activitats mitjançant agrupaments flexibles, treball cooperatiu, per racons, tallers... que afavoreixen les relacions entre els alumnes, així com un enriquiment mutu entre ells.
· Fer ús de activitats alternatives que permetin l’ús i desenvolupament de habilitats socials i pràctiques, que afavoreixin la seva autonomia, que li ofereixen la possibilitat de tenir èxit, i fins i tot destacar.
· Ensenyar i treballar habilitats de la vida diària, és a dir treballar per aconseguir la màxima autonomia, responsabilitats, etc.
· Potenciar les activitats d’interacció amb els demés.
· Necessitat d’exploració: necessitat de conèixer l’entorn físic i social. Per tant, l’escola ha d’oferir la possibilitat de contacte amb objectes, llocs, plantes i persones i oferir els ambients més rics i variats possibles.
· Necessitat de potenciar la curiositat per aconseguir un aprenentatge significatiu connectat amb la realitat.
· Necessitat de participació i autonomia progressiva: participar en les decisions i situacions en les quals estiguin implicats. Per això l’escola ha d’educar la participació i establir límits coherents i definits.
· Necessitat de jugar: el joc neutralitza altres moments de sofriment, contribuint a que el balanç vital sigui positiu. El joc ofereix les millors oportunitats per fer tot tipus d’aprenentatges socials, per això podem fer ús del joc com a eina educativa per tal que l’infant rebi una estimulació rica i significativa, realitzi activitats corporals i formi una xarxa de relacions socials.
· Repetir jocs, contes i cançons que els atreguin i que reconeguin com a propis, ja que aquests els atorguen seguretat i sensació de pertinença. Els contes narrats o llegits constitueixen una oportunitat inigualable perquè els infants es puguin acostar al món de les emocions, que d’altre manera no podrien viure. Les criatures s’espanten, s’alegren, s’entristeixen amb els personatges, perquè s’identifiquen plenament.
· No desmuntar la seva fantasia. La fantasia dels infants té a veure amb situacions viscudes. Amb la imaginació, les criatures encadenen records del que ha passat. Si els records són positius, serviran per establir un procés d’enriquiment personal; si els records són negatius, els ajudarà a assumir-los i a superar-los.
Pautes actitudinals
· Acceptació de l’alumne independentment del seu rendiment o conducta. Hem de tenir en compte que per la situació viscuda pot presentar problemes de comportament. Davant aquests hem d’adoptar una actitud comprensiva, analitzant el per què del comportament.
· El mestre ha de superar el seu caràcter instructor per això és necessari que el menor tengui confiança en ell i s’identifiqui amb aquest. El mestre l’ha d’ajudar a superar els riscs, per això el menor ha de sentir-se acceptat incondicionalment, amb la qual cosa es fomenta l’augment de l’autoestima.
· No etiquetar les seves conductes, hem de tenir en compte que són conseqüència de les seves vivències, i l’hem d’ajudar a afrontar-les en confiança.
Pautes socials
· Prioritzar la estabilitat emocional per sobre dels continguts curriculars. Només quan el nin assoleixi la estabilitat emocional serà capaç d’interioritzar els continguts escolars.
· Promoure el desenvolupament de característiques individuals fonamentals: autoestima, percepció de control, habilitats socials, etc.
· Emfasitzar la independència i absència de sobreprotecció.
· Un dels objectius prioritaris és treballar les habilitats socials, ja que els menors tenen greus dificultats en la socialització. Cal destacar que són alumnes sense models socials adequats, i necessiten que els facilitin les eines necessàries per relacionar-se adequadament amb els demés.
· Dins l’aula és important treballar i promoure la seva competència social.
· Desenvolupament de les competències socials, autoestima i autoeficàcia.
· Fer competent a cada nin per adaptar-se i saber afrontar i superar els riscs als quals pugui veure’s sotmès.
· Donar valor a una relació afectiva entre l’infant i la persona educadora que esdevé privilegiada.
· Evitar situacions de ruptura, donar continuïtat a la tasca, unificar criteris amb els educadors i famílies que realitzen una labor de maternatge, de manera que es recapti tota la informació possible, i es comuniquin les conductes, els progressos i els aprenentatges dels infants que s‘observen a l’escola.
· Oferir a l’infant un ventall de relacions socials, engrandir el seu camp d’experiències, trencar la monotonia quotidiana amb activitats lúdiques, culturals, esportives, passeigs, excursions, en definitiva: activitats gratificants.
· Importància de la influència dels amics que esdevenen un complement a les figures d’afecció. Aquest és un factor que condiciona l’autoestima i l’aprenentatge d’habilitats socials.
· Aconsellar que fora de l’escola es pugui veure amb els amics que ha fet al centre (sobretot, vacances, aniversaris, etc.). Per tal d’evitar una segona separació dels seus companys que implica noves pèrdues.
Família
· Afavorir l’intercanvi constant d’informació amb els pares o tutors (reunions col·lectives, converses informals, agenda, etc.).
· Parlar dels pares durant la seva absència, sense amagar ni invisibilitzar la situació. És a dir, parlar de la família biològica amb naturalitat.
Respecte a la seva història i a les seves famílies, cal tenir sempre en compte que, encara que no siguin presents com les d’altres nens i nenes, són a la seva ment i al seu cor.
Guia de la Bona Pràctica III: A Nivell de Professorat
El fet de trobar-se amb un infant que pateix o ha patit una situació de desprotecció produeix una sèrie de sentiments en el professorat que dificulten una intervenció adequada amb aquest alumnat.
D’aquesta manera, és necessari que el professorat desenvolupi una sèrie d’actituds i aptituds, així com el coneixement d’estratègies que guiïn la seva actuació en aquest tipus de situacions, per tal de garantir un adequat desenvolupament de l’infant i ajudar-lo a superar la situació.
Sentiments dels professionals:
· En relació a la detecció, els professors solen mostrar temor a la denuncia, ja que tenen por a les possibles represàlies per part de la família biològica. Tot i que aquest denuncia sigui l’obligació no només legal, sinó també moral de tots els ciutadans, moltes denuncies no es duen a terme a causa d’aquesta por. Una de les possibles solucions és fer-les a nivell de centre, i amb la implicació de l’equip directiu.
· Els mestres senten angoixes en relació a la legalitat i situacions que poden sorgir davant les mesures judicials preses. En ocasions tenen dificultats per actuar, ja que no disposen de la informació judicial que determina les condicions de relació del menor amb la seva família biològica.
· Sorgeixen sentiments diferents segons si l’alumne estava escolaritzat en el centre abans de dur-se a terme la mesura de protecció o no.
Si l’alumne ja estava escolaritzat en aquell centre, una vegada adoptada la mesura de protecció, els mestres reconeixen una gran millora en ell, ja que una vegada s’eliminen les condicions que provocaren la desprotecció i és dóna resposta a les seves necessitats, el canvi és percep com a positiu.
Per altra banda, si la mesura comporta canvi de centre, l’infant és percebut pels mestres com un nou problema, al que s’ha de donar resposta i per tant implica més atenció i dedicació, a més suposa per ells un element que romp amb l’estabilitat de l’aula.
· Manca de suport i/o implicació per part de la resta de professorat del centre. Moltes vegades es delega en el mestre tutor de l’alumne tota la tasca d’atenció, la qual cosa dificulta una mateixa línia d’actuació en les intervencions.
· El professorat sol sentir-se desorientat perquè no té la suficient informació per poder actuar, es a dir, el mestre ha de fer front a una situació per la qual no se sent capacitat. És per ell/a una situació que apareix de forma sobtada i per la que no està preparat per donar resposta.
Com a conseqüència de tot això, apareix la necessitat de tenir una formació per a la intervenció escolar dels menors que es troben sota una mesura de protecció. La intervenció de l’escola ha d’anar dirigida a donar resposta a les necessitats del menor. Per això com a mestres haurem de:
· Ajudar a afrontar les pèrdues. L’adopció de mesures de protecció que suposen la de la separació del menor del seu nucli familiar implica situar al menor en una nova situació on es produeixen pèrdues significatives que no es limiten a la separació de les principals figures familiars. Aquestes pèrdues es poden classificar en:
Pèrdues de tipus físic i material
Pèrdues psicosocials
Pèrdues socioculturals
Pèrdues emocionals
· De les pèrdues emocionals convé tenir un coneixement previ de les vinculacions afectives del menor, amb la finalitat de preveure la situació de dol que la separació pot produir.
No tots els menors viuen la separació d’igual manera: uns la pateixen excessivament, afegint un element més a la situació de risc, esdevenint en alguns casos una situació de desemparament més greu que aquella que va determinar la mesura.
· Facilitar l’expressió dels sentiments. És necessari crear un clima de confiança i seguretat per a l’infant per tal que pugui expressar les seves emocions, pensaments, ja que es troba en un moment de canvis radicals, i és necessari externalitzar tant sentiments positius com negatius, per tal de superar i entendre la situació en que es troba.
· Molt lligat amb el punt anterior, hem d’ajudar a elaborar una explicació de la seva situació, ja que el menor ha sofert molts de canvis i pèrdues en poc temps, i és necessari una reflexió de la situació en que es troba. Nosaltres com a mestres, hem de acompanyar al nin en aquest procés de comprensió de la pròpia història.
· Ajudar a construir la seva història personal. És important que el nin no rompi totalment amb la seva vida, no es tracta d’oblidar el passat, sinó de reconstruir-lo per tal de seguir endavant i poder construir la seva identitat personal, en el seu nou context. Aquesta identitat es veu amenaçada especialment en aquells nens que han estat separats de la seva família durant molts anys i més si han canviat d'ubicació en diverses ocasions. És necessari que les persones que estiguem en contacte amb ells, fent-nos càrrec de la seva atenció i educació, els ajudem a vincular totes les experiències i els successos més significatius de la seva vida, donant-los un sentit, i a recuperar els records de les persones amb les quals han compartit la seva existència.
Així doncs, es tractaria d’establir les condicions necessàries, per tal que el nin sigui capaç (mitjançant el nostre suport) de connectar la seva vida anterior amb el nou entorn en que es troba. Nosaltres com a mestres tenim un paper molt importat en aquest procés; hem d’ajudar a l’infant a sentir-se segur en si mateix, i això ho podem aconseguir mitjançant una estabilitat de models, entorn (aula), etc.
· Desenvolupar una autoestima positiva. Cal destacar que l’autoestima és un aspecte fonamental en el desenvolupament del menor, ja que a partir d’ella es construeixen les habilitats, actituds, aptituds... necessàries per establir relacions i vincles afectius. Per tant serà un dels aspectes més importants a treballar des de l’escola.
Per tal d’afavorir l’augment de l’autoestima és imprescindible:
- Afavorir l’acceptació positiva.
- Afavorir l’acceptació de qualsevol diferència.
- No fer comparacions i desqualificacions.
- Proposar tasques en les que pugui tenir èxit.
- Realitzar programes de promoció de l’autoestima, habilitats socials i habilitats interpersonals.
· Les persones que estam en contacte amb ell hem de fer-los sentir persones úniques, valuoses, competents i estimades, ja que han viscut diferents fracassos a causa del seu desavantatge social i, en ocasions, se senten culpables pel succeït.
· Des de l’escola ens hem d’implicar en la seva atenció, educació i benestar. Aquesta implicació s’ha de donar des de tota la comunitat educativa, ja que es tracta de fomentar un treball globalitzador i un desenvolupament integral. L’actuació no només ha de venir des del centre, sinó que les famílies i context on se situa l’infant han de col·laborar en aquesta tasca.
· Proporcionar les habilitats necessàries pel desenvolupament de la competència personal i social, ja que si no es treballa en aquest nivell serà molt difícil la seva integració i adaptació a la nova situació. A causa de les seves dificultats de socialització, serà important donar eines que els ajudin a establir relacions i afecte amb els companys d’aula, mestres, etc.
· Tots els àmbits de la competència social del nen (comportament prosocial i empatia, habilitats de comunicació, adaptació social, habilitats de solució de problemes interpersonals, vinculació afectiva, etc.) poden veure's afectats per les situacions més o menys severes de desprotecció. Per aquest motiu, totes les persones responsables de l'atenció directa dels nens protegits han de ensenyar-los les habilitats necessàries per al desenvolupament de la competència personal i social i, a aquest efecte, han d'existir i utilitzar-se programes estructurats per al seu entrenament.
· Necessitat de: escoltar-los quan fan preguntes, respondre de forma veraç, contingent, senzilla i adaptada a les pròpies capacitats del nin. L’adult esdevé un mediador en la comprensió de la realitat i el significat que el nin li dóna. A més de comprendre que nosaltres podem aprendre molt d’ells.
· Necessitat de transmetre un concepte de l’ésser humà i de la societat realista i positiva. Això, permet un desenvolupament del judici moral i la capacitat d’assimilació crítica de valors i normes socials que permetin al nin controlar la conducta i dur a terme comportaments prosocials.
· La participació del menor; els desigs dels nens han de ser tinguts en compte i és necessari facilitar que els expressin. D'acord amb la seva edat cal procurar que participin al màxim en l'adopció de decisions relacionades amb aquelles qüestions que els concerneixen.
· No jutjar mai a la família biològica del menor, ja que nosaltres no hem viscut les seves experiències ni hem tingut la seva problemàtica, per tant, no els podem jutjar baix els nostres patrons.
· Hem de veure al nin com a subjecte de la nostra tasca educativa, no com una víctima, ja que això només ens posarà obstacles a l’hora d’intervenir.
· Reflexió sobre la pròpia pràctica, només si tenim una actitud reflexiva podrem anar millorant la nostra intervenció, afegint o modificant allò que sigui necessari, sempre tenint present l’evolució positiva del menor.
· Tenir una actitud de cooperació i coordinació amb la resta de professorat. Només d‘aquest manera podrem dur a terme una educació global i conseqüent desenvolupament integral.
D’aquesta manera, és necessari que el professorat desenvolupi una sèrie d’actituds i aptituds, així com el coneixement d’estratègies que guiïn la seva actuació en aquest tipus de situacions, per tal de garantir un adequat desenvolupament de l’infant i ajudar-lo a superar la situació.
Sentiments dels professionals:
· En relació a la detecció, els professors solen mostrar temor a la denuncia, ja que tenen por a les possibles represàlies per part de la família biològica. Tot i que aquest denuncia sigui l’obligació no només legal, sinó també moral de tots els ciutadans, moltes denuncies no es duen a terme a causa d’aquesta por. Una de les possibles solucions és fer-les a nivell de centre, i amb la implicació de l’equip directiu.
· Els mestres senten angoixes en relació a la legalitat i situacions que poden sorgir davant les mesures judicials preses. En ocasions tenen dificultats per actuar, ja que no disposen de la informació judicial que determina les condicions de relació del menor amb la seva família biològica.
· Sorgeixen sentiments diferents segons si l’alumne estava escolaritzat en el centre abans de dur-se a terme la mesura de protecció o no.
Si l’alumne ja estava escolaritzat en aquell centre, una vegada adoptada la mesura de protecció, els mestres reconeixen una gran millora en ell, ja que una vegada s’eliminen les condicions que provocaren la desprotecció i és dóna resposta a les seves necessitats, el canvi és percep com a positiu.
Per altra banda, si la mesura comporta canvi de centre, l’infant és percebut pels mestres com un nou problema, al que s’ha de donar resposta i per tant implica més atenció i dedicació, a més suposa per ells un element que romp amb l’estabilitat de l’aula.
· Manca de suport i/o implicació per part de la resta de professorat del centre. Moltes vegades es delega en el mestre tutor de l’alumne tota la tasca d’atenció, la qual cosa dificulta una mateixa línia d’actuació en les intervencions.
· El professorat sol sentir-se desorientat perquè no té la suficient informació per poder actuar, es a dir, el mestre ha de fer front a una situació per la qual no se sent capacitat. És per ell/a una situació que apareix de forma sobtada i per la que no està preparat per donar resposta.
Com a conseqüència de tot això, apareix la necessitat de tenir una formació per a la intervenció escolar dels menors que es troben sota una mesura de protecció. La intervenció de l’escola ha d’anar dirigida a donar resposta a les necessitats del menor. Per això com a mestres haurem de:
· Ajudar a afrontar les pèrdues. L’adopció de mesures de protecció que suposen la de la separació del menor del seu nucli familiar implica situar al menor en una nova situació on es produeixen pèrdues significatives que no es limiten a la separació de les principals figures familiars. Aquestes pèrdues es poden classificar en:
Pèrdues de tipus físic i material
Pèrdues psicosocials
Pèrdues socioculturals
Pèrdues emocionals
· De les pèrdues emocionals convé tenir un coneixement previ de les vinculacions afectives del menor, amb la finalitat de preveure la situació de dol que la separació pot produir.
No tots els menors viuen la separació d’igual manera: uns la pateixen excessivament, afegint un element més a la situació de risc, esdevenint en alguns casos una situació de desemparament més greu que aquella que va determinar la mesura.
· Facilitar l’expressió dels sentiments. És necessari crear un clima de confiança i seguretat per a l’infant per tal que pugui expressar les seves emocions, pensaments, ja que es troba en un moment de canvis radicals, i és necessari externalitzar tant sentiments positius com negatius, per tal de superar i entendre la situació en que es troba.
· Molt lligat amb el punt anterior, hem d’ajudar a elaborar una explicació de la seva situació, ja que el menor ha sofert molts de canvis i pèrdues en poc temps, i és necessari una reflexió de la situació en que es troba. Nosaltres com a mestres, hem de acompanyar al nin en aquest procés de comprensió de la pròpia història.
· Ajudar a construir la seva història personal. És important que el nin no rompi totalment amb la seva vida, no es tracta d’oblidar el passat, sinó de reconstruir-lo per tal de seguir endavant i poder construir la seva identitat personal, en el seu nou context. Aquesta identitat es veu amenaçada especialment en aquells nens que han estat separats de la seva família durant molts anys i més si han canviat d'ubicació en diverses ocasions. És necessari que les persones que estiguem en contacte amb ells, fent-nos càrrec de la seva atenció i educació, els ajudem a vincular totes les experiències i els successos més significatius de la seva vida, donant-los un sentit, i a recuperar els records de les persones amb les quals han compartit la seva existència.
Així doncs, es tractaria d’establir les condicions necessàries, per tal que el nin sigui capaç (mitjançant el nostre suport) de connectar la seva vida anterior amb el nou entorn en que es troba. Nosaltres com a mestres tenim un paper molt importat en aquest procés; hem d’ajudar a l’infant a sentir-se segur en si mateix, i això ho podem aconseguir mitjançant una estabilitat de models, entorn (aula), etc.
· Desenvolupar una autoestima positiva. Cal destacar que l’autoestima és un aspecte fonamental en el desenvolupament del menor, ja que a partir d’ella es construeixen les habilitats, actituds, aptituds... necessàries per establir relacions i vincles afectius. Per tant serà un dels aspectes més importants a treballar des de l’escola.
Per tal d’afavorir l’augment de l’autoestima és imprescindible:
- Afavorir l’acceptació positiva.
- Afavorir l’acceptació de qualsevol diferència.
- No fer comparacions i desqualificacions.
- Proposar tasques en les que pugui tenir èxit.
- Realitzar programes de promoció de l’autoestima, habilitats socials i habilitats interpersonals.
· Les persones que estam en contacte amb ell hem de fer-los sentir persones úniques, valuoses, competents i estimades, ja que han viscut diferents fracassos a causa del seu desavantatge social i, en ocasions, se senten culpables pel succeït.
· Des de l’escola ens hem d’implicar en la seva atenció, educació i benestar. Aquesta implicació s’ha de donar des de tota la comunitat educativa, ja que es tracta de fomentar un treball globalitzador i un desenvolupament integral. L’actuació no només ha de venir des del centre, sinó que les famílies i context on se situa l’infant han de col·laborar en aquesta tasca.
· Proporcionar les habilitats necessàries pel desenvolupament de la competència personal i social, ja que si no es treballa en aquest nivell serà molt difícil la seva integració i adaptació a la nova situació. A causa de les seves dificultats de socialització, serà important donar eines que els ajudin a establir relacions i afecte amb els companys d’aula, mestres, etc.
· Tots els àmbits de la competència social del nen (comportament prosocial i empatia, habilitats de comunicació, adaptació social, habilitats de solució de problemes interpersonals, vinculació afectiva, etc.) poden veure's afectats per les situacions més o menys severes de desprotecció. Per aquest motiu, totes les persones responsables de l'atenció directa dels nens protegits han de ensenyar-los les habilitats necessàries per al desenvolupament de la competència personal i social i, a aquest efecte, han d'existir i utilitzar-se programes estructurats per al seu entrenament.
· Necessitat de: escoltar-los quan fan preguntes, respondre de forma veraç, contingent, senzilla i adaptada a les pròpies capacitats del nin. L’adult esdevé un mediador en la comprensió de la realitat i el significat que el nin li dóna. A més de comprendre que nosaltres podem aprendre molt d’ells.
· Necessitat de transmetre un concepte de l’ésser humà i de la societat realista i positiva. Això, permet un desenvolupament del judici moral i la capacitat d’assimilació crítica de valors i normes socials que permetin al nin controlar la conducta i dur a terme comportaments prosocials.
· La participació del menor; els desigs dels nens han de ser tinguts en compte i és necessari facilitar que els expressin. D'acord amb la seva edat cal procurar que participin al màxim en l'adopció de decisions relacionades amb aquelles qüestions que els concerneixen.
· No jutjar mai a la família biològica del menor, ja que nosaltres no hem viscut les seves experiències ni hem tingut la seva problemàtica, per tant, no els podem jutjar baix els nostres patrons.
· Hem de veure al nin com a subjecte de la nostra tasca educativa, no com una víctima, ja que això només ens posarà obstacles a l’hora d’intervenir.
· Reflexió sobre la pròpia pràctica, només si tenim una actitud reflexiva podrem anar millorant la nostra intervenció, afegint o modificant allò que sigui necessari, sempre tenint present l’evolució positiva del menor.
· Tenir una actitud de cooperació i coordinació amb la resta de professorat. Només d‘aquest manera podrem dur a terme una educació global i conseqüent desenvolupament integral.
martes, 15 de mayo de 2007
Treball Tema 7
Aquí teniu el treball del Tema 7 que féren na Margalida Díez Forteza i na Sonia Pastor Serra.
Donat que l'arxiu del treball és molt gran, ho hem pujat en tres parts, que romanen enumerades.
En clicar sobre el nom de la part del treball que us voleu baixar us redireccionarà a una pàgina, allà solament heu de clicar sobre "Click here to start download" i es descarregarà la part elegida.
Escola i Desprotecció: 1a Part
Escola i Desprotecció: 2a Part
Escola i Desprotecció: 3a Part
Donat que l'arxiu del treball és molt gran, ho hem pujat en tres parts, que romanen enumerades.
En clicar sobre el nom de la part del treball que us voleu baixar us redireccionarà a una pàgina, allà solament heu de clicar sobre "Click here to start download" i es descarregarà la part elegida.
Escola i Desprotecció: 1a Part
Escola i Desprotecció: 2a Part
Escola i Desprotecció: 3a Part
martes, 3 de abril de 2007
Tres meses de cárcel por pegar con una zapatilla a su hija de 16 años
Un juez de lo Penal de Alicante ha impuesto tres meses y veintiún días de prisión y una orden de alejamiento de más de 15 meses a un hombre que pegó a su hija de 16 años con una zapatilla después de que ésta le diera una mala contestación.
Según la sentencia, facilitada a Efe y que ha sido emitida por el magistrado-juez del juzgado de lo penal número 4 de Alicante, José María Merlos, los hechos ocurrieron el pasado 21 de febrero a las 21.30 horas en el domicilio familiar, situado en la calle Pintor Pérez Pizarro de Alicante.
El padre, Juan Miguel F.E., nacido en San Sebastián hace 37 años, recriminó a su hija de 16 años, Lorena F.C., que no prestara la atención debida a su hermana menor, de 3 años, cuando la primera se hallaba en su cuarto.
Entonces, Lorena le dio una 'contestación airada, inapropiada e irrespetuosa', lo que hizo que el padre la golpeara 'con la zapatilla que llevaba' y que le causara eritema en el brazo y hematoma en el muslo izquierdo, lesiones que sanaron en cinco días sin necesidad de tratamiento médico ni quirúrgico.
El juez considera que se trata de un delito de malos tratos en el ámbito doméstico y refleja que la víctima admitió en el juicio rápido que contestó de manera airada e irrespetuosa a su progenitor 'y que por tal motivo éste perdió los estribos y la golpeó con la zapatilla'.
La defensa propuso como eximente lo previsto en el Código Civil en el sentido de que los padres pueden corregir razonable y moderadamente a sus hijos pero el juez de Alicante cree que en este caso la conducta del acusado no fue ni 'proporcionada ni oportuna ni necesaria'.
Además, la sentencia apunta que el fin invocado por la defensa 'en modo alguno sirve (más bien al contrario) para corregir la conducta conflictiva y desviada de su hija de 16 años'.
Por ello, aconseja a los progenitores que afronten 'la problemática de la menor con el oportuno asesoramiento de profesionales especialistas, pero nunca con castigos corporales como el aquí empleado'.
En cambio, el juez sí aprecia la atenuante de arrebato u obcecación del padre, ya que la agresión 'obedeció más a la debilidad emocional del sujeto y a la provocación de la hija que al propósito del primero de lesionar la integridad o la dignidad de la menor'.
Además de la pena de prisión y de la orden de alejamiento por un año, tres meses y veintiún días, la sentencia, ante la que cabe recurso de apelación, estipula la prohibición al padre de tenencia y porte de armas durante un año y a pagar las costas procesales.
Què en trobau d'aquesta mesura presa pel jutje? La trobau correcta o desproporcionada? És digne el càstig de la falta comesa?
Podeu posar, si voleu, les vostres impressions a l'apartat de comentaris.
Según la sentencia, facilitada a Efe y que ha sido emitida por el magistrado-juez del juzgado de lo penal número 4 de Alicante, José María Merlos, los hechos ocurrieron el pasado 21 de febrero a las 21.30 horas en el domicilio familiar, situado en la calle Pintor Pérez Pizarro de Alicante.
El padre, Juan Miguel F.E., nacido en San Sebastián hace 37 años, recriminó a su hija de 16 años, Lorena F.C., que no prestara la atención debida a su hermana menor, de 3 años, cuando la primera se hallaba en su cuarto.
Entonces, Lorena le dio una 'contestación airada, inapropiada e irrespetuosa', lo que hizo que el padre la golpeara 'con la zapatilla que llevaba' y que le causara eritema en el brazo y hematoma en el muslo izquierdo, lesiones que sanaron en cinco días sin necesidad de tratamiento médico ni quirúrgico.
El juez considera que se trata de un delito de malos tratos en el ámbito doméstico y refleja que la víctima admitió en el juicio rápido que contestó de manera airada e irrespetuosa a su progenitor 'y que por tal motivo éste perdió los estribos y la golpeó con la zapatilla'.
La defensa propuso como eximente lo previsto en el Código Civil en el sentido de que los padres pueden corregir razonable y moderadamente a sus hijos pero el juez de Alicante cree que en este caso la conducta del acusado no fue ni 'proporcionada ni oportuna ni necesaria'.
Además, la sentencia apunta que el fin invocado por la defensa 'en modo alguno sirve (más bien al contrario) para corregir la conducta conflictiva y desviada de su hija de 16 años'.
Por ello, aconseja a los progenitores que afronten 'la problemática de la menor con el oportuno asesoramiento de profesionales especialistas, pero nunca con castigos corporales como el aquí empleado'.
En cambio, el juez sí aprecia la atenuante de arrebato u obcecación del padre, ya que la agresión 'obedeció más a la debilidad emocional del sujeto y a la provocación de la hija que al propósito del primero de lesionar la integridad o la dignidad de la menor'.
Además de la pena de prisión y de la orden de alejamiento por un año, tres meses y veintiún días, la sentencia, ante la que cabe recurso de apelación, estipula la prohibición al padre de tenencia y porte de armas durante un año y a pagar las costas procesales.
Què en trobau d'aquesta mesura presa pel jutje? La trobau correcta o desproporcionada? És digne el càstig de la falta comesa?
Podeu posar, si voleu, les vostres impressions a l'apartat de comentaris.
lunes, 26 de marzo de 2007
Revisió Històrica
Si parlem de la història de la humanitat, no ens quivocam si afirmam, que la major part d’aquesta s’ha centrat merament en la supervivència ignorant el per què de moltes malaltíes i necessitats sanitàries així com nutrició, evidenciant a l’hora un alt grau de mortandad.
És díficil doncs, que en aquestes condicions, a més es pretengués la protecció social dels més dèbils.
Si estudiam les tases de mortalitat infantil fa dos segles, veurem com era superior en un terç la tasa de mortandad als primers anys de vida després del naixement.
Els avenços que ha sofert el món des de llavors han redundat ja no sols en expectatives de vida, sino també en protecció i benestar dels humans més dèbils; en definitiva també s’ha anat augmentant la protecció social.
No ha estat aquest, ni molt manco un procés fàcil ni ràpid, recordem les situacions d’explotació laboral infantil soferta a la revolució industrial. Ha estat progressivament que s’ha pres consciència d’una realitat ignorada fins el moment, i que ha provocat que poc a poc milloràssin les condicions a les que la infantesa es vèia sotmesa. És el canvi en les actituds socials que permet que l’edat mínima per treballar passés de deu, a dotze, i posteriorment a setze anys.
És important tenir en compte, que coses que per a nosaltres avui dia ens resulten tan òbvies, no ho han estat per la majoria de la societat fins fa pocs anys, i el que és pitjor, no ho és encara per bona part de la mateixa.
És a la darrera mitad del S.XIX en que apareixen les primeres aproximacions a allò que entendrem com a desprotecció infantil. Es comencen a crear societats des de diferents camps preocupades per la infantesa, també és en aquest moment en que es creen els Jutjats de Menors a alguns països amb l’objectiu de no mesclar joves delinqüents amb criminals més majors i experimentats.
Tot això mostra l’inici d’una certa preocupació per la protecció dels infants que va fent peu en la societat més occidental.
Un dels moments claus es produeix en la dècada de 1960 a Denver, on Kempe i cols.(1962) publiquen el seu famós treball sobre “La síndrome del nin apallissat”.
Fins aleshores la protecció a l’infant es focalitzaba gairebé exclusivament en la recollida i internament dels orfes o nins abandonats pels seus pares que no teníen possibilitats de ser cuidats per ningú, de manera que la tutela per part de la societat no s’immiscuia en les responsabilitats de la familia, sols romania com a simple protecció assitencial dels nins abandonats.
Sembla ser, a més, que la publicació d’aquest treball va arribar a un moment en que la societat americana estava preparada per assumir la situació i reaccionar de manera eficaç.
En pocs anys s’introduïren importants canvis legislatius, tant federals com estatals engegant així un procés de sensibilització cap a les diferents formes en que els nins eren objecte d’un tracte inadequat per part dels responsables de la seva cura.
A Europa es produí un procés paralel en els països més desenvolupats, degut a l’aïllament d’Espanya sociopolític, i a l’escàs desenvolupament de protecció social sofèrem un retràs significatiu al ocorregut a altres àmbits socials, essent pocs els testimonis que poden trobar-se sobre l’estudi dels maltractament a la infància
És díficil doncs, que en aquestes condicions, a més es pretengués la protecció social dels més dèbils.
Si estudiam les tases de mortalitat infantil fa dos segles, veurem com era superior en un terç la tasa de mortandad als primers anys de vida després del naixement.
Els avenços que ha sofert el món des de llavors han redundat ja no sols en expectatives de vida, sino també en protecció i benestar dels humans més dèbils; en definitiva també s’ha anat augmentant la protecció social.
No ha estat aquest, ni molt manco un procés fàcil ni ràpid, recordem les situacions d’explotació laboral infantil soferta a la revolució industrial. Ha estat progressivament que s’ha pres consciència d’una realitat ignorada fins el moment, i que ha provocat que poc a poc milloràssin les condicions a les que la infantesa es vèia sotmesa. És el canvi en les actituds socials que permet que l’edat mínima per treballar passés de deu, a dotze, i posteriorment a setze anys.
És important tenir en compte, que coses que per a nosaltres avui dia ens resulten tan òbvies, no ho han estat per la majoria de la societat fins fa pocs anys, i el que és pitjor, no ho és encara per bona part de la mateixa.
És a la darrera mitad del S.XIX en que apareixen les primeres aproximacions a allò que entendrem com a desprotecció infantil. Es comencen a crear societats des de diferents camps preocupades per la infantesa, també és en aquest moment en que es creen els Jutjats de Menors a alguns països amb l’objectiu de no mesclar joves delinqüents amb criminals més majors i experimentats.
Tot això mostra l’inici d’una certa preocupació per la protecció dels infants que va fent peu en la societat més occidental.
Un dels moments claus es produeix en la dècada de 1960 a Denver, on Kempe i cols.(1962) publiquen el seu famós treball sobre “La síndrome del nin apallissat”.
Fins aleshores la protecció a l’infant es focalitzaba gairebé exclusivament en la recollida i internament dels orfes o nins abandonats pels seus pares que no teníen possibilitats de ser cuidats per ningú, de manera que la tutela per part de la societat no s’immiscuia en les responsabilitats de la familia, sols romania com a simple protecció assitencial dels nins abandonats.
Sembla ser, a més, que la publicació d’aquest treball va arribar a un moment en que la societat americana estava preparada per assumir la situació i reaccionar de manera eficaç.
En pocs anys s’introduïren importants canvis legislatius, tant federals com estatals engegant així un procés de sensibilització cap a les diferents formes en que els nins eren objecte d’un tracte inadequat per part dels responsables de la seva cura.
A Europa es produí un procés paralel en els països més desenvolupats, degut a l’aïllament d’Espanya sociopolític, i a l’escàs desenvolupament de protecció social sofèrem un retràs significatiu al ocorregut a altres àmbits socials, essent pocs els testimonis que poden trobar-se sobre l’estudi dels maltractament a la infància
Circuits d'Actuació i Protocol
La proposta actual d’actuació, encara ara un esborrany, és la unificació de les actuacions de protocol per part dels cinc àmbits. Proposada en una taula de treball per l’associació La Rana i donant el seu suport des de la plataforma Save the Children durant l’any 2006.
La Pàtria Potestat
Des del punt de vista jurídic, la pàtria potestat, regulada en el Codi Civil, no és més que el conjunt de drets que la llei confereix als pares sobre les persones i béns dels seus fills no emancipats així com el conjunt de deures que també han de complir els pares respecte dels seus fills.
La pàtria potestat ha d'exercir-se sempre en benefici dels fills i entre els deures dels pares es troba l'obligació d'estar amb ells, cuidar-los, protegir-los, alimentar-los, educar-los, procurar-los una formació integral, representar-los legalment i administrar els seus béns.
Per regla general, la pàtria potestat s'exerceix de forma conjunta pel pare i la mare, independentment que aquests es trobin o no casats, o de forma exclusiva per un d'ells amb el consentiment de l'altre.
Quan s'extingeix la pàtria potestat?
La pàtria potestat s'extingeix quan es produeix algun dels següents supòsits:
· La mort o la declaració de defunció dels pares.
· L'emancipació.
· L'adopció del fill.
· Els pares són privats d'ella per sentència judicial.
Es pot privar als pares de la pàtria potestat?
Els pares poden ser privats de la pàtria potestat quan incompleixen els deures que es deriven de mateixa i sempre per sentència judicial després de la tramitació del corresponent judici ordinari.
Els pares també poden ser privats o suspesos de l'exercici de la pàtria potestat quan la seva conducta posi en perill la formació dels menors o incapaços o quan se'ls tracti amb una duresa excessiva, el que implica no només forts càstigs físics sinó tota classe d'actes que suposin crueltat o abús d'autoritat.
També pot conduir a la privació de la pàtria potestat, la falta de l'exercici dels drets i, principalment, dels deures que comporta la mateixa.
D'altra banda, els pares podran ser restituïts en la pàtria potestat si acrediten que ja no concorren les circumstàncies que van motivar la seva privació.
Qui es troba directament privat de la pàtria potestat?
Es troba privat de la pàtria potestat:
· El progenitor que hagi estat condemnat per sentència penal ferma per un delicte de violació o qualsevol altre que donés lloc a la concepció del fill sobre la qual s'exerceix.
· Si la filiació es determina judicialment en contra de l'oposició d'algun dels progenitors, aquest serà privat de la pàtria potestat sobre el fill. En aquests casos, encara que el pare i la mare no puguin exercir els drets i deures que comporta la pàtria potestat, tenen l'obligació de prestar aliments als menors o incapaços.
Què és la pàtria potestat prorrogada?
Si els fills estan incapacitats mentalment, la pàtria potestat dels pares no s'extingeix quan aquells arriben a la majoria d'edat sinó que es prorroga fins que es produeix alguna de les següents situacions:
· La defunció dels pares.
· L'adopció de l'incapaç.
· Cessa la causa que va motivar la declaració d'incapacitat.
· L'incapaç contreu matrimoni.
Encara que la pàtria potestat conclogui, si persisteix la causa que va motivar la declaració d'incapacitat, s'establirà un règim de tutela en favor de l'incapaç.
La pàtria potestat ha d'exercir-se sempre en benefici dels fills i entre els deures dels pares es troba l'obligació d'estar amb ells, cuidar-los, protegir-los, alimentar-los, educar-los, procurar-los una formació integral, representar-los legalment i administrar els seus béns.
Per regla general, la pàtria potestat s'exerceix de forma conjunta pel pare i la mare, independentment que aquests es trobin o no casats, o de forma exclusiva per un d'ells amb el consentiment de l'altre.
Quan s'extingeix la pàtria potestat?
La pàtria potestat s'extingeix quan es produeix algun dels següents supòsits:
· La mort o la declaració de defunció dels pares.
· L'emancipació.
· L'adopció del fill.
· Els pares són privats d'ella per sentència judicial.
Es pot privar als pares de la pàtria potestat?
Els pares poden ser privats de la pàtria potestat quan incompleixen els deures que es deriven de mateixa i sempre per sentència judicial després de la tramitació del corresponent judici ordinari.
Els pares també poden ser privats o suspesos de l'exercici de la pàtria potestat quan la seva conducta posi en perill la formació dels menors o incapaços o quan se'ls tracti amb una duresa excessiva, el que implica no només forts càstigs físics sinó tota classe d'actes que suposin crueltat o abús d'autoritat.
També pot conduir a la privació de la pàtria potestat, la falta de l'exercici dels drets i, principalment, dels deures que comporta la mateixa.
D'altra banda, els pares podran ser restituïts en la pàtria potestat si acrediten que ja no concorren les circumstàncies que van motivar la seva privació.
Qui es troba directament privat de la pàtria potestat?
Es troba privat de la pàtria potestat:
· El progenitor que hagi estat condemnat per sentència penal ferma per un delicte de violació o qualsevol altre que donés lloc a la concepció del fill sobre la qual s'exerceix.
· Si la filiació es determina judicialment en contra de l'oposició d'algun dels progenitors, aquest serà privat de la pàtria potestat sobre el fill. En aquests casos, encara que el pare i la mare no puguin exercir els drets i deures que comporta la pàtria potestat, tenen l'obligació de prestar aliments als menors o incapaços.
Què és la pàtria potestat prorrogada?
Si els fills estan incapacitats mentalment, la pàtria potestat dels pares no s'extingeix quan aquells arriben a la majoria d'edat sinó que es prorroga fins que es produeix alguna de les següents situacions:
· La defunció dels pares.
· L'adopció de l'incapaç.
· Cessa la causa que va motivar la declaració d'incapacitat.
· L'incapaç contreu matrimoni.
Encara que la pàtria potestat conclogui, si persisteix la causa que va motivar la declaració d'incapacitat, s'establirà un règim de tutela en favor de l'incapaç.
La tutela
Es constitueix judicialment en els casos de menors no emancipats que no es troben sota la pàtria potestat dels seus pares (per exemple, perquè han mort o han abandonat al menor), incapaços, persones sotmeses a pàtria potestat prorrogada (incapaços majors d'edat), i menors en situació de desemparament.
La persona que és nomenada tutor té l'obligació d'educar al menor o incapaç i procurar-li una formació integral, a més d'administrar els seus béns i representar-li en tots els seus actes.
Pel que fa als sistemes de tutela, es poden distingir els següents:
· El sistema de tutela de família, en la qual la funció tutelar s'encomana al grup familiar del nin.
· El sistema de tutela d'autoritat, en la qual el tutor es troba sota la vigilància, supervisió i control de l'autoritat pública.
El nostre Codi Civil ha adoptat el sistema de tutela d'autoritat després de la reforma operada per Llei de 23 d'octubre de 1983.
En els supòsits de menors desemparats, li correspon a l'Entitat Pública que en el respectiu territori tingui encomanada la protecció de menors (arts. 239 i 172 CC).
Quan es doni el supòsit de l'existència d'una persona que hagi de quedar subjecta a tutela, tindran l'obligació de promoure la seva constitució:
· Els parents cridats a ella i a qui els pares hagin cridat a ocupar el càrrec de tutor en testament o document públic notarial.
· La persona sota qui es troba en guarda el menor o incapacitat, i que podrà ser, bé l'entitat pública, bé el guardador de fet.
· El Ministeri Fiscal.
· El Jutge competent per raó del territori.
Encara que els tutors actuen en nom i representació del sotmès al règim de tutela, per a realitzar certs actes necessiten l'autorització del jutge, com per exemple per a:
· Sol·licitar l'internament del tutelat en un institut de salut mental o d'educació especial.
· Gravar o alienar (transmetre, vendre) els seus béns o empreses, objectes preciosos (joies), i valors mobiliaris.
· Renunciar a drets, acceptar acords o sotmetre a arbitratge qüestions que afectin als interessos del tutelat.
· Intervenir en la partició d'herència o divisió de la cosa comuna.
· Realitzar despeses extraordinàries en els béns del tutelat.
· Interposar demandes estalvi en els casos urgents o de poc interès econòmic.
· Sol·licitar préstecs.
L'elecció del tutor la realitza el jutge entre el seu cònjuge, els pares, les persones que hagin estat designades pels pares en els seus testaments si aquests han mort, els descendents, ascendents o germans, o tercers, nomenant tutor a la persona que considera més capacitada, al seu judici, per a l'exercici del càrrec.
No obstant això, no podran ser tutors:
· Qui hagin estat privats o suspesos per resolució judicial de l'exercici de la pàtria potestat (total o parcialment) o dels drets de guàrdia i educació.
· Els destituïts d'un càrrec tutelar anterior.
· Els que estiguin complint una pena privativa de llibertat.
· Els condemnats per qualsevol delicte que faci suposar que no van a ocupar correctament la tutela.
· Els que no poden materialment ocupar el càrrec (per exemple, per qüestions laborals o problemes econòmics)
· Les persones que tinguin una enemistat manifesta amb el tutelat.
· Les persones que tinguin conflictes d'interessos amb el menor o incapaç.
· Les fraccions i concursats no rehabilitats.
· Les persones excloses pels pares en les seves disposicions testamentaries.
Per la seva banda, la persona que hagi estat nomenada com tutor pot rebutjar el càrrec per raons d'edat, malaltia, ocupacions personals i professionals, falta de relació amb el menor o incapacitat i, evidentment, per la manca de mitjans econòmics suficients per a atendre-lo.
Aquesta renúncia al càrrec ha de fer-se en el termini de 15 dies des del nomenament si existeix alguna de les causes anteriors o, posteriorment, quan es manifesti algun motiu que impossibiliti l'exercici de la tutela.
El càrrec de tutor també pot ser retribuït consistint la seva remuneració en un percentatge comprès entre el 4 i el 20 % del rendiment dels béns del menor. Abans de començar l'exercici de la tutela, el tutor està obligat a realitzar un inventari dels béns que integren el patrimoni del tutelat i, a l'extingir-se el règim, ha de rendir comptes de les operacions que s'han realitzat en el seu patrimoni.
Per la seva banda, la tutela s'extingeix quan es produeix alguna de les següents situacions:
· Quan el menor arriba a la majoria d'edat.
· Quan adquireix el benefici de la majoria d'edat.
· Quan qui era titular de la pàtria potestat, la recupera.
· Per defunció. Si no ocupen bé les seves funcions, els tutors poden ser destituïts per un jutge d'ofici (perquè així ho consideri convenient) o a petició del Ministeri Fiscal o de qualsevol altra persona interessada. En aquests casos i mentre es designa a un nou tutor es nomenarà a un defensor judicial que protegirà els interessos del menor o de l'incapaç.
La persona que és nomenada tutor té l'obligació d'educar al menor o incapaç i procurar-li una formació integral, a més d'administrar els seus béns i representar-li en tots els seus actes.
Pel que fa als sistemes de tutela, es poden distingir els següents:
· El sistema de tutela de família, en la qual la funció tutelar s'encomana al grup familiar del nin.
· El sistema de tutela d'autoritat, en la qual el tutor es troba sota la vigilància, supervisió i control de l'autoritat pública.
El nostre Codi Civil ha adoptat el sistema de tutela d'autoritat després de la reforma operada per Llei de 23 d'octubre de 1983.
En els supòsits de menors desemparats, li correspon a l'Entitat Pública que en el respectiu territori tingui encomanada la protecció de menors (arts. 239 i 172 CC).
Quan es doni el supòsit de l'existència d'una persona que hagi de quedar subjecta a tutela, tindran l'obligació de promoure la seva constitució:
· Els parents cridats a ella i a qui els pares hagin cridat a ocupar el càrrec de tutor en testament o document públic notarial.
· La persona sota qui es troba en guarda el menor o incapacitat, i que podrà ser, bé l'entitat pública, bé el guardador de fet.
· El Ministeri Fiscal.
· El Jutge competent per raó del territori.
Encara que els tutors actuen en nom i representació del sotmès al règim de tutela, per a realitzar certs actes necessiten l'autorització del jutge, com per exemple per a:
· Sol·licitar l'internament del tutelat en un institut de salut mental o d'educació especial.
· Gravar o alienar (transmetre, vendre) els seus béns o empreses, objectes preciosos (joies), i valors mobiliaris.
· Renunciar a drets, acceptar acords o sotmetre a arbitratge qüestions que afectin als interessos del tutelat.
· Intervenir en la partició d'herència o divisió de la cosa comuna.
· Realitzar despeses extraordinàries en els béns del tutelat.
· Interposar demandes estalvi en els casos urgents o de poc interès econòmic.
· Sol·licitar préstecs.
L'elecció del tutor la realitza el jutge entre el seu cònjuge, els pares, les persones que hagin estat designades pels pares en els seus testaments si aquests han mort, els descendents, ascendents o germans, o tercers, nomenant tutor a la persona que considera més capacitada, al seu judici, per a l'exercici del càrrec.
No obstant això, no podran ser tutors:
· Qui hagin estat privats o suspesos per resolució judicial de l'exercici de la pàtria potestat (total o parcialment) o dels drets de guàrdia i educació.
· Els destituïts d'un càrrec tutelar anterior.
· Els que estiguin complint una pena privativa de llibertat.
· Els condemnats per qualsevol delicte que faci suposar que no van a ocupar correctament la tutela.
· Els que no poden materialment ocupar el càrrec (per exemple, per qüestions laborals o problemes econòmics)
· Les persones que tinguin una enemistat manifesta amb el tutelat.
· Les persones que tinguin conflictes d'interessos amb el menor o incapaç.
· Les fraccions i concursats no rehabilitats.
· Les persones excloses pels pares en les seves disposicions testamentaries.
Per la seva banda, la persona que hagi estat nomenada com tutor pot rebutjar el càrrec per raons d'edat, malaltia, ocupacions personals i professionals, falta de relació amb el menor o incapacitat i, evidentment, per la manca de mitjans econòmics suficients per a atendre-lo.
Aquesta renúncia al càrrec ha de fer-se en el termini de 15 dies des del nomenament si existeix alguna de les causes anteriors o, posteriorment, quan es manifesti algun motiu que impossibiliti l'exercici de la tutela.
El càrrec de tutor també pot ser retribuït consistint la seva remuneració en un percentatge comprès entre el 4 i el 20 % del rendiment dels béns del menor. Abans de començar l'exercici de la tutela, el tutor està obligat a realitzar un inventari dels béns que integren el patrimoni del tutelat i, a l'extingir-se el règim, ha de rendir comptes de les operacions que s'han realitzat en el seu patrimoni.
Per la seva banda, la tutela s'extingeix quan es produeix alguna de les següents situacions:
· Quan el menor arriba a la majoria d'edat.
· Quan adquireix el benefici de la majoria d'edat.
· Quan qui era titular de la pàtria potestat, la recupera.
· Per defunció. Si no ocupen bé les seves funcions, els tutors poden ser destituïts per un jutge d'ofici (perquè així ho consideri convenient) o a petició del Ministeri Fiscal o de qualsevol altra persona interessada. En aquests casos i mentre es designa a un nou tutor es nomenarà a un defensor judicial que protegirà els interessos del menor o de l'incapaç.
La Curatela
Estan sotmesos a curatela els emancipats els pares dels quals han mort o estan incapacitats, els que han obtingut el benefici de la major edat i els pròdigs (declarats incapaços per a administrar els seus béns).
Té per objecte completar la capacitat d'aquestes persones, pel que serà necessària la intervenció del curador en aquells actes que els menors o pròdigs no poden realitzar per si mateixos segons hagi disposat la sentència judicial de declaració d'incapacitat.
Com en el cas de la tutela, és un càrrec renunciable i pot ser retribuït.
Té per objecte completar la capacitat d'aquestes persones, pel que serà necessària la intervenció del curador en aquells actes que els menors o pròdigs no poden realitzar per si mateixos segons hagi disposat la sentència judicial de declaració d'incapacitat.
Com en el cas de la tutela, és un càrrec renunciable i pot ser retribuït.
El defensor Judicial
És nomenat en els casos en els quals existeixen conflictes d'interessos entre el sotmès a tutela, curatela o fins i tot pàtria potestat i el qual exerceix aquesta, ostenta la seva representació o completa la seva capacitat. També pot designar-se un defensor judicial amb caràcter previ que es procedeixi al nomenament d'un tutor o curador. Aquesta figura de representació es regeix per la disposició per als tutors i curadores.
Tutela de fet
La regulació de la tutela de fet, encara que no era desconeguda per la nostra legislació, fou introduïda per la Llei de 24 d'octubre de 1983.
La tutela de fet és aquella situació en la qual una persona, sense nomenament algun, s'encarrega de la guarda d'un menor no sotmès a pàtria potestat o d'algú en qui concorre una causa de incapacitació igualment sense pàtria potestat.
El Codi Civil dedica a la tutela de fet els arts. 303, 304 i 306. La situació de tutela o guarda de fet pot donar lloc que l'autoritat judicial sol·liciti informes al guardador sobre la situació personal i dels béns del menor o presumpte incapaç i sobre l'actuació en relació amb els mateixos, i imposar mesures de control i vigilància.
Destaca, per tant, que l'actuació és a posteriori, però no regula la situació cap al futur, malgrat la qual cosa, la doctrina considera que el guardador haurà d'actuar amb bona fe i amb la diligència d'un bon pare de família.
La tutela de fet és aquella situació en la qual una persona, sense nomenament algun, s'encarrega de la guarda d'un menor no sotmès a pàtria potestat o d'algú en qui concorre una causa de incapacitació igualment sense pàtria potestat.
El Codi Civil dedica a la tutela de fet els arts. 303, 304 i 306. La situació de tutela o guarda de fet pot donar lloc que l'autoritat judicial sol·liciti informes al guardador sobre la situació personal i dels béns del menor o presumpte incapaç i sobre l'actuació en relació amb els mateixos, i imposar mesures de control i vigilància.
Destaca, per tant, que l'actuació és a posteriori, però no regula la situació cap al futur, malgrat la qual cosa, la doctrina considera que el guardador haurà d'actuar amb bona fe i amb la diligència d'un bon pare de família.
Guarda
Quan els pares o tutors per circumstàncies greus no puguin cuidar al menor, podran sol·licitar de l'entitat pública competent que aquesta assumeixi la seva guarda durant el temps necessari.
Del lliurament de la guarda es deixarà constància per escrit, fent-se constar que els pares o tutors han estat informats de les responsabilitats que segueixen mantenint respecte del fill, així com de la forma que aquesta guarda va a exercir-se per l'Administració. Qualsevol variació posterior de la forma d'exercici serà fonamentada i comunicada a aquells i al Ministeri Fiscal.
Així mateix, s'assumirà la guarda per l'entitat pública quan així ho acordi el Jutge en els casos que legalment procedeixi. La guarda assumida a sol·licitud dels pares o tutors (voluntària) o com funció de la tutela per ministeri de la llei (forçosa) es realitzarà mitjançant l'acolliment familiar o l'acolliment residencial.
L'acolliment familiar s'exercirà per la persona o persones que determini l'entitat pública, mentre que l'acolliment residencial s'exercirà pel director del centre on sigui acollit el menor.
Es buscarà sempre l'interès del menor, i es procurarà, quan no sigui contrari a aquest interès, la seva reinserció en la pròpia família, així com que la guarda dels germans es confiï a una mateixa institució o persona. Si sorgissin problemes greus de convivència entre el menor o la persona o persones a qui s'hagués confiat la seva guarda, aquell o persona interessada podrà sol·licitar la remoció d'aquesta. (art. 172, apartats 2, 3, 4 i 5 CC).
Finalment, assenyalar que incumbeix al Fiscal la superior vigilància de la guarda (art. 174 CC).
Del lliurament de la guarda es deixarà constància per escrit, fent-se constar que els pares o tutors han estat informats de les responsabilitats que segueixen mantenint respecte del fill, així com de la forma que aquesta guarda va a exercir-se per l'Administració. Qualsevol variació posterior de la forma d'exercici serà fonamentada i comunicada a aquells i al Ministeri Fiscal.
Així mateix, s'assumirà la guarda per l'entitat pública quan així ho acordi el Jutge en els casos que legalment procedeixi. La guarda assumida a sol·licitud dels pares o tutors (voluntària) o com funció de la tutela per ministeri de la llei (forçosa) es realitzarà mitjançant l'acolliment familiar o l'acolliment residencial.
L'acolliment familiar s'exercirà per la persona o persones que determini l'entitat pública, mentre que l'acolliment residencial s'exercirà pel director del centre on sigui acollit el menor.
Es buscarà sempre l'interès del menor, i es procurarà, quan no sigui contrari a aquest interès, la seva reinserció en la pròpia família, així com que la guarda dels germans es confiï a una mateixa institució o persona. Si sorgissin problemes greus de convivència entre el menor o la persona o persones a qui s'hagués confiat la seva guarda, aquell o persona interessada podrà sol·licitar la remoció d'aquesta. (art. 172, apartats 2, 3, 4 i 5 CC).
Finalment, assenyalar que incumbeix al Fiscal la superior vigilància de la guarda (art. 174 CC).
Escola i infants en acollida
A les escoles, a més de posar en marxa programes per a la concienciació, detecció, avaluació i intervenció dels nins amb situació de risc o que pateixen maltractaments, també hem de ser coherents a la nostra pràctica diària amb tots aquells, que havent patit alguna situació de maltractament o de desamparament es troben ara en situació de guarda per part, ja sigui de l’administració o d’una família que no és la biològica.
A continuació tractarem exhaustivament els punts que contemplen els programes d’acollida d’aquests nins. Sabrem, quins són els motius pels quals aquests nins poden necessitar d’una tutela especial, els programes que es duen a terme i les condicions en que es troben. Dins aquests programes veurem quins son els objectius i continguts que es treballen des dels centres d’acollida per tal d’aconseguir un desenvolupament integral del nen, nena o adolescent segons el cas, que es veu obligat a romandre fora de la seva llar d’orígen.
És important, saber, tant la història personal del nin, com els projectes i mides que s’estan treballant amb ell i amb la seva família, en el cas que sigui aconsellable per l’infant que mantengui el contacte ( ho dictaminaran especialistes, juntament amb fiscalia) per poder coordinar esforços i unificar la planificació que s’haurà de dur a terme.
Si pensem que és necessari el contacte estret amb les famílies, tant o més ho és el contacte amb el Centre del nin, i/o amb el seu educador o educadora de referència.
Atendre a les seves necessitats, prioritzar objectius, treballar habilitats socials i/o emocionals... tota aquesta feina és necessària i no es pot dur a terme de manera aïllada.
Cada cas, així mateix és únic i especial; cal, doncs saber què fer, quins reforços dur a terme, com enfocar la situació des de l’escola perque tot plegat el nin compti amb les experiències que la resta d’iguals.
Des de reforçar el clima de confiança, a supervisar aspectes de la vida diària del nin per tal d’asegurar-nos que es sent bé i confortat, puntal bàsic per poder expandir-se després en tots els terrenys, acadèmic, professional més tard...
També és molt important, conèixer quina és la situació legal de l’infant. Si pensem que en el nostre treball amb el nin és important saber el per què es troba en aquesta situació tant o més, es saber el que podem i no podem fer. Si els seus pares o tutors ténen drets sobre ell; a recollir-lo a l’escola per exemple. No tots el casos de nins a residències obeeixen a maltractaments severs i irreversibles. Però n’hi ha que sí, i l’escola ha de ser un instrument més de protecció del nin, implicat totalment en la seva cura.
Esmentavem que no tots els casos d’acollida son permanents, per bé, que les mesures poder ser coactives, aquesta és sempre la darrera alternativa. La idea de base, és que el nin amb qui hauria de conviure amb seguretat i plenitud és amb la seva família biológica, i les mesures, sempre que es pugui hauríen de contemplar la reinserció i la reunificació; malauradament no sempre és així, i en aquest cas és quan s’hauran d’aplicar mesures puntives. Mesures que derivaran del poder judicial, després de tots el processos adients en cada cas, que ja hem vist a apartats anteriors.
Tenint en compte, que molts casos poden obeïr a aquesta necessitat d’acolliment temporal, que d’altres seràn permanents, i que fins i tot podem tenir nins a programes d’acolliment d’urgència... el coneixement de la situació individual i del moment del procés que estan vivint, ens ajudarà a apropar-nos a la realitat del nin i possar a la seva disposició tots els recursos de que disposi el centre, a nivell d’infraestructura, de professionals, etc.
El recull que aportem a continuació pretén il·lustrar les opcions existents pel que fa a l'acollida i servir de recurs, per, en qualsevol moment sabent quin és el programa base al que pertany el nostre nin, tenir una idea d'allò que s'està treballant, per, i com ja hem dit abans coordinar esforços amb la resta de serveis comunitaris i socials.
A continuació tractarem exhaustivament els punts que contemplen els programes d’acollida d’aquests nins. Sabrem, quins són els motius pels quals aquests nins poden necessitar d’una tutela especial, els programes que es duen a terme i les condicions en que es troben. Dins aquests programes veurem quins son els objectius i continguts que es treballen des dels centres d’acollida per tal d’aconseguir un desenvolupament integral del nen, nena o adolescent segons el cas, que es veu obligat a romandre fora de la seva llar d’orígen.
És important, saber, tant la història personal del nin, com els projectes i mides que s’estan treballant amb ell i amb la seva família, en el cas que sigui aconsellable per l’infant que mantengui el contacte ( ho dictaminaran especialistes, juntament amb fiscalia) per poder coordinar esforços i unificar la planificació que s’haurà de dur a terme.
Si pensem que és necessari el contacte estret amb les famílies, tant o més ho és el contacte amb el Centre del nin, i/o amb el seu educador o educadora de referència.
Atendre a les seves necessitats, prioritzar objectius, treballar habilitats socials i/o emocionals... tota aquesta feina és necessària i no es pot dur a terme de manera aïllada.
Cada cas, així mateix és únic i especial; cal, doncs saber què fer, quins reforços dur a terme, com enfocar la situació des de l’escola perque tot plegat el nin compti amb les experiències que la resta d’iguals.
Des de reforçar el clima de confiança, a supervisar aspectes de la vida diària del nin per tal d’asegurar-nos que es sent bé i confortat, puntal bàsic per poder expandir-se després en tots els terrenys, acadèmic, professional més tard...
També és molt important, conèixer quina és la situació legal de l’infant. Si pensem que en el nostre treball amb el nin és important saber el per què es troba en aquesta situació tant o més, es saber el que podem i no podem fer. Si els seus pares o tutors ténen drets sobre ell; a recollir-lo a l’escola per exemple. No tots el casos de nins a residències obeeixen a maltractaments severs i irreversibles. Però n’hi ha que sí, i l’escola ha de ser un instrument més de protecció del nin, implicat totalment en la seva cura.
Esmentavem que no tots els casos d’acollida son permanents, per bé, que les mesures poder ser coactives, aquesta és sempre la darrera alternativa. La idea de base, és que el nin amb qui hauria de conviure amb seguretat i plenitud és amb la seva família biológica, i les mesures, sempre que es pugui hauríen de contemplar la reinserció i la reunificació; malauradament no sempre és així, i en aquest cas és quan s’hauran d’aplicar mesures puntives. Mesures que derivaran del poder judicial, després de tots el processos adients en cada cas, que ja hem vist a apartats anteriors.
Tenint en compte, que molts casos poden obeïr a aquesta necessitat d’acolliment temporal, que d’altres seràn permanents, i que fins i tot podem tenir nins a programes d’acolliment d’urgència... el coneixement de la situació individual i del moment del procés que estan vivint, ens ajudarà a apropar-nos a la realitat del nin i possar a la seva disposició tots els recursos de que disposi el centre, a nivell d’infraestructura, de professionals, etc.
El recull que aportem a continuació pretén il·lustrar les opcions existents pel que fa a l'acollida i servir de recurs, per, en qualsevol moment sabent quin és el programa base al que pertany el nostre nin, tenir una idea d'allò que s'està treballant, per, i com ja hem dit abans coordinar esforços amb la resta de serveis comunitaris i socials.
l'Acolliment Residencial
1. Per a la major part dels nens, nenes o adolescents, l'entorn idoni per a tenir cobertes les seves necessitats bàsiques és una família, preferentment la seva pròpia d'origen. Per això, l'objectiu primer i prioritari dels Serveis de Protecció Infantil ha de ser possibilitar que els pares i mares puguin exercir de forma adequada el rol parental, puguin proporcionar als seus fills i filles una cura adequada i es preservi la unitat familiar. L'Atenció Residencial haurà de pivotar sobre la certesa que la família és una part central de la vida del nen, nena o adolescent. El seu objectiu, per tant, no serà substituir a la família, sinó col·laborar en prestar-li el suport que precisi per a millorar la situació de les persones menors d'edat.
2. Quan sigui necessària procedir a la separació del nen, nena o adolescent de la seva família d'origen els Serveis de Protecció Infantil han de dirigir els seus esforços a intentar la reunificació familiar. En aquests casos, és imprescindible:
• Mantenir la màxima freqüència i intensitat de contactes pares/mares-fills/filles (sempre en funció de les necessitats particulars del nen, nena o adolescent).
• Permetre promoure que els pares i mares segueixin exercint el màxim de responsabilitats parentals.
• Proporcionar als pares i mares i als nens, nenes o adolescents recursos de suport específics que els ajudin en el seu procés de rehabilitació personal i familiar.
Excepte excepcions, quan un nen o nena menor de sis anys sigui separat temporal o definitivament de la seva família, l'alternativa idònia serà el seu acolliment en altra família (en acolliment simple si la separació és temporal, i en acolliment permanent o preadoptiu si la separació és definitiva). Sempre haurà de valorar-se en primer lloc l'opció de l'acolliment en la seva família extensa. Si aquesta opció respon a l'interès i necessitats del nen, nena o adolescent, haurà de ser preferent al seu acolliment en una família aliena.
Només de manera excepcional els nens i nenes menors de sis anys haurien de romandre en un acolliment residencial. Quan es constati que la reunificació familiar no és possible o no és convenient per a la persona menor d'edat, haurà de buscar-se per a ell o ella un entorn familiar alternatiu i estable a través de l'adopció o un acolliment permanent.
Aquesta decisió ha d'adoptar-se en el termini mínim de temps, mai superant els dos anys des de l'inici de la intervenció del Servei d'Infància per als nens, nenes o adolescents d'edats superiors a quatre anys, i un any per als nens i nenes menors d'aquesta edat. Quan no es pugui aconseguir la integració estable del nen, nena o adolescent en cap entorn familiar (p. ex., per raons d'edat, problemes comportamentales específics), l'actuació dels Serveis de Protecció Infantil haurà de dirigir-se, a més de cobrir les funcions parentales, a:
(a) preparar al nen, nena o adolescent per a integrar-se en el món adult a l'arribar a la majoria d'edat (Preparació per a l'emancipació) i
(b) si això no és possible per la presència de minusvalideses greus i incapacitants, es buscarà la seva integració en un entorn o centre especialitzat.
3. Independentment de si es preveu o no la tornada del nen, nena o adolescent a la seva família, quan ja ha establert vincles afectius amb la seva família d'origen, aquests vincles han de ser mantinguts sempre que responguin al seu interès i benestar. La intervenció dels Serveis de Protecció Infantil ha d'assolir l'equilibri entre mantenir aquests vincles i protegir al nen, a la nena o adolescent. Els vincles afectius inclouen no només els establerts entre el nen, nena o adolescent i els seus pares i mares i altres familiars adults, sinó també els vincles entre germans i germanes. Per això, excepte quan resulti contraindicat i com criteri general, en els casos de separació haurà de procurar-se que el grup de germans romangui unit o amb el major contacte possible.
4. L'acolliment residencial és una opció adequada quan s'aplica en les circumstàncies i condicions apropiades. S'utilitzarà quan una intervenció d'aquest tipus resulti més beneficiosa per al nen, nena o adolescent que qualsevol altra possible. Es desenvoluparà durant el període de temps que ho necessiti i només durant aquest període de temps.
5. Les regles de planificació, organització i funcionament dels centres residencials han de tenir la seva justificació en la millor atenció a les necessitats dels nens, nenes o adolescents tant a nivell individual com grupal.
6. L'Atenció Residencial garantirà una adequada cobertura de les necessitats bàsiques dels nens, nenes o adolescents en els següents nivells:
• Necessitats materials (alimentació, vestit, etc.).
• Atenció sanitària.
• Escolarització.
• Reforç i correcció de l'aprenentatge escolar.
• Accés a les experiències normals pròpies dels nens, nenes o adolescents de la seva edat (habitatge adequat, horaris, activitats, models educatius, activitats d'oci i temps lliure, etc.).
Així mateix, l'Atenció Residencial organitzarà tots els seus recursos amb vista a assolir un context que proporcioni a la persona menor d'edat afecte, protecció, confiança, seguretat i estabilitat. Els centres residencials haurien de garantir el control de les relacions entre els nens, nenes o adolescents, de manera que s'evitin agressions o abusos entre ells.
7. El Sistema de Protecció Infantil i els centres d'Acolliment Residencial han de disposar dels recursos necessaris per a respondre a les necessitats dels nens, nenes o adolescents i famílies que ha d'atendre. Per a això, l'Atenció Residencial ha de identificar en cada cas quins són aquestes necessitats i respondre a elles des d'una perspectiva global i de promoció del benestar infantil. Cada nen, nena o adolescent haurà de ser contemplat en funció de les seves úniques circumstàncies i necessitats. Cada nen, nena o adolescent que sigui atès en un centre residencial serà sotmès a una avaluació individualitzada després de la qual s'elaborarà un Pla d'Intervenció Individualitzat com concreció del Pla de Cas. L'actuació residencial haurà de ser individualitzada, de manera que pugui adaptar-se a les necessitats particulars de cada cas. A més, cal tenir en compte que en el transcurs del temps, la situació i necessitats dels nens, nenes o adolescents protegits i les seves famílies van canviant. Les actuacions i recursos que són apropiats en un moment determinat de la vida d'una persona menor d'edat i una família poden no ser-lo en altre moment, el que significa que ha d'haver una avaluació permanent de l'adequació dels recursos aplicats, i la flexibilidat suficient per a modificar-los en funció de les necessitats del cas.
8. El trasllat del nen, nena o adolescent a un centre residencial implica no només la ruptura de la seva vida familiar, sinó també d'altres aspectes de la seva vida. Encara que aquesta ruptura pot tenir efectes positius (per exemple, protecció del maltractament i/ o abandó), també comporta efectes negatius. Minimitzar els aspectes negatius derivats de la ruptura i restaurar un sentit de “continuïtat” en la vida del nen, nena o adolescent ha de ser un objectiu prioritari de l'Atenció Residencial. Aquest sentit de continuïtat pot promoure's:
• Procurant l'estabilitat dels adults que viuen amb el nen, nena o adolescent (educadors i educadores) i la disposició d'un educador o educadora de referència.
• Procurant l'estabilitat dels seus professionals de referència en el Servei d'Infància.
• Sempre que no estigui contraindicat, mantenint els vincles del nen, nena o adolescent amb el seu passat: proximitat física al lloc de residència anterior, relació amb familiars i amics, continuïtat de la seva participació en activitats d'oci, objectes personals (fotografies, ninots, roba, etc.).
9. La intervenció es basarà en les competències més que en els déficits. No obstant això, es prestarà especial atenció a l'avaluació i abordatge dels déficit, manques i traumatismes soferts pels nens, nenes o adolescents com a conseqüència de la situació de desprotecció.La intervenció per a resoldre aquest tipus de problemes serà prioritària en els Plans d'Intervenció Individualitzats.
10. La intervenció tindrà sempre en compte el moment evolutiu de la persona menor d'edat i adoptarà un caràcter educatiu amb l'objecte de potenciar el seu desenvolupament bio-psicosocial. En els nens i nenes que s'acostin a l'adolescència i l'edat adulta, s'establiran i treballaran objectius que tinguin a veure amb les habilitats per a l'autonomia i la independència.
11. L'Atenció Residencial contemplarà el respecte als drets dels nens, nenes o adolescents, entre els quals es troben:
• Dret a la comunicació. Excepte les restriccions imposades per les autoritats administratives o judicials al contacte familiar, no podran ser privats del contacte i la comunicació amb les seves famílies. Igualment, no poden tenir limitat el contacte amb professionals i responsables dels seus casos per a informar-se o comentar qualsevol qüestió.
• Dret a la participació. Han de participar, en funció de la seva edat i desenvolupament, en les decisions que els afecten quant a mesures i alternatives possibles. S'haurà d'establir una dinàmica de discussions de grup i decisions sobre qüestions quotidianes organitzatives del centre d'acollida com forma de modelar i afavorir una major participació.
• Dret a la confidencialitat de les seves dades.
• Dret a tenir informació sobre la seva història familiar i les raons de les actuacions del Servei d'Infància, sempre que això no els ocasioni un greu perjudici.
• Dret a un tracte personal digne.
• Dret a estar informat sobre sancions. Les sancions, especialment les quals corresponen a les conductes més greus, haurien d'estar prèviament establertes i ser conegudes pels nens, nenes o adolescents.
• Dret a disposar de canals de comunicació per a queixes o reclamacions.
A l'entrar en el centre residencial, el nen, nena o adolescent serà informat de quins són aquests canals, que haurien de contemplar la possibilitat de confiar el problema tant a responsables del centre residencial, com directament a la persona encarregada de la Coordinació de Cas en el Servei d'Infància.
12. Com a regla general, en els casos d'acolliment residencial en situació de Guarda, els pares/mares/tutors/guardadores firmarán una sol·licitud de guarda en la qual es reflexen amb claredat els problemes greus concrets que els impedeixen cuidar-los. Aquesta sol·licitud s'efectuarà preferentment en forma de compareixença en el Servei. Després de la necessària elecció de centre i la visita prèvia al mateix de la família i de la persona o persones menors d'edat (que servirà per a conèixer el propi centre i a l'Equip Educatiu), es produirà una trobada de la família amb el futur Coordinador o Coordinadora de cas (de comportar el Pla d'Intervenció un canvi en l'assignació de la coordinació), que serà presentat pel coordinador o Coordinadora previ. Abans de l'ingrés del nen, nena o adolescent en el centre, s'acordaran amb la família les condicions concretes d'exercici de la Guarda. Com resultat de tal acord, es generarà un document, “Contracte d'acolliment residencial” en el qual es recolliran aspectes tan rellevants com el centre concret d'acollida, el temps previst d'acolliment, les obligacions i responsabilitats que els pares i mares mantenen, les obligacions i responsabilitats que s’assumeixen, el règim de visites previst, les condicions concretes que determinaran la devolució de la Guarda, els compromisos adquirits per la família i qüestions relatives a l'atenció mèdica, ubicació escolar i assignació de despeses, si l'hagués.
13. Sempre que sigui en interès del nen, nena o adolescent i no hagi limitacions expresses en els drets dels pares i mares (establertes pel servei d'Infància o ordres judicials), es promourà l'acostament de les famílies al centre, la seva motivació per a participar en el procés educatiu de la persona menor d'edat i la seva inclusió com subjecte d'actuacions educatives. Les famílies estaran informades i seran encoratjades a participar en el Pla d'Intervenció Individualitzat.
14. Qualsevol presa de decisió sobre la intervenció a seguir amb un nen, nena o adolescent i la seva família s'haurà de basar en una avaluació individual, completa i actualitzada de la seva situació. Per altra banda, les preses de decisió haurien de basar-se en un treball i discussió en equip i ser revisades de manera periòdica. Des d'aquest model, el treball i la presa de decisió en equip són compatibles amb l'existència de diferents nivells de responsabilitat i capacitat de decisió entre els i les integrants de l'equip. En la presa de decisió, es buscarà la màxima participació dels pares i mares i els nens, nenes o adolescents (tenint en compte el seu nivell de desenvolupament i grau de maduresa), i el conjunt dels i les professionals/serveis en contacte amb el cas. A més, els pares i mares i els nens, nenes o adolescents haurien de ser informats de manera completa i comprensible, de totes les actuacions portades a terme pels Serveis de Protecció Infantil i que afectin a la seva situació personal o familiar (articles 9 i 21 de la llei 1/96).
15. Els costums i creences que els nens, nenes o adolescents han adquirit per la seva pertinença a grups culturals o ètnics diferents han de ser respectades pel centre residencial en la mesura del possible, dintre del raonable i sempre que sigui en la seva benefici i no danyi a la resta de companys i companyes. Si aquests casos són freqüents, es prepararà al personal per a treballar amb ells.
16. El personal encarregat de prestar l'atenció residencial tindrà la formació, coneixements, experiència i qualitats precisos per a desenvolupar les funcions encomanades. Disposaran així mateix de suport tècnic, formació i supervisió regular tant des del propi centre (equip educatiu, Director o Directora) com des de la Unitat d'Acolliment Residencial.
17. La col·laboració i coordinació amb el conjunt de professionals i serveis intervinents amb el nen, nena o adolescent i la família és un aspecte fonamental de la intervenció en situacions de desprotección infantil. La multiplicitat de serveis intervinents (Departament d'Acció Social, serveis especialitzats de Protecció Infantil, Serveis Socials de Base, Escola, serveis de salut mental, etc.) fa necessari que hagi una persona/professional/servei que assumeixi el rol de liderar i facilitar la coordinació. Aquesta funció serà assumida pel coordinador o Coordinadora de Cas en el Servei d'Infància, que podrà compartir i delegar en els i les professionals del centre residencial les responsabilitats de coordinació que en cada cas es considerin pertinents.
2. Quan sigui necessària procedir a la separació del nen, nena o adolescent de la seva família d'origen els Serveis de Protecció Infantil han de dirigir els seus esforços a intentar la reunificació familiar. En aquests casos, és imprescindible:
• Mantenir la màxima freqüència i intensitat de contactes pares/mares-fills/filles (sempre en funció de les necessitats particulars del nen, nena o adolescent).
• Permetre promoure que els pares i mares segueixin exercint el màxim de responsabilitats parentals.
• Proporcionar als pares i mares i als nens, nenes o adolescents recursos de suport específics que els ajudin en el seu procés de rehabilitació personal i familiar.
Excepte excepcions, quan un nen o nena menor de sis anys sigui separat temporal o definitivament de la seva família, l'alternativa idònia serà el seu acolliment en altra família (en acolliment simple si la separació és temporal, i en acolliment permanent o preadoptiu si la separació és definitiva). Sempre haurà de valorar-se en primer lloc l'opció de l'acolliment en la seva família extensa. Si aquesta opció respon a l'interès i necessitats del nen, nena o adolescent, haurà de ser preferent al seu acolliment en una família aliena.
Només de manera excepcional els nens i nenes menors de sis anys haurien de romandre en un acolliment residencial. Quan es constati que la reunificació familiar no és possible o no és convenient per a la persona menor d'edat, haurà de buscar-se per a ell o ella un entorn familiar alternatiu i estable a través de l'adopció o un acolliment permanent.
Aquesta decisió ha d'adoptar-se en el termini mínim de temps, mai superant els dos anys des de l'inici de la intervenció del Servei d'Infància per als nens, nenes o adolescents d'edats superiors a quatre anys, i un any per als nens i nenes menors d'aquesta edat. Quan no es pugui aconseguir la integració estable del nen, nena o adolescent en cap entorn familiar (p. ex., per raons d'edat, problemes comportamentales específics), l'actuació dels Serveis de Protecció Infantil haurà de dirigir-se, a més de cobrir les funcions parentales, a:
(a) preparar al nen, nena o adolescent per a integrar-se en el món adult a l'arribar a la majoria d'edat (Preparació per a l'emancipació) i
(b) si això no és possible per la presència de minusvalideses greus i incapacitants, es buscarà la seva integració en un entorn o centre especialitzat.
3. Independentment de si es preveu o no la tornada del nen, nena o adolescent a la seva família, quan ja ha establert vincles afectius amb la seva família d'origen, aquests vincles han de ser mantinguts sempre que responguin al seu interès i benestar. La intervenció dels Serveis de Protecció Infantil ha d'assolir l'equilibri entre mantenir aquests vincles i protegir al nen, a la nena o adolescent. Els vincles afectius inclouen no només els establerts entre el nen, nena o adolescent i els seus pares i mares i altres familiars adults, sinó també els vincles entre germans i germanes. Per això, excepte quan resulti contraindicat i com criteri general, en els casos de separació haurà de procurar-se que el grup de germans romangui unit o amb el major contacte possible.
4. L'acolliment residencial és una opció adequada quan s'aplica en les circumstàncies i condicions apropiades. S'utilitzarà quan una intervenció d'aquest tipus resulti més beneficiosa per al nen, nena o adolescent que qualsevol altra possible. Es desenvoluparà durant el període de temps que ho necessiti i només durant aquest període de temps.
5. Les regles de planificació, organització i funcionament dels centres residencials han de tenir la seva justificació en la millor atenció a les necessitats dels nens, nenes o adolescents tant a nivell individual com grupal.
6. L'Atenció Residencial garantirà una adequada cobertura de les necessitats bàsiques dels nens, nenes o adolescents en els següents nivells:
• Necessitats materials (alimentació, vestit, etc.).
• Atenció sanitària.
• Escolarització.
• Reforç i correcció de l'aprenentatge escolar.
• Accés a les experiències normals pròpies dels nens, nenes o adolescents de la seva edat (habitatge adequat, horaris, activitats, models educatius, activitats d'oci i temps lliure, etc.).
Així mateix, l'Atenció Residencial organitzarà tots els seus recursos amb vista a assolir un context que proporcioni a la persona menor d'edat afecte, protecció, confiança, seguretat i estabilitat. Els centres residencials haurien de garantir el control de les relacions entre els nens, nenes o adolescents, de manera que s'evitin agressions o abusos entre ells.
7. El Sistema de Protecció Infantil i els centres d'Acolliment Residencial han de disposar dels recursos necessaris per a respondre a les necessitats dels nens, nenes o adolescents i famílies que ha d'atendre. Per a això, l'Atenció Residencial ha de identificar en cada cas quins són aquestes necessitats i respondre a elles des d'una perspectiva global i de promoció del benestar infantil. Cada nen, nena o adolescent haurà de ser contemplat en funció de les seves úniques circumstàncies i necessitats. Cada nen, nena o adolescent que sigui atès en un centre residencial serà sotmès a una avaluació individualitzada després de la qual s'elaborarà un Pla d'Intervenció Individualitzat com concreció del Pla de Cas. L'actuació residencial haurà de ser individualitzada, de manera que pugui adaptar-se a les necessitats particulars de cada cas. A més, cal tenir en compte que en el transcurs del temps, la situació i necessitats dels nens, nenes o adolescents protegits i les seves famílies van canviant. Les actuacions i recursos que són apropiats en un moment determinat de la vida d'una persona menor d'edat i una família poden no ser-lo en altre moment, el que significa que ha d'haver una avaluació permanent de l'adequació dels recursos aplicats, i la flexibilidat suficient per a modificar-los en funció de les necessitats del cas.
8. El trasllat del nen, nena o adolescent a un centre residencial implica no només la ruptura de la seva vida familiar, sinó també d'altres aspectes de la seva vida. Encara que aquesta ruptura pot tenir efectes positius (per exemple, protecció del maltractament i/ o abandó), també comporta efectes negatius. Minimitzar els aspectes negatius derivats de la ruptura i restaurar un sentit de “continuïtat” en la vida del nen, nena o adolescent ha de ser un objectiu prioritari de l'Atenció Residencial. Aquest sentit de continuïtat pot promoure's:
• Procurant l'estabilitat dels adults que viuen amb el nen, nena o adolescent (educadors i educadores) i la disposició d'un educador o educadora de referència.
• Procurant l'estabilitat dels seus professionals de referència en el Servei d'Infància.
• Sempre que no estigui contraindicat, mantenint els vincles del nen, nena o adolescent amb el seu passat: proximitat física al lloc de residència anterior, relació amb familiars i amics, continuïtat de la seva participació en activitats d'oci, objectes personals (fotografies, ninots, roba, etc.).
9. La intervenció es basarà en les competències més que en els déficits. No obstant això, es prestarà especial atenció a l'avaluació i abordatge dels déficit, manques i traumatismes soferts pels nens, nenes o adolescents com a conseqüència de la situació de desprotecció.La intervenció per a resoldre aquest tipus de problemes serà prioritària en els Plans d'Intervenció Individualitzats.
10. La intervenció tindrà sempre en compte el moment evolutiu de la persona menor d'edat i adoptarà un caràcter educatiu amb l'objecte de potenciar el seu desenvolupament bio-psicosocial. En els nens i nenes que s'acostin a l'adolescència i l'edat adulta, s'establiran i treballaran objectius que tinguin a veure amb les habilitats per a l'autonomia i la independència.
11. L'Atenció Residencial contemplarà el respecte als drets dels nens, nenes o adolescents, entre els quals es troben:
• Dret a la comunicació. Excepte les restriccions imposades per les autoritats administratives o judicials al contacte familiar, no podran ser privats del contacte i la comunicació amb les seves famílies. Igualment, no poden tenir limitat el contacte amb professionals i responsables dels seus casos per a informar-se o comentar qualsevol qüestió.
• Dret a la participació. Han de participar, en funció de la seva edat i desenvolupament, en les decisions que els afecten quant a mesures i alternatives possibles. S'haurà d'establir una dinàmica de discussions de grup i decisions sobre qüestions quotidianes organitzatives del centre d'acollida com forma de modelar i afavorir una major participació.
• Dret a la confidencialitat de les seves dades.
• Dret a tenir informació sobre la seva història familiar i les raons de les actuacions del Servei d'Infància, sempre que això no els ocasioni un greu perjudici.
• Dret a un tracte personal digne.
• Dret a estar informat sobre sancions. Les sancions, especialment les quals corresponen a les conductes més greus, haurien d'estar prèviament establertes i ser conegudes pels nens, nenes o adolescents.
• Dret a disposar de canals de comunicació per a queixes o reclamacions.
A l'entrar en el centre residencial, el nen, nena o adolescent serà informat de quins són aquests canals, que haurien de contemplar la possibilitat de confiar el problema tant a responsables del centre residencial, com directament a la persona encarregada de la Coordinació de Cas en el Servei d'Infància.
12. Com a regla general, en els casos d'acolliment residencial en situació de Guarda, els pares/mares/tutors/guardadores firmarán una sol·licitud de guarda en la qual es reflexen amb claredat els problemes greus concrets que els impedeixen cuidar-los. Aquesta sol·licitud s'efectuarà preferentment en forma de compareixença en el Servei. Després de la necessària elecció de centre i la visita prèvia al mateix de la família i de la persona o persones menors d'edat (que servirà per a conèixer el propi centre i a l'Equip Educatiu), es produirà una trobada de la família amb el futur Coordinador o Coordinadora de cas (de comportar el Pla d'Intervenció un canvi en l'assignació de la coordinació), que serà presentat pel coordinador o Coordinadora previ. Abans de l'ingrés del nen, nena o adolescent en el centre, s'acordaran amb la família les condicions concretes d'exercici de la Guarda. Com resultat de tal acord, es generarà un document, “Contracte d'acolliment residencial” en el qual es recolliran aspectes tan rellevants com el centre concret d'acollida, el temps previst d'acolliment, les obligacions i responsabilitats que els pares i mares mantenen, les obligacions i responsabilitats que s’assumeixen, el règim de visites previst, les condicions concretes que determinaran la devolució de la Guarda, els compromisos adquirits per la família i qüestions relatives a l'atenció mèdica, ubicació escolar i assignació de despeses, si l'hagués.
13. Sempre que sigui en interès del nen, nena o adolescent i no hagi limitacions expresses en els drets dels pares i mares (establertes pel servei d'Infància o ordres judicials), es promourà l'acostament de les famílies al centre, la seva motivació per a participar en el procés educatiu de la persona menor d'edat i la seva inclusió com subjecte d'actuacions educatives. Les famílies estaran informades i seran encoratjades a participar en el Pla d'Intervenció Individualitzat.
14. Qualsevol presa de decisió sobre la intervenció a seguir amb un nen, nena o adolescent i la seva família s'haurà de basar en una avaluació individual, completa i actualitzada de la seva situació. Per altra banda, les preses de decisió haurien de basar-se en un treball i discussió en equip i ser revisades de manera periòdica. Des d'aquest model, el treball i la presa de decisió en equip són compatibles amb l'existència de diferents nivells de responsabilitat i capacitat de decisió entre els i les integrants de l'equip. En la presa de decisió, es buscarà la màxima participació dels pares i mares i els nens, nenes o adolescents (tenint en compte el seu nivell de desenvolupament i grau de maduresa), i el conjunt dels i les professionals/serveis en contacte amb el cas. A més, els pares i mares i els nens, nenes o adolescents haurien de ser informats de manera completa i comprensible, de totes les actuacions portades a terme pels Serveis de Protecció Infantil i que afectin a la seva situació personal o familiar (articles 9 i 21 de la llei 1/96).
15. Els costums i creences que els nens, nenes o adolescents han adquirit per la seva pertinença a grups culturals o ètnics diferents han de ser respectades pel centre residencial en la mesura del possible, dintre del raonable i sempre que sigui en la seva benefici i no danyi a la resta de companys i companyes. Si aquests casos són freqüents, es prepararà al personal per a treballar amb ells.
16. El personal encarregat de prestar l'atenció residencial tindrà la formació, coneixements, experiència i qualitats precisos per a desenvolupar les funcions encomanades. Disposaran així mateix de suport tècnic, formació i supervisió regular tant des del propi centre (equip educatiu, Director o Directora) com des de la Unitat d'Acolliment Residencial.
17. La col·laboració i coordinació amb el conjunt de professionals i serveis intervinents amb el nen, nena o adolescent i la família és un aspecte fonamental de la intervenció en situacions de desprotección infantil. La multiplicitat de serveis intervinents (Departament d'Acció Social, serveis especialitzats de Protecció Infantil, Serveis Socials de Base, Escola, serveis de salut mental, etc.) fa necessari que hagi una persona/professional/servei que assumeixi el rol de liderar i facilitar la coordinació. Aquesta funció serà assumida pel coordinador o Coordinadora de Cas en el Servei d'Infància, que podrà compartir i delegar en els i les professionals del centre residencial les responsabilitats de coordinació que en cada cas es considerin pertinents.
La Relació i la Comunicació amb l'infant
Des dels centres residencials s'ha de respondre a la necessitat que tota persona menor d'edat té de rebre atenció per part dels adults, de manera que asseu l'interès d'aquests pel seu benestar i pugui anar construint la seva pròpia identitat. Aquesta atenció s'ha de sustentar en una adequada interacció i comunicació de l'educador o educadora amb el nen, nena o adolescent.
Al mateix temps, s'ha de desenvolupar tot el contingut educatiu que implica aquesta interacció. Per a assolir que la interacció de l'educador o educadora amb el nen, nena o adolescent resulti el més adequada possible s'haurien de contemplar, almenys, aquests aspectes:
• Disposar de la figura de l'educador-tutor assignat a cada nen, nena o adolescent com figura de referència.
• L'estabilitat dels educadors i educadores.
• La disponibilitat d'espai i de temps, per part dels educadors o educadores, que permeti la interacció i orientació personalitzades.
• Percebre les demandes del nen, nena o adolescent, interpretar-les correctament i respondre de forma contingent i adequada. Això suposa contextualitzar les seves necessitats, les seves capacitats i forma de relacionar-se en funció del seu desenvolupament evolutiu, el respecte cap a la pròpia individualitat de la persona menor d'edat cap a la seva pròpia vida privada i història personal, així com la consideració dels seus propis interessos, gustos i preferències.
• Resultar accessible per al nen, nena o adolescent i mostrar-se proper emocionalment, dedicant temps a la relació i propiciant interaccions lúdiques.
• Mostrar valors, actituds i comportaments que puguin constituir un model referencial.
• Tenir en compte el context sociocultural del que procedeix el nen, nena o adolescent, atès que els factors culturals i socials afecten tant a l'expressió com a la interpretació dels continguts de la comunicació.
Al mateix temps, s'ha de desenvolupar tot el contingut educatiu que implica aquesta interacció. Per a assolir que la interacció de l'educador o educadora amb el nen, nena o adolescent resulti el més adequada possible s'haurien de contemplar, almenys, aquests aspectes:
• Disposar de la figura de l'educador-tutor assignat a cada nen, nena o adolescent com figura de referència.
• L'estabilitat dels educadors i educadores.
• La disponibilitat d'espai i de temps, per part dels educadors o educadores, que permeti la interacció i orientació personalitzades.
• Percebre les demandes del nen, nena o adolescent, interpretar-les correctament i respondre de forma contingent i adequada. Això suposa contextualitzar les seves necessitats, les seves capacitats i forma de relacionar-se en funció del seu desenvolupament evolutiu, el respecte cap a la pròpia individualitat de la persona menor d'edat cap a la seva pròpia vida privada i història personal, així com la consideració dels seus propis interessos, gustos i preferències.
• Resultar accessible per al nen, nena o adolescent i mostrar-se proper emocionalment, dedicant temps a la relació i propiciant interaccions lúdiques.
• Mostrar valors, actituds i comportaments que puguin constituir un model referencial.
• Tenir en compte el context sociocultural del que procedeix el nen, nena o adolescent, atès que els factors culturals i socials afecten tant a l'expressió com a la interpretació dels continguts de la comunicació.
Programes i Centres d'Atenció Residencial
L'ATENCIÓ RESIDENCIAL: UNA REALITAT PLURIFORME
No existeix un Programa/Centre d'Atenció Residencial vàlid per a tots els casos. Les necessitats de les persones menors d'edat que precisen d'aquest recurs són molt diverses. A més, aquestes necessitats han canviat al llarg del temps; les característiques i necessitats dels nens, nenes o adolescents que accedeixen actualment als centres residencials són molt diferents a les de fa alguns anys. Canvis socials i econòmics i el desenvolupament de recursos alternatius de Protecció Infantil (per exemple, programes preventius, programes d'intervenció familiar en la xarxa municipal i especialitzada) són alguns dels factors que han motivat que els nens, nenes i adolescents que estan sent acollits actualment en els centres residencials siguin cada vegada de major edat i presentin una major freqüència i intensitat de problemes d'adaptació personal i social. El repte de l'Atenció Residencial consisteix en adequar-se i respondre de manera apropiada a les diferents necessitats de qui precisen aquest recurs. Per això, la xarxa de dispositius residencials deu diversificar-se, i les diferents característiques i necessitats dels nens, nenes o adolescents que precisen de l'Atenció Residencial han de tenir el seu reflex en diferents Programes d'Atenció i diferents tipus de Centres.
PROGRAMES D'ATENCIÓ A DESENVOLUPAR PELS CENTRES D'ATENCIÓ RESIDENCIAL
Els Centres d'Atenció Residencial podran desenvolupar diferents tipus de Programes d'Atenció dirigits a respondre a les múltiples i diverses necessitats dels nens, nenes o adolescents que accedeixen a la xarxa residencial. Tots els Centres haurien de contar almenys amb un d'aquests programes: el Programa “residencial bàsic”, que podrà ser complementat amb altres Programes depenent de les característiques i necessitats de les persones menors d'edat que cada Centre pretengui atendre.
Els Programes d'Atenció que poden desenvolupar els Centres d'Acolliment Residencial són vuit:
• Programa residencial bàsic. Es denomina “bàsic” perquè es troba en la base de la resta dels programes. Constitueïx l'opció adequada per a respondre a les necessitats d'una gran part dels nens, nenes o adolescents amb mesura de protecció d'edats entre quatre i catorze anys.
• Programa d'atenció d'urgència. Proporciona atenció immediata davant situacions de crisi que requereixen la sortida immediata del nen, nena o adolescent de la seva casa per a la seva protecció.
• Programa de respir. Proporciona atenció al nen, nena o adolescent quan la seva cura o la convivència amb ell o ella es converteix temporalment en una càrrega o una font de tensió excessiva per a la seva família, i es valora que aquesta situació pot fer perillar seriosament l'estabilitat familiar.
• Programa d'atenció a la primera infància. Proporciona atenció a nens i nenes entre zero i tres anys d'edat que han hagut de ser separats de les seves famílies d'origen com mesura de protecció, i per als quals no s'ha considerat adequat o no ha estat possible el seu acolliment en altra família.
• Programa d'atenció a nens, nenes o adolescents amb minusvalideses greus. Proporciona atenció a nens, nenes o adolescents que necessiten una mesura de protecció i que sofreixen minusvalideses físiques o psíquiques que suposen un nivell de incapacitación significatiu i, per tant, requereixen suports especials perllongats o continuats.
• Programa d'atenció a adolescents amb greus problemes de comportament. Proporciona atenció a adolescents que necessiten una mesura de protecció, i que presenten una problemàtica comportamental molt greu amb dificultats específiques per a la convivència en grup.
• Programa d'atenció a persones menors d'edat estrangers no acompanyats. Proporciona atenció i suport a adolescents (majors de dotze anys) estrangers no acompanyats que presenten problemàtica de desprotecció familiar total i necessiten una mesura de protecció, amb l'objectiu d'assolir la seva plena autonomia i la seva inserció social i laboral.
• Programa de preparació per a l'emancipació. Proporciona atenció i suport a joves majors de setze anys amb necessitat de mesura de protecció, en el desenvolupament d'habilitats essencials per a la seva integració en la comunitat com subjectes autònoms.
No existeix un Programa/Centre d'Atenció Residencial vàlid per a tots els casos. Les necessitats de les persones menors d'edat que precisen d'aquest recurs són molt diverses. A més, aquestes necessitats han canviat al llarg del temps; les característiques i necessitats dels nens, nenes o adolescents que accedeixen actualment als centres residencials són molt diferents a les de fa alguns anys. Canvis socials i econòmics i el desenvolupament de recursos alternatius de Protecció Infantil (per exemple, programes preventius, programes d'intervenció familiar en la xarxa municipal i especialitzada) són alguns dels factors que han motivat que els nens, nenes i adolescents que estan sent acollits actualment en els centres residencials siguin cada vegada de major edat i presentin una major freqüència i intensitat de problemes d'adaptació personal i social. El repte de l'Atenció Residencial consisteix en adequar-se i respondre de manera apropiada a les diferents necessitats de qui precisen aquest recurs. Per això, la xarxa de dispositius residencials deu diversificar-se, i les diferents característiques i necessitats dels nens, nenes o adolescents que precisen de l'Atenció Residencial han de tenir el seu reflex en diferents Programes d'Atenció i diferents tipus de Centres.
PROGRAMES D'ATENCIÓ A DESENVOLUPAR PELS CENTRES D'ATENCIÓ RESIDENCIAL
Els Centres d'Atenció Residencial podran desenvolupar diferents tipus de Programes d'Atenció dirigits a respondre a les múltiples i diverses necessitats dels nens, nenes o adolescents que accedeixen a la xarxa residencial. Tots els Centres haurien de contar almenys amb un d'aquests programes: el Programa “residencial bàsic”, que podrà ser complementat amb altres Programes depenent de les característiques i necessitats de les persones menors d'edat que cada Centre pretengui atendre.
Els Programes d'Atenció que poden desenvolupar els Centres d'Acolliment Residencial són vuit:
• Programa residencial bàsic. Es denomina “bàsic” perquè es troba en la base de la resta dels programes. Constitueïx l'opció adequada per a respondre a les necessitats d'una gran part dels nens, nenes o adolescents amb mesura de protecció d'edats entre quatre i catorze anys.
• Programa d'atenció d'urgència. Proporciona atenció immediata davant situacions de crisi que requereixen la sortida immediata del nen, nena o adolescent de la seva casa per a la seva protecció.
• Programa de respir. Proporciona atenció al nen, nena o adolescent quan la seva cura o la convivència amb ell o ella es converteix temporalment en una càrrega o una font de tensió excessiva per a la seva família, i es valora que aquesta situació pot fer perillar seriosament l'estabilitat familiar.
• Programa d'atenció a la primera infància. Proporciona atenció a nens i nenes entre zero i tres anys d'edat que han hagut de ser separats de les seves famílies d'origen com mesura de protecció, i per als quals no s'ha considerat adequat o no ha estat possible el seu acolliment en altra família.
• Programa d'atenció a nens, nenes o adolescents amb minusvalideses greus. Proporciona atenció a nens, nenes o adolescents que necessiten una mesura de protecció i que sofreixen minusvalideses físiques o psíquiques que suposen un nivell de incapacitación significatiu i, per tant, requereixen suports especials perllongats o continuats.
• Programa d'atenció a adolescents amb greus problemes de comportament. Proporciona atenció a adolescents que necessiten una mesura de protecció, i que presenten una problemàtica comportamental molt greu amb dificultats específiques per a la convivència en grup.
• Programa d'atenció a persones menors d'edat estrangers no acompanyats. Proporciona atenció i suport a adolescents (majors de dotze anys) estrangers no acompanyats que presenten problemàtica de desprotecció familiar total i necessiten una mesura de protecció, amb l'objectiu d'assolir la seva plena autonomia i la seva inserció social i laboral.
• Programa de preparació per a l'emancipació. Proporciona atenció i suport a joves majors de setze anys amb necessitat de mesura de protecció, en el desenvolupament d'habilitats essencials per a la seva integració en la comunitat com subjectes autònoms.
Programes d'Atenció Residencial
A continuació es descriu de manera una mica més detallada el contingut de cadascun d'aquests Programes.
1. Programa Residencial Bàsic
El Programa Bàsic de l'Atenció Residencial ha de ser seleccionat quan es pretenguin aconseguir alguns dels següents resultats: proporcionar un context d'atenció i protecció que satisfaci les necessitats evolutives dels nens, nenes o adolescents; preservació dels seus llaços amb la comunitat; reintegració en el seu mitjà familiar, quan això sigui possible, o preparació per a la integració en altres contextos alternatius al familiar quan la reunificació no sigui possible.
La població que pot beneficiar-se del Programa Bàsic inclou:
• Nens, nenes o adolescents que precisant Atenció Residencial no requereixen un tractament especialitzat i poden beneficiar-se d'una convivència supervisada (diferents nivells en funció de les seves necessitats) en un context semiestructurat (també amb diferents nivells) que oferix una experiència de vida en grup i accés als recursos comunitaris.
• Nens, nenes o adolescents que han viscut en un Centre per a menors amb problemes severs de comportament, han aconseguit els objectius pretesos, i no poden integrar-se encara en la seva família ni en altre tipus d'acolliment
• Nens, nenes o adolescents amb diferents edats i necessitats evolutives, atès que el grau d'estructuració pot ser flexible.
Els serveis que oferix el Programa Bàsic han de ser:
• Atenció i supervisió del nen, nena o adolescent durant 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.
• Desenvolupament del Pla d'Intervenció Individualitzat. El Programa Bàsic permet graus en l'estructuració de l'atenció i en la supervisió dels nens, nenes o adolescents, així com en la provisió de serveis. Aquests nivells es relacionen amb el tipus de Centre en el qual es desenvolupa el programa. Els centres petits permeten una menor estructuració i supervisió. El reduït nombre de nens, nenes o adolescents requereix una atenció generalista dintre d'una estructura capaç de manejar un grup amb experiències vitals diferents. Encara que les persones menors d'edat poden necessitar serveis especialitzats, aquests es proporcionen fora del Centre, compartint-se amb altres dispositius, o s'utilitzen els mateixos serveis de la comunitat. Els Centres més grans, per la seva banda, permeten una major estructuració així com oferir, si es requereix, amplitud i flexibilidad de serveis. En qualsevol cas, es proporcionaran a cada nen, nena o adolescent els serveis acordats en el Pla d'Intervenció Individualitzat. Si els serveis són dispensats fora del context residencial es realitzaran les derivacions, acompanyaments i coordinació pertinents. Els Centres en els quals es desenvolupi el Programa Bàsic han de ser centres integrats en la comunitat, que afavoreixin la interacció amb ella en el nivell requerit pels nens, nenes o adolescents, alhora que facilitin la utilització dels recursos comunitaris precisos.
Han d'estar estructurats en unitats de convivència de petita grandària (ocupació òptima: 10-12 places) per a poder proporcionar la protecció, seguretat i atenció que les persones menors d'edat precisen. El tipus de Centre que millor respon a aquests requisits és aquell que permet una major connexió amb la comunitat, com els Centres petits de tipus pis o llar. Els Centres de major grandària haurien d'estructurar-se en mòduls o unitats de convivència i emfatitzar la seva connexió amb la comunitat. Aquests Centres haurien de contar amb el personal adequat, quant a nombre i preparació, per a respondre a les exigències del desenvolupament del programa i per a poder proporcionar els serveis de manera competent i a temps. En general, es recomana que hagi com a mínim un educador o educadora per cada vuit nens, nenes o adolescen- tes durant el dia, i un o una professional durant la nit per cada dotze nens, nenes o adolescents dormits.
2. Programa d'Atenció d'Urgència
El Programa d'Atenció d'Urgència proporciona de forma immediata un context de protecció i atenció a un nen, nena o adolescent, al mateix temps que s'inicia l'Avaluació del cas per a determinar la mesura i recurs de protecció més adequats, així com el Pla d'Intervenció a seguir amb el nen, nena o adolescent i la seva família. El Programa d'Atenció d'Urgència ha d'incloure
• Disponibilitat per a acollir a qualsevol nen, nena o adolescent durant les 24 hores del dia.
• Possibilitat de proporcionar serveis d'intervenció en crisi, dirigits fonamentalment a proporcionar suport i contenció al nen, nena o adolescent. El Programa d'Atenció d'Urgència només ha d'utilitzar-se en les situacions concretes per a això destinades. Ha d'estendre's el menys possible en el temps, ja que el seu objectiu és afrontar una situació de crisi i preparar l'aplicació d'altres Programes. Ha de tenir una durada limitada, ja que no ha d'usar-se per a proporcionar estades més llargues que puguin respondre a problemes crònics; es recomana limitar la seva durada a un màxim de tres mesos, temps després del qual haurà d'estar completada l'Avaluació del cas i elaborat el Pla d'Intervenció Individualitzat. Si aquest Pla contempla la continuïtat de l'acolliment residencial, haurà de passar a altre Programa d'Atenció.
El Programa d'Atenció d'Urgència tindrà els següents objectius:
• Assegurar la provisió immediata al nen, nena o adolescent d'un context de seguretat i protecció,
• Posar a la seva disposició un servei d'intervenció en crisi per a ajudar-los a entendre les raons que van motivar la separació, l'ingrés i a resoldre-les,
• Realitzar les avaluacions oportunes per a establir les ajudes que precisa,
• Proporcionar i/o procurar aquells serveis que precisi durant la seva estada en el Centre. El programa haurà de disposar de recursos per a, quan sigui necessari, protegir-li dels seus propis impulsos destructius (per exemple, mitjançant l'accés immediat a serveis d'atenció psiquiàtrica), quan acudeixi sota els efectes de substàncies psicotrópicas o necessiti suport o atenció psicològica. Això és especialment important en el cas d'adolescents. Els Centres en els quals es desenvolupi el Programa d'Atenció d'Urgència han de contar amb una localització que permeti un fàcil accés per part de la comunitat. Donades les característiques d'aquest programa, en el qual s'atén a nens, nenes o adolescents en moments crítics, dels quals es tenen escassos coneixements sobre els seus antecedents i necessitats, els Centres han d'estar dotats d'una infraestructura i organització que garanteixi l'atenció individualitzada. Han de contar amb espais adequats per a garantir la privacitat en l'avaluació inicial i les visites familiars. El Programa d'Atenció d'Urgència haurà de contar amb el personal adequat, quant a nombre i preparació, per a respondre a les exigències del desenvolupament del Programa i per a poder proporcionar els serveis d'una manera competent i a temps. Els Centres que desenvolupin aquest programa haurien de, entre altres coses, tenir capacitat per a respondre a ingressos en qualsevol moment del dia o la nit.
3. Programa de Respir.
Aquest programa es dirigeix a nens, nenes o adolescents provinents de famílies que habitualment mostren un funcionament suficientment adequat, però que, a causa d'una situació temporal d'estrès o tensió intensa, necessiten que algú assumeixi la seva atenció. El Programa de Respir té com objectiu ajudar als pares i mares a alleujar la situació d'estrès o tensió mitjançant l'assumpció de l'atenció del nen, nena o adolescent. La utilització d'aquest programa no podrà tenir una durada superior a 45 dies per any, que podran distribuir-se en una única estada o en diverses estades. Si necessités d'un acolliment residencial més perllongat, haurà de ser atès en altre programa. Aquest Programa es diferencia del Programa d'Acollida d'Urgència en tres aspectes fonamentals:
• L'ingrés del nen, nena o adolescent es produeïx sempre de forma voluntària,
• Prèviament a l'ingrés, s'acorda clarament el caràcter temporal de la mesura i el moment previsible de la tornada, i
• La sortida del nen, nena o adolescent del domicili familiar no es produeïx a causa d'una situació greu de desprotección que estigui amenaçant la seva salut i seguretat bàsiques.
En els casos que ingressi en el centre en diferents ocasions al llarg de l'any, es procurarà que disposi, en la mesura del possible, del mateix educador o educadora. El Programa de Respir haurà de contar amb el personal adequat, quant a nombre i preparació, per a respondre a les exigències del desenvolupament del programa i proporcionar els serveis d'una manera competent i a temps
4. Programa d'Atenció a la Primera Infància
Aquest programa està dirigit a nens i nenes entre zero i tres anys d'edat que han hagut de ser separats de les seves famílies d'origen com a mesura de protecció, i per als quals no s'ha considerat adequat o no ha estat possible el seu acolliment en altra família. Els casos atesos en aquest programa haurien de ser excepcionals, ja que el Servei d'Infància actuarà amb el pressupost que l'acolliment en família és l'alternativa idònia per als nens i nenes d'aquesta edat, i haurà de ser sempre la primera opció a estudiar quan es vagi a produir o es produeixi la separació. La durada de l'estada en centres residencials no haurà de perllongar-se més de sis mesos, havent d'atorgar-se especial èmfasi i esforç a la inserció del nen o nena en un mitjà familiar (la seva pròpia família o altra aliena). Aquest programa haurà de contar amb recursos per a respondre als següents objectius específics mentre els nens i nenes es trobin en acolliment residencial:
• Garantir la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, amb especial atenció a les seves necessitats emocionals,
• Promoure un desenvolupament adequat en tots els dominis (físic, psicomotor, cognitiu, lingüístic i soci-emocional),
• Reparar i compensar els efectes negatius de la situació de desprotecció (els nens i nenes inclosos en aquest rang d'edats són especialment vulnerables a la deprivació ambiental i a les situacions de desprotecció). Durant la seva estada en acolliment residencial, cada nen o nena disposarà d'un educador/ cuidador o educadora/cuidadora principal, que li proporcionarà una cura individualitzada, consistent i continua.
El Programa d'Atenció a la Primera Infància ha de proporcionar una atenció individualitzada i diferenciada en funció de les necessitats particulars (espais comuns i espais diferenciats per a nens i nenes de 0-1 anys i 1-3 anys). L'atenció individualitzada requereix contar amb un nombre relativament reduït de nens i nenes. La infraestructura dels Centres que desenvolupin aquest programa ha de garantir un context segur i de protecció i possibilitar activitats interiors i exteriors. Haurien d'així mateix contar amb personal adequat, quant a nombre i preparació, per a respondre a les exigències anteriorment descrites. S'aconsella que aquests Centres disposin d'un educador/cuidador o educadora/cuidadora per a cada tres nens i nenes menors d'any i mig durant el dia, altre o altra professional per a cada cinc nens i nenes de 18-36 mesos durant el dia, i altre o altra despert per a cada vuit nens i nenes durant la nit. Durant la nit, a més haurà d'haver sempre almenys altre educador/ cuidador o educadora/cuidadora disponible. En el cas de nens i nenes amb necessitats especials, ha de reduir-se el nombre per professional.
5. Programa d'atenció a nens, nenes o adolescents amb minusvalideses greus
Aquest programa està dirigit a atendre nens, nenes o adolescents amb minusvalideses psíquiques greus i cròniques reconegudes, que suposin la seva incapacitació total o pràcticament total per a realitzar la majoria o gran part de les funcions i rols principals que se suposen propis a l'edat (àrea formativa, laboral, relacions socials, etc.). Aquest programa haurà de:
• Proporcionar o facilitar als nens, nenes o adolescents l'accés als tractaments o recursos que necessitin per a assolir el desenvolupament màxim de les seves capacitats.
• Facilitar-los l'accés a altres recursos que puguin donar-los suport una vegada que finalitzin el període d'Atenció Residencial.
Recursos:
Per a desenvolupar aquest programa, els Centres d'Atenció Residencial haurien de contar amb personal adequat i suficient, quant a nombre i preparació, per a atendre les necessitats d'aquests nens, nenes o adolescents i proporcionar-los una atenció individualitzada. Així mateix, haurien de contar o estar coordinats amb serveis especialitzats de psiquiatria, estimulació, etc. que orientin i supervisin l'actuació del personal educatiu. Finalment, haurien d'estar preparats per a l'atenció a nens, nenes o adolescents amb minusvalideses físiques greus, entre altres punts, estar lliures de barreres arquitectòniques. Els Centres que desenvolupin aquest programa haurien de disposar dels mitjans més adequats per a reduir al mínim els riscos davant comportaments molt agressius o de pèrdua de control. Si hi ha diversos nens,nenes o adolescents d'aquestes característiques en un mateix Centre, s'haurà de disposar d'un espai protegit de contenció puntual per a situacions d'extrema gravetat, a fi d'evitar riscos molt greus d'agressió o d'escalada de conflicte grupal. Els criteris d'utilització d'aquest espai de contenció seran detalladament pautats pels responsables del Servei d'Infància i hauran estat acordats amb la Fiscalia de Menors.
6. Programa d'atenció a adolescents amb problemes greus de comportament
Aquest Programa atendrà a persones menors d'edat:
• Entre 12 i 18 anys,
• Amb necessitat de mesura de protecció
• Que presenten problemàtica comportamental molt greu amb difi cultades específi cas per a la convivència en grup, objecte de protecció per les seves conductes d'agressió, amenaça permanent, desafiament, fugides constants, absències perllongades, conducta delictiva, etc.
• els problemes de la qual, en ocasions es troben associats o són conseqüència de trastorns psiquiàtrics (aguts o crònics) o abusos de drogues,
Recursos:
Els Centres d'Atenció Residencial que desenvolupin aquest programa haurien de contar amb recursos que permetin proporcionar:
• Un entorn altament estructurat,
• Una supervisió intensiva dels i les adolescents,
• Atenció i supervisió psicològica i psiquiàtrica amb el grau d'intensitat que requereixi cada cas,
• Un context protector que protegeixi als propis nois i noies dels seus impulsos autoagresius,
• Un context contenidor que els protegeixi dels seus impulsos de fugida i permeti proporcionar-los, d'aquesta forma, la intervenció que precisin,
• Si és necessari, formació escolar i laboral si els seus problemes els impedeixen utilitzar els serveis comunitaris corresponents. Per a desenvolupar aquest programa, els Centres d'Atenció Residencial haurien de contar amb personal adequat i suficient, en quant a nombre i preparació, per a atendre les necessitats d'aquests i aquestes adolescents. A més, haurien de treballar en coordinació amb professionals i/o equips de salut mental (Psicòlegs i psicòlogues i psiquiatres) que proporcionin els tractaments requerits i orientin als educadors i educadores sobre la seva intervenció amb els i les adolescents. Ja que aquest programa es desenvolupa en Centres de Protecció oberts, no es contempla la creació de dispositius específics de privació o limitació de llibertat. La contenció dels comportaments conflictius es realitzarà mitjançant tècniques de modificació de conducta, de relació personal i de persuasió. El projecte i la pràctica educativa quotidiana haurien de contemplar els mitjans més adequats per a reduir al mínim els riscos davant comportaments molt agressius o de pèrdua de control. No obstant això, si hi ha o pot haver adolescents d'aquestes característiques en un Centre, s'haurà de disposar d'un espai protegit de contenció puntual per a situacions d'extrema gravetat, a fi d'evitar riscos elevats d'agressió o d'escalada de conflicte grupal. Els criteris d'utilització d'aquest espai de contenció seran detalladament pautats pels i les responsables del Servei d'Infància i hauran estat acordats amb la Fiscalia de Menors. També s'establiran procediments específics d'actuació i d'informació davant les fugides, així com les maneres més adequades per a prevenir-les.
7. Programa d'atenció a persones menors d'edat estrangers no acompanyats
Aquest programa atendrà a menors d'edat estrangers i no acompanyats, que presenten problemàtica de desprotecció familiar total, amb necessitat de mesura de protecció amb assumpció de Tutela Automàtica, i no susceptibles d'una reunificació familiar ni d'un acolliment familiar. El seu objectiu últim serà assolir la seva plena integració i autonomia i la seva inserció social i laboral.
Aquest programa abordarà els següents objectius específics: Acollida inicial (durada màxima: dos mesos):
• Proporcionar-los una atenció assistencial bàsica: Assistència sanitària, assistència de les necessitats físiques (alimentació, higiene, vestit, etc.) i allotjament.
• Sol·licitar i iniciar, si és necessari, els tràmits oportuns per a la valoració mèdic-legal de la seva edat cronològica.
• Proporcionar-los informació sobre el marc legal, administratiu i de protecció social en el qual es troben i del pla que es va a seguir amb cadascun d'ells, així com dels recursos jurídics i socials dels quals es disposa.
• Recerca de la seva família d'origen, foment del contacte entre ambdós, i realització de les gestions pertinents per a la reunificació familiar quan aquesta sigui possible.
• Regularitzar la seva situació sanitària i legal: Quan no sigui possible la tornada amb la seva família o al seu país d'origen i hagi de romandre a Espanya, se li oferirà recolzament en la consecució dels documents necessaris per a regularitzar la seva situació sanitària i la seva situació legal, mitjançant la sol·licitud del passaport o la cèdula d'inscripció, i del permís de residència i de treball.
Aprenentatge i pràctica del castellà. Escolarització, mitjançant l'assistència regular a centres d'ensenyament reglat o dintre del propi Centre (quan no sigui convenient la sortida a l'exterior), participació en cursos d'Iniciació Professional, i formació per a l'ocupació. A més, és especialment important que durant el seu procés d'intervenció els Centres que desenvolupin aquest programa es coordinin i col·laborin amb les ONGs implicades en el treball amb immigrants, per a rebre informació, assessoria jurídica, i orientació en programes assistencials i d'ocupació. En el desenvolupament d'aquest programa, es respectaran els trets culturals i religiosos propis. Les úniques excepcions es produiran quan aquests trets o costums suposin o puguin suposar un dany o perill per a ells mateixos o per als altres.
8. Programa de preparació per a l'emancipació
Aquest Programa se centra a preparar i donar suport als i les adolescents per a la vida independent i la seva integració en un entorn social i laboral, mitjançant:
• la promoció d'habilitats específiques que els capacitin per a viure de la forma més autònoma possible, i
• la gestió dels recursos de suport necessaris per a això.
La seva intervenció s'estendrà fins a la majoria d'edat o el moment que el Servei d'Infància acordi la seva sortida del sistema residencial, encara que podrà perllongar-se entre 6 i 18 mesos una vegada complerta la majoria d'edat durant el període de prova immediatament posterior a la sortida del Centre, mentre s'assenta en la seva nova realitat, exercint el personal educatiu labors de mediació i seguiment.
Aquest Programa es dirigeix a nois i noies d'edats superiors a 16 anys que es troben en les següents circumstàncies:
• Es preveu que continuïn en acolliment residencial fins a la seva majoria d'edat,
• No conten amb un mitjà familiar una vegada fi nalizada l'atenció residencial, bé perquè la seva família no estigui disposada a acollir-los o bé perquè no és viable o convenient la convivència amb ella.
• Presenten unes mínimes capacitats intel·lectuals i físiques. És a dir, no presenten cap minusvalidesa incapacitant.
• No estan incapacitats jurídicament.
Recursos: La intervenció amb cada jove respondrà als objectius del Pla d'Intervenció Individualitzat, adequant-se a l'evolució de les seves necessitats i a les noves capacitats que vagi desenvolupant.
Els objectius que habitualment s'abordaran en aquest programa fan referència a:
• Vida quotidiana: Ensenyar als joves a organitzar-se i plantar cara a les exigències de la vida quotidiana (p. ex., habilitats de autocura; compra i preparació de menjar; neteja de la casa, manteniment i petites reparacions; neteja i manteniment de la roba; adaptació a les normes de convivència en l'allotjament o en el veïnat).
• Suport comunitari: Proporcionar-li les habilitats necessàries per a beneficiar-se dels serveis i recursos comunitaris (p. ex., conèixer les xarxes de suport comunitari i com utilitzar-les; saber manejar-se en l'entorn social; localitzar el servei apropiat per a la seva necessitat i presentar les seves demandes de forma correcta; negociar amb les institucions comunitàries que poden procurar-li el suport: salut, educació, ocupació, serveis socials).
• Maneig dels diners: Ensenyar als joves a manejar els diners en la vida quotidiana, així com a planificar els seus ingressos i despeses de manera que pugui respondre a les seves necessitats i aconseguir els seus objectius.
• Allotjament: Ensenyar als joves a localitzar, obtenir i mantenir un allotjament. En el moment de la sortida del Centre s'ha d'assegurar que conti amb allotjament i amb els recursos i habilitats necessaris per a evitar que es converteixi en una persona sense llar.
• Altres habilitats: En aquest Programa s'ensenyaran també altres habilitats, tals com:
• Habilitats de convivència social.
• Habilitats laborals: Recerca i manteniment d'ocupació.
• Raonament moral: Capacitat per a sospesar les conseqüències morals dels seus actes.
• Habilitats de autocontrol. En aquest programa es potenciarà la interacció i integració de l'adolescent en la comunitat, així com l'exercici de la seva autonomia i la seva participació en el funcionament del Centre d'Atenció Residencial. A més de les activitats d'orientació, suport i acompanyament directe als i a les adolescents, el personal educatiu facilitarà els suports i connexions comunitàries necessàries per als i les adolescents atesos en aquest programa.
1. Programa Residencial Bàsic
El Programa Bàsic de l'Atenció Residencial ha de ser seleccionat quan es pretenguin aconseguir alguns dels següents resultats: proporcionar un context d'atenció i protecció que satisfaci les necessitats evolutives dels nens, nenes o adolescents; preservació dels seus llaços amb la comunitat; reintegració en el seu mitjà familiar, quan això sigui possible, o preparació per a la integració en altres contextos alternatius al familiar quan la reunificació no sigui possible.
La població que pot beneficiar-se del Programa Bàsic inclou:
• Nens, nenes o adolescents que precisant Atenció Residencial no requereixen un tractament especialitzat i poden beneficiar-se d'una convivència supervisada (diferents nivells en funció de les seves necessitats) en un context semiestructurat (també amb diferents nivells) que oferix una experiència de vida en grup i accés als recursos comunitaris.
• Nens, nenes o adolescents que han viscut en un Centre per a menors amb problemes severs de comportament, han aconseguit els objectius pretesos, i no poden integrar-se encara en la seva família ni en altre tipus d'acolliment
• Nens, nenes o adolescents amb diferents edats i necessitats evolutives, atès que el grau d'estructuració pot ser flexible.
Els serveis que oferix el Programa Bàsic han de ser:
• Atenció i supervisió del nen, nena o adolescent durant 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.
• Desenvolupament del Pla d'Intervenció Individualitzat. El Programa Bàsic permet graus en l'estructuració de l'atenció i en la supervisió dels nens, nenes o adolescents, així com en la provisió de serveis. Aquests nivells es relacionen amb el tipus de Centre en el qual es desenvolupa el programa. Els centres petits permeten una menor estructuració i supervisió. El reduït nombre de nens, nenes o adolescents requereix una atenció generalista dintre d'una estructura capaç de manejar un grup amb experiències vitals diferents. Encara que les persones menors d'edat poden necessitar serveis especialitzats, aquests es proporcionen fora del Centre, compartint-se amb altres dispositius, o s'utilitzen els mateixos serveis de la comunitat. Els Centres més grans, per la seva banda, permeten una major estructuració així com oferir, si es requereix, amplitud i flexibilidad de serveis. En qualsevol cas, es proporcionaran a cada nen, nena o adolescent els serveis acordats en el Pla d'Intervenció Individualitzat. Si els serveis són dispensats fora del context residencial es realitzaran les derivacions, acompanyaments i coordinació pertinents. Els Centres en els quals es desenvolupi el Programa Bàsic han de ser centres integrats en la comunitat, que afavoreixin la interacció amb ella en el nivell requerit pels nens, nenes o adolescents, alhora que facilitin la utilització dels recursos comunitaris precisos.
Han d'estar estructurats en unitats de convivència de petita grandària (ocupació òptima: 10-12 places) per a poder proporcionar la protecció, seguretat i atenció que les persones menors d'edat precisen. El tipus de Centre que millor respon a aquests requisits és aquell que permet una major connexió amb la comunitat, com els Centres petits de tipus pis o llar. Els Centres de major grandària haurien d'estructurar-se en mòduls o unitats de convivència i emfatitzar la seva connexió amb la comunitat. Aquests Centres haurien de contar amb el personal adequat, quant a nombre i preparació, per a respondre a les exigències del desenvolupament del programa i per a poder proporcionar els serveis de manera competent i a temps. En general, es recomana que hagi com a mínim un educador o educadora per cada vuit nens, nenes o adolescen- tes durant el dia, i un o una professional durant la nit per cada dotze nens, nenes o adolescents dormits.
2. Programa d'Atenció d'Urgència
El Programa d'Atenció d'Urgència proporciona de forma immediata un context de protecció i atenció a un nen, nena o adolescent, al mateix temps que s'inicia l'Avaluació del cas per a determinar la mesura i recurs de protecció més adequats, així com el Pla d'Intervenció a seguir amb el nen, nena o adolescent i la seva família. El Programa d'Atenció d'Urgència ha d'incloure
• Disponibilitat per a acollir a qualsevol nen, nena o adolescent durant les 24 hores del dia.
• Possibilitat de proporcionar serveis d'intervenció en crisi, dirigits fonamentalment a proporcionar suport i contenció al nen, nena o adolescent. El Programa d'Atenció d'Urgència només ha d'utilitzar-se en les situacions concretes per a això destinades. Ha d'estendre's el menys possible en el temps, ja que el seu objectiu és afrontar una situació de crisi i preparar l'aplicació d'altres Programes. Ha de tenir una durada limitada, ja que no ha d'usar-se per a proporcionar estades més llargues que puguin respondre a problemes crònics; es recomana limitar la seva durada a un màxim de tres mesos, temps després del qual haurà d'estar completada l'Avaluació del cas i elaborat el Pla d'Intervenció Individualitzat. Si aquest Pla contempla la continuïtat de l'acolliment residencial, haurà de passar a altre Programa d'Atenció.
El Programa d'Atenció d'Urgència tindrà els següents objectius:
• Assegurar la provisió immediata al nen, nena o adolescent d'un context de seguretat i protecció,
• Posar a la seva disposició un servei d'intervenció en crisi per a ajudar-los a entendre les raons que van motivar la separació, l'ingrés i a resoldre-les,
• Realitzar les avaluacions oportunes per a establir les ajudes que precisa,
• Proporcionar i/o procurar aquells serveis que precisi durant la seva estada en el Centre. El programa haurà de disposar de recursos per a, quan sigui necessari, protegir-li dels seus propis impulsos destructius (per exemple, mitjançant l'accés immediat a serveis d'atenció psiquiàtrica), quan acudeixi sota els efectes de substàncies psicotrópicas o necessiti suport o atenció psicològica. Això és especialment important en el cas d'adolescents. Els Centres en els quals es desenvolupi el Programa d'Atenció d'Urgència han de contar amb una localització que permeti un fàcil accés per part de la comunitat. Donades les característiques d'aquest programa, en el qual s'atén a nens, nenes o adolescents en moments crítics, dels quals es tenen escassos coneixements sobre els seus antecedents i necessitats, els Centres han d'estar dotats d'una infraestructura i organització que garanteixi l'atenció individualitzada. Han de contar amb espais adequats per a garantir la privacitat en l'avaluació inicial i les visites familiars. El Programa d'Atenció d'Urgència haurà de contar amb el personal adequat, quant a nombre i preparació, per a respondre a les exigències del desenvolupament del Programa i per a poder proporcionar els serveis d'una manera competent i a temps. Els Centres que desenvolupin aquest programa haurien de, entre altres coses, tenir capacitat per a respondre a ingressos en qualsevol moment del dia o la nit.
3. Programa de Respir.
Aquest programa es dirigeix a nens, nenes o adolescents provinents de famílies que habitualment mostren un funcionament suficientment adequat, però que, a causa d'una situació temporal d'estrès o tensió intensa, necessiten que algú assumeixi la seva atenció. El Programa de Respir té com objectiu ajudar als pares i mares a alleujar la situació d'estrès o tensió mitjançant l'assumpció de l'atenció del nen, nena o adolescent. La utilització d'aquest programa no podrà tenir una durada superior a 45 dies per any, que podran distribuir-se en una única estada o en diverses estades. Si necessités d'un acolliment residencial més perllongat, haurà de ser atès en altre programa. Aquest Programa es diferencia del Programa d'Acollida d'Urgència en tres aspectes fonamentals:
• L'ingrés del nen, nena o adolescent es produeïx sempre de forma voluntària,
• Prèviament a l'ingrés, s'acorda clarament el caràcter temporal de la mesura i el moment previsible de la tornada, i
• La sortida del nen, nena o adolescent del domicili familiar no es produeïx a causa d'una situació greu de desprotección que estigui amenaçant la seva salut i seguretat bàsiques.
En els casos que ingressi en el centre en diferents ocasions al llarg de l'any, es procurarà que disposi, en la mesura del possible, del mateix educador o educadora. El Programa de Respir haurà de contar amb el personal adequat, quant a nombre i preparació, per a respondre a les exigències del desenvolupament del programa i proporcionar els serveis d'una manera competent i a temps
4. Programa d'Atenció a la Primera Infància
Aquest programa està dirigit a nens i nenes entre zero i tres anys d'edat que han hagut de ser separats de les seves famílies d'origen com a mesura de protecció, i per als quals no s'ha considerat adequat o no ha estat possible el seu acolliment en altra família. Els casos atesos en aquest programa haurien de ser excepcionals, ja que el Servei d'Infància actuarà amb el pressupost que l'acolliment en família és l'alternativa idònia per als nens i nenes d'aquesta edat, i haurà de ser sempre la primera opció a estudiar quan es vagi a produir o es produeixi la separació. La durada de l'estada en centres residencials no haurà de perllongar-se més de sis mesos, havent d'atorgar-se especial èmfasi i esforç a la inserció del nen o nena en un mitjà familiar (la seva pròpia família o altra aliena). Aquest programa haurà de contar amb recursos per a respondre als següents objectius específics mentre els nens i nenes es trobin en acolliment residencial:
• Garantir la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, amb especial atenció a les seves necessitats emocionals,
• Promoure un desenvolupament adequat en tots els dominis (físic, psicomotor, cognitiu, lingüístic i soci-emocional),
• Reparar i compensar els efectes negatius de la situació de desprotecció (els nens i nenes inclosos en aquest rang d'edats són especialment vulnerables a la deprivació ambiental i a les situacions de desprotecció). Durant la seva estada en acolliment residencial, cada nen o nena disposarà d'un educador/ cuidador o educadora/cuidadora principal, que li proporcionarà una cura individualitzada, consistent i continua.
El Programa d'Atenció a la Primera Infància ha de proporcionar una atenció individualitzada i diferenciada en funció de les necessitats particulars (espais comuns i espais diferenciats per a nens i nenes de 0-1 anys i 1-3 anys). L'atenció individualitzada requereix contar amb un nombre relativament reduït de nens i nenes. La infraestructura dels Centres que desenvolupin aquest programa ha de garantir un context segur i de protecció i possibilitar activitats interiors i exteriors. Haurien d'així mateix contar amb personal adequat, quant a nombre i preparació, per a respondre a les exigències anteriorment descrites. S'aconsella que aquests Centres disposin d'un educador/cuidador o educadora/cuidadora per a cada tres nens i nenes menors d'any i mig durant el dia, altre o altra professional per a cada cinc nens i nenes de 18-36 mesos durant el dia, i altre o altra despert per a cada vuit nens i nenes durant la nit. Durant la nit, a més haurà d'haver sempre almenys altre educador/ cuidador o educadora/cuidadora disponible. En el cas de nens i nenes amb necessitats especials, ha de reduir-se el nombre per professional.
5. Programa d'atenció a nens, nenes o adolescents amb minusvalideses greus
Aquest programa està dirigit a atendre nens, nenes o adolescents amb minusvalideses psíquiques greus i cròniques reconegudes, que suposin la seva incapacitació total o pràcticament total per a realitzar la majoria o gran part de les funcions i rols principals que se suposen propis a l'edat (àrea formativa, laboral, relacions socials, etc.). Aquest programa haurà de:
• Proporcionar o facilitar als nens, nenes o adolescents l'accés als tractaments o recursos que necessitin per a assolir el desenvolupament màxim de les seves capacitats.
• Facilitar-los l'accés a altres recursos que puguin donar-los suport una vegada que finalitzin el període d'Atenció Residencial.
Recursos:
Per a desenvolupar aquest programa, els Centres d'Atenció Residencial haurien de contar amb personal adequat i suficient, quant a nombre i preparació, per a atendre les necessitats d'aquests nens, nenes o adolescents i proporcionar-los una atenció individualitzada. Així mateix, haurien de contar o estar coordinats amb serveis especialitzats de psiquiatria, estimulació, etc. que orientin i supervisin l'actuació del personal educatiu. Finalment, haurien d'estar preparats per a l'atenció a nens, nenes o adolescents amb minusvalideses físiques greus, entre altres punts, estar lliures de barreres arquitectòniques. Els Centres que desenvolupin aquest programa haurien de disposar dels mitjans més adequats per a reduir al mínim els riscos davant comportaments molt agressius o de pèrdua de control. Si hi ha diversos nens,nenes o adolescents d'aquestes característiques en un mateix Centre, s'haurà de disposar d'un espai protegit de contenció puntual per a situacions d'extrema gravetat, a fi d'evitar riscos molt greus d'agressió o d'escalada de conflicte grupal. Els criteris d'utilització d'aquest espai de contenció seran detalladament pautats pels responsables del Servei d'Infància i hauran estat acordats amb la Fiscalia de Menors.
6. Programa d'atenció a adolescents amb problemes greus de comportament
Aquest Programa atendrà a persones menors d'edat:
• Entre 12 i 18 anys,
• Amb necessitat de mesura de protecció
• Que presenten problemàtica comportamental molt greu amb difi cultades específi cas per a la convivència en grup, objecte de protecció per les seves conductes d'agressió, amenaça permanent, desafiament, fugides constants, absències perllongades, conducta delictiva, etc.
• els problemes de la qual, en ocasions es troben associats o són conseqüència de trastorns psiquiàtrics (aguts o crònics) o abusos de drogues,
Recursos:
Els Centres d'Atenció Residencial que desenvolupin aquest programa haurien de contar amb recursos que permetin proporcionar:
• Un entorn altament estructurat,
• Una supervisió intensiva dels i les adolescents,
• Atenció i supervisió psicològica i psiquiàtrica amb el grau d'intensitat que requereixi cada cas,
• Un context protector que protegeixi als propis nois i noies dels seus impulsos autoagresius,
• Un context contenidor que els protegeixi dels seus impulsos de fugida i permeti proporcionar-los, d'aquesta forma, la intervenció que precisin,
• Si és necessari, formació escolar i laboral si els seus problemes els impedeixen utilitzar els serveis comunitaris corresponents. Per a desenvolupar aquest programa, els Centres d'Atenció Residencial haurien de contar amb personal adequat i suficient, en quant a nombre i preparació, per a atendre les necessitats d'aquests i aquestes adolescents. A més, haurien de treballar en coordinació amb professionals i/o equips de salut mental (Psicòlegs i psicòlogues i psiquiatres) que proporcionin els tractaments requerits i orientin als educadors i educadores sobre la seva intervenció amb els i les adolescents. Ja que aquest programa es desenvolupa en Centres de Protecció oberts, no es contempla la creació de dispositius específics de privació o limitació de llibertat. La contenció dels comportaments conflictius es realitzarà mitjançant tècniques de modificació de conducta, de relació personal i de persuasió. El projecte i la pràctica educativa quotidiana haurien de contemplar els mitjans més adequats per a reduir al mínim els riscos davant comportaments molt agressius o de pèrdua de control. No obstant això, si hi ha o pot haver adolescents d'aquestes característiques en un Centre, s'haurà de disposar d'un espai protegit de contenció puntual per a situacions d'extrema gravetat, a fi d'evitar riscos elevats d'agressió o d'escalada de conflicte grupal. Els criteris d'utilització d'aquest espai de contenció seran detalladament pautats pels i les responsables del Servei d'Infància i hauran estat acordats amb la Fiscalia de Menors. També s'establiran procediments específics d'actuació i d'informació davant les fugides, així com les maneres més adequades per a prevenir-les.
7. Programa d'atenció a persones menors d'edat estrangers no acompanyats
Aquest programa atendrà a menors d'edat estrangers i no acompanyats, que presenten problemàtica de desprotecció familiar total, amb necessitat de mesura de protecció amb assumpció de Tutela Automàtica, i no susceptibles d'una reunificació familiar ni d'un acolliment familiar. El seu objectiu últim serà assolir la seva plena integració i autonomia i la seva inserció social i laboral.
Aquest programa abordarà els següents objectius específics: Acollida inicial (durada màxima: dos mesos):
• Proporcionar-los una atenció assistencial bàsica: Assistència sanitària, assistència de les necessitats físiques (alimentació, higiene, vestit, etc.) i allotjament.
• Sol·licitar i iniciar, si és necessari, els tràmits oportuns per a la valoració mèdic-legal de la seva edat cronològica.
• Proporcionar-los informació sobre el marc legal, administratiu i de protecció social en el qual es troben i del pla que es va a seguir amb cadascun d'ells, així com dels recursos jurídics i socials dels quals es disposa.
• Recerca de la seva família d'origen, foment del contacte entre ambdós, i realització de les gestions pertinents per a la reunificació familiar quan aquesta sigui possible.
• Regularitzar la seva situació sanitària i legal: Quan no sigui possible la tornada amb la seva família o al seu país d'origen i hagi de romandre a Espanya, se li oferirà recolzament en la consecució dels documents necessaris per a regularitzar la seva situació sanitària i la seva situació legal, mitjançant la sol·licitud del passaport o la cèdula d'inscripció, i del permís de residència i de treball.
Aprenentatge i pràctica del castellà. Escolarització, mitjançant l'assistència regular a centres d'ensenyament reglat o dintre del propi Centre (quan no sigui convenient la sortida a l'exterior), participació en cursos d'Iniciació Professional, i formació per a l'ocupació. A més, és especialment important que durant el seu procés d'intervenció els Centres que desenvolupin aquest programa es coordinin i col·laborin amb les ONGs implicades en el treball amb immigrants, per a rebre informació, assessoria jurídica, i orientació en programes assistencials i d'ocupació. En el desenvolupament d'aquest programa, es respectaran els trets culturals i religiosos propis. Les úniques excepcions es produiran quan aquests trets o costums suposin o puguin suposar un dany o perill per a ells mateixos o per als altres.
8. Programa de preparació per a l'emancipació
Aquest Programa se centra a preparar i donar suport als i les adolescents per a la vida independent i la seva integració en un entorn social i laboral, mitjançant:
• la promoció d'habilitats específiques que els capacitin per a viure de la forma més autònoma possible, i
• la gestió dels recursos de suport necessaris per a això.
La seva intervenció s'estendrà fins a la majoria d'edat o el moment que el Servei d'Infància acordi la seva sortida del sistema residencial, encara que podrà perllongar-se entre 6 i 18 mesos una vegada complerta la majoria d'edat durant el període de prova immediatament posterior a la sortida del Centre, mentre s'assenta en la seva nova realitat, exercint el personal educatiu labors de mediació i seguiment.
Aquest Programa es dirigeix a nois i noies d'edats superiors a 16 anys que es troben en les següents circumstàncies:
• Es preveu que continuïn en acolliment residencial fins a la seva majoria d'edat,
• No conten amb un mitjà familiar una vegada fi nalizada l'atenció residencial, bé perquè la seva família no estigui disposada a acollir-los o bé perquè no és viable o convenient la convivència amb ella.
• Presenten unes mínimes capacitats intel·lectuals i físiques. És a dir, no presenten cap minusvalidesa incapacitant.
• No estan incapacitats jurídicament.
Recursos: La intervenció amb cada jove respondrà als objectius del Pla d'Intervenció Individualitzat, adequant-se a l'evolució de les seves necessitats i a les noves capacitats que vagi desenvolupant.
Els objectius que habitualment s'abordaran en aquest programa fan referència a:
• Vida quotidiana: Ensenyar als joves a organitzar-se i plantar cara a les exigències de la vida quotidiana (p. ex., habilitats de autocura; compra i preparació de menjar; neteja de la casa, manteniment i petites reparacions; neteja i manteniment de la roba; adaptació a les normes de convivència en l'allotjament o en el veïnat).
• Suport comunitari: Proporcionar-li les habilitats necessàries per a beneficiar-se dels serveis i recursos comunitaris (p. ex., conèixer les xarxes de suport comunitari i com utilitzar-les; saber manejar-se en l'entorn social; localitzar el servei apropiat per a la seva necessitat i presentar les seves demandes de forma correcta; negociar amb les institucions comunitàries que poden procurar-li el suport: salut, educació, ocupació, serveis socials).
• Maneig dels diners: Ensenyar als joves a manejar els diners en la vida quotidiana, així com a planificar els seus ingressos i despeses de manera que pugui respondre a les seves necessitats i aconseguir els seus objectius.
• Allotjament: Ensenyar als joves a localitzar, obtenir i mantenir un allotjament. En el moment de la sortida del Centre s'ha d'assegurar que conti amb allotjament i amb els recursos i habilitats necessaris per a evitar que es converteixi en una persona sense llar.
• Altres habilitats: En aquest Programa s'ensenyaran també altres habilitats, tals com:
• Habilitats de convivència social.
• Habilitats laborals: Recerca i manteniment d'ocupació.
• Raonament moral: Capacitat per a sospesar les conseqüències morals dels seus actes.
• Habilitats de autocontrol. En aquest programa es potenciarà la interacció i integració de l'adolescent en la comunitat, així com l'exercici de la seva autonomia i la seva participació en el funcionament del Centre d'Atenció Residencial. A més de les activitats d'orientació, suport i acompanyament directe als i a les adolescents, el personal educatiu facilitarà els suports i connexions comunitàries necessàries per als i les adolescents atesos en aquest programa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)