GUIA DIDÀCTICA PER A MESTRES – INTERVENCIÓ DES DE L’ÀMBIT ESCOLAR
L’escola té un paper molt important en el desenvolupament del menor, ja que aquest passa gran part del seu temps en el centre escolar. No podem oblidar que l’objectiu de l’escola és aconseguir la formació integral de l’infant. Per això, la nostra intervenció ha d’anar dirigida a donar resposta a les necessitats de tot l’alumnat, sempre tenint en compte les seves característiques individuals, estil d’aprenentatge, interessos, motivacions, etc.
Les intervencions es poden donar a tres nivells de concreció diferents:
- a nivell de centre
- a nivell d’aula
- a nivell de professorat
No és necessari dur a terme totes les mesures d’intervenció amb els infants sinó que la importància recau en conèixer el ventall d’actuacions de que disposam al centre, a la nostra aula i dins nosaltres mateixos com a mestres.
Als següents articles hi ha un llarg llistat extret d’una recopilació entre aportacions d’alumnes del curs passat que, atentament ens han deixat el seu treball per unir-lo amb el nostre i també aportacions dels companys i companyes que com bé diu la paraula ens acompanyen en aquest camí d’aprenentatge de la docència.
martes, 29 de mayo de 2007
Guia de la Bona Pràctica I: A nivell de Centre
· Serà necessari que des del centre es promocioni i fomenti el coneixement de la llei 1/96, així com la llei de Protecció de les Illes Balears. Els mestres generalment no tenen coneixement sobre l’existència de la llei 1/96, o si la tenen, no coneixen el seu contingut; i pensam que es molt important que com a mestres, que passam la meitat del dia amb infants, tenguem ben per mà la llei i aquesta sigui un instrument real en la nostra tasca educativa. Per això haurem de proporcionar la formació, informació i assessorament al respecte.
· Promoure campanyes especials de sensibilització, tant a mestres, pares, alumnat del centre, personal no docent... en definitiva, sensibilitzar a tota la comunitat educativa per tal de promoure l’acceptació i la integració dels menors que es troben en situació de desprotecció. I sense oblidar tampoc el deure i la necessitat de detecció quan més aviat millor.
· Des de l’escola es podrien fomentar i fer grups de treball i reflexió; es podria proposar reunir-se mensualment tota la comunitat educativa (mestres, pares, serveis socials, serveis de la comunitat...) per tal de debatre i parlar sobre el fenomen de desprotecció, i com aquest afecte a les nostres aules. Fomentar un treball cooperatiu i conscienciar de la necessitat de detecció des de qualsevol àmbit. En definitiva és tractaria d’un lloc de reflexió, on tothom hi tingués cabuda.
· Necessitat de dotar al centre de places per l’alumnat de nova incorporació, fent especial incís en aquells alumnes que es troben sota mesures de protecció. Hem de tenir en compte que moltes vegades aquestes mesures impliquen el canvi de centre, i s’ha de facilitar que el menor estigui escolaritzat en el seu nou entorn.
· És necessari que existeixi un manual de procediment d'intervenció davant situacions de desprotecció infantil en el qual es detalli la forma que s'han de portar a terme les actuacions, l'organització i funcionament dels serveis implicats i els criteris que han de regir la presa de decisions. Del que es tracta és d’actuar de forma immediata, seguint un model d’actuació ja establert, sense haver de dependre de les resolucions no meditades ni consensuades.
· Un dels documents de centre que més transcendència té quan a mesures de protecció de menors i la seva arribada al centre escolar, és el Pla d’Acollida. És necessari que aquest inclogui, a part de la acollida lingüística, la incorporació d’alumnes amb mesures de protecció. Aquest document ha de ser un referent pel centre, quan a la seva actuació amb els alumnes de nova incorporació, per tal de dur a terme una intervenció que segueixi la mateixa línia. D’aquesta manera aconseguirem que els documents de centre tenguin una funció més enllà de la tasca burocràtica, fent-los extensibles i aprofitar-los al dia a dia.
· Definir línies de prevenció i actuació a desenvolupar en l’acció tutorial. Planificar en els Plans d’Acció Tutorial activitats d’informació, prevenció i actuació cap al tema de desprotecció infantil i treballar les habilitats socials, l’assertivitat, l’empatia i el respecte als altres com a pautes de comportament adequat. La tutoria ha de ser el lloc central per fer front col·lectivament al problema.
· És imprescindible flexibilitzar el nostre sistema organitzatiu. Per això haurem de disposar d’una bona organització dels horaris, grups, etc. ja que aquests han de ser suficientment flexibles perquè puguin ser modificats en qualsevol situació (com és la incorporació d’un nou alumne).
· És imprescindible que des de l’escola proporcionem informació, formació, assessorament, dotació de recursos, sensibilització... als mestres, per tal que estiguin preparats per donar resposta als alumnes, i en especial als que estan dins el circuit de protecció de menors.
· El personal dels centres necessita entrenament en habilitats que li permetin manejar grups de nens, plantar cara al comportament difícil d'alguns d'ells, donar suport social als nens i a les seves famílies i ajudar-los a afrontar les pèrdues derivades de la separació.
· Una bona estratègia per facilitar la incorporació i integració del menor l’escola, és realitzar unes primeres visites (de poca durada), per tal de familiaritzar a l’alumne amb el centre.
· De seguida que arribi un nou alumne al centre, que estigui sota una mesura de protecció, es posarà en marxa un procés i seguiment des de l’equip de suport del centre. Aquest s’encarregarà, juntament amb el mestre tutor i la resta d’especialistes, de la seva integració al centre, per tal de fomentar unes relacions socials i afectives positives amb el nou context.
· Tots els membres de l’equip mantindran una reunió setmanal i tantes com siguin necessàries. En aquestes reunions hi assistiran el tutor de l’aula, el director del centre, responsable de l’EOEP, l’educador o família, serveis mèdics... i tota persona que estigui implicada amb el cas. Serà necessària també la relació de l’escola amb altres serveis de la comunitat, per tal de fomentar el treball en xarxa.
· Aprofitar tota la informació de la que ja es disposi. Hem de intentar recollir la màxima informació possible sobre l’infant que ens arriba, i saber com adequar-la i aprofitar en el nostre context i intervenció. S’haurà de tenir preestablert un període de temps, durant el qual recollirem tota la informació possible sobre el menor i la seva evolució; això ho podrem dur a terme a través del contacte amb l’escola de procedència. Aquest període de temps ens servirà també per donar un marge a l’infant per adaptar-se al nou centre.
· Conèixer quina serà la situació del nin a llarg termini, és a dir, haurem de tenir present si la mesura adoptada és temporal o definitiva, ja que això determinarà la nostra intervenció.
· Des de la mesura que s’hagi adoptat s’hauria de proporcionar la informació necessària sobre les característiques del nin, el seu desenvolupament, situació familiar, legal i administrativa. Això només és possible a través de la estreta col·laboració entre la mesura adoptada i l’escola.
· Donat que els equips que intervenen amb els infants són diversos, és convenient unificar criteris, recursos i metodologies i donar-los a conèixer. És necessària una bona coordinació del centre amb la resta de recursos i professionals que estiguin implicats en el treball amb el nin, de manera que el treball en xarxa sigui una realitat. És necessari fomentar una major coordinació entre els diferents serveis i professionals definint protocols d’actuació comuns i establint referents de cada cas.
· Haurem d’adequar el centres a les necessitats reals i actuals del menor; som nosaltres els que hem de respondre i adaptar-nos a les seves característiques, i no a la inversa, per tal de facilitar una integració i relació favorable amb l’entorn, només així podrem proporcionar un desenvolupament òptim.
· Fomentar la comunicació amb els nous pares (ja siguin acollidors o adoptius) o educadors, per tal de facilitar-los la màxima informació sobre el menor, i així implicar-los en el procés d’intervenció. D’aquesta manera podrem facilitar el procés d’adaptació.
· A nivell de centre és important treballar a partir de les Escoles de pares i mares, un lloc on es poden impartir programes específics, cursos, espais adreçats a ells, i que puguin servir per donar eines, compartir experiències, etc. Només d’aquesta manera treballarem des de la prevenció i evitarem situacions de risc.
Aquestes activitats les podem dur a terme des de el centre i amb l’estreta col·laboració dels Serveis Socials, els quals ens poden proporcionar educadors, formació als mestres, etc. També és interessant (i nosaltres consideram que imprescindible) la implicació de les administracions i ajuntaments en aquest tipus de mesures.
· Intervenció front el conflicte: la mediació. La mediació és una estratègia per donar resposta als incidents que puguin aparèixer a l’escola. Hem de tenir en compte que les situacions que viuen els menors i com el fet d’estar dins el circuit de protecció, pot afectar a les seves conductes. D’aquesta manera la mediació afavoreix el desenvolupament de les estratègies i habilitats necessàries per resoldre els conflictes i facilita la gestió dels problemes als centres, alhora que promou l’aplicació efectiva de la cultura del diàleg i afavoreix l’adquisició de capacitats socials.
Es tracta d’educar en la participació, i desenvolupar la capacitat de prendre decisions. La mediació escolar és preventiva, pretén habilitar les persones per conduir per elles mateixes els seus conflictes de manera constructiva i creativa.
Com podem veure els alumnes passen a tenir un paper actiu, una actitud de corresponsabilització amb el projecte, etc. Tots aquests són aspectes que són imprescindibles per al desenvolupament integral i harmònic dels alumnes.
· Programes concrets
Cada centre educatiu ha de decidir quins són els més adequats als seus objectius i com coordinar-los, a través del PEC, PCC i les programacions.
Aquest tipus de programes no tenen sentit ni tampoc són efectius si no es donen en un determinat context. Per això exigeixen un determinat tipus d’educació una organització de centre i un sistema de relacions i un currículum ocult que no contradigui l’ensenyament de programes.
Aquests programes exigeixen models educatius democràtics, un sitema de relacions respectuós, tolerant, participatiu, igualitari i prosocial, un tipus de disciplina inductiu basat en el consens i en el raonament sobre la utilitat de les normes, una impregnació de valors socials positius en totes les activitats i relacions escolars.
A) Programes per al desenvolupament de dimensions de la personalitat: aquests afavoreixen el benestar de l’individu i la conducta prosocial.
a. Programes de desenvolupament i potenciació de l’autoestima.
b. Programes de desenvolupament que afavoreixen la autoeficàcia i el lloc de control intern.
B) Programes de desenvolupament de processos cognitius: els quals afavoreixen la conducta prosocial.
a. Programes de mediació: per afavorir l’adquisició d’un judici moral més autònom i equitatiu.
b. Programes per afavorir l’educació en valors: estratègies que permeten als individus conèixer quins són els valors que realment desitgen tenir i fomenta la congruència de la seva conducta amb aquests valors.
C) Programes orientats a l’aprenentatge de conductes socialment competents:
a. Entrenament en habilitats socials.
b. Programes que optimitzen les relacions interpersonals: educació sexual.
c. Programes que intenten prevenir conductes de risc.
D) Programes orientats a afavorir aspectes concrets de la conducta prosocial:
a. Unitats didàctiques per superar el sexisme.
b. Unitats didàctiques per promocionar els drets humans.
c. Unitats didàctiques per fomentar la pau i la resolució de conductes.
d. Unitats didàctiques i exercicis per afavorir la cooperació.
e. Programes contra la discriminació ètnica.
E) Programes orientats a potenciar un estil de vida saludable:
a. Educació ambiental.
b. Educació per al consum.
c. Educació alimentària.
d. Educació vial
e. Educació per evitar riscs: alcoholisme, drogaaddicció en general, embarassos no desitjats, sida, etc.
F) Programes orientats al control o desaparició de conductes socials indesitjables: com per exemple de control de l’agressivitat.
Cal destacar que aquests programes no serveixen de res si s’apliquen de forma aïllada; perquè aquests tenguin una incidència és necessari que tenguin una continuïtat.
A més, hem de tenir en compte que aquests no són els únics, sinó que n’hi ha molts altres. D’aquesta manera, el centre ha de decidir quins adoptarà en funció de la seva realitat educativa.
L’escola és la institució que millor pot oferir a tots els nins la igualtat d’oportunitats i ha d’ocupar-se de la formació integral, no només de l’aprenentatge de determinades capacitats instrumentals. A més, aquesta pot completar els ensenyaments de les famílies amb programes sistemàtics seqüenciats i globalitzats que permetin fer aprenentatges complexos.
· Promoure campanyes especials de sensibilització, tant a mestres, pares, alumnat del centre, personal no docent... en definitiva, sensibilitzar a tota la comunitat educativa per tal de promoure l’acceptació i la integració dels menors que es troben en situació de desprotecció. I sense oblidar tampoc el deure i la necessitat de detecció quan més aviat millor.
· Des de l’escola es podrien fomentar i fer grups de treball i reflexió; es podria proposar reunir-se mensualment tota la comunitat educativa (mestres, pares, serveis socials, serveis de la comunitat...) per tal de debatre i parlar sobre el fenomen de desprotecció, i com aquest afecte a les nostres aules. Fomentar un treball cooperatiu i conscienciar de la necessitat de detecció des de qualsevol àmbit. En definitiva és tractaria d’un lloc de reflexió, on tothom hi tingués cabuda.
· Necessitat de dotar al centre de places per l’alumnat de nova incorporació, fent especial incís en aquells alumnes que es troben sota mesures de protecció. Hem de tenir en compte que moltes vegades aquestes mesures impliquen el canvi de centre, i s’ha de facilitar que el menor estigui escolaritzat en el seu nou entorn.
· És necessari que existeixi un manual de procediment d'intervenció davant situacions de desprotecció infantil en el qual es detalli la forma que s'han de portar a terme les actuacions, l'organització i funcionament dels serveis implicats i els criteris que han de regir la presa de decisions. Del que es tracta és d’actuar de forma immediata, seguint un model d’actuació ja establert, sense haver de dependre de les resolucions no meditades ni consensuades.
· Un dels documents de centre que més transcendència té quan a mesures de protecció de menors i la seva arribada al centre escolar, és el Pla d’Acollida. És necessari que aquest inclogui, a part de la acollida lingüística, la incorporació d’alumnes amb mesures de protecció. Aquest document ha de ser un referent pel centre, quan a la seva actuació amb els alumnes de nova incorporació, per tal de dur a terme una intervenció que segueixi la mateixa línia. D’aquesta manera aconseguirem que els documents de centre tenguin una funció més enllà de la tasca burocràtica, fent-los extensibles i aprofitar-los al dia a dia.
· Definir línies de prevenció i actuació a desenvolupar en l’acció tutorial. Planificar en els Plans d’Acció Tutorial activitats d’informació, prevenció i actuació cap al tema de desprotecció infantil i treballar les habilitats socials, l’assertivitat, l’empatia i el respecte als altres com a pautes de comportament adequat. La tutoria ha de ser el lloc central per fer front col·lectivament al problema.
· És imprescindible flexibilitzar el nostre sistema organitzatiu. Per això haurem de disposar d’una bona organització dels horaris, grups, etc. ja que aquests han de ser suficientment flexibles perquè puguin ser modificats en qualsevol situació (com és la incorporació d’un nou alumne).
· És imprescindible que des de l’escola proporcionem informació, formació, assessorament, dotació de recursos, sensibilització... als mestres, per tal que estiguin preparats per donar resposta als alumnes, i en especial als que estan dins el circuit de protecció de menors.
· El personal dels centres necessita entrenament en habilitats que li permetin manejar grups de nens, plantar cara al comportament difícil d'alguns d'ells, donar suport social als nens i a les seves famílies i ajudar-los a afrontar les pèrdues derivades de la separació.
· Una bona estratègia per facilitar la incorporació i integració del menor l’escola, és realitzar unes primeres visites (de poca durada), per tal de familiaritzar a l’alumne amb el centre.
· De seguida que arribi un nou alumne al centre, que estigui sota una mesura de protecció, es posarà en marxa un procés i seguiment des de l’equip de suport del centre. Aquest s’encarregarà, juntament amb el mestre tutor i la resta d’especialistes, de la seva integració al centre, per tal de fomentar unes relacions socials i afectives positives amb el nou context.
· Tots els membres de l’equip mantindran una reunió setmanal i tantes com siguin necessàries. En aquestes reunions hi assistiran el tutor de l’aula, el director del centre, responsable de l’EOEP, l’educador o família, serveis mèdics... i tota persona que estigui implicada amb el cas. Serà necessària també la relació de l’escola amb altres serveis de la comunitat, per tal de fomentar el treball en xarxa.
· Aprofitar tota la informació de la que ja es disposi. Hem de intentar recollir la màxima informació possible sobre l’infant que ens arriba, i saber com adequar-la i aprofitar en el nostre context i intervenció. S’haurà de tenir preestablert un període de temps, durant el qual recollirem tota la informació possible sobre el menor i la seva evolució; això ho podrem dur a terme a través del contacte amb l’escola de procedència. Aquest període de temps ens servirà també per donar un marge a l’infant per adaptar-se al nou centre.
· Conèixer quina serà la situació del nin a llarg termini, és a dir, haurem de tenir present si la mesura adoptada és temporal o definitiva, ja que això determinarà la nostra intervenció.
· Des de la mesura que s’hagi adoptat s’hauria de proporcionar la informació necessària sobre les característiques del nin, el seu desenvolupament, situació familiar, legal i administrativa. Això només és possible a través de la estreta col·laboració entre la mesura adoptada i l’escola.
· Donat que els equips que intervenen amb els infants són diversos, és convenient unificar criteris, recursos i metodologies i donar-los a conèixer. És necessària una bona coordinació del centre amb la resta de recursos i professionals que estiguin implicats en el treball amb el nin, de manera que el treball en xarxa sigui una realitat. És necessari fomentar una major coordinació entre els diferents serveis i professionals definint protocols d’actuació comuns i establint referents de cada cas.
· Haurem d’adequar el centres a les necessitats reals i actuals del menor; som nosaltres els que hem de respondre i adaptar-nos a les seves característiques, i no a la inversa, per tal de facilitar una integració i relació favorable amb l’entorn, només així podrem proporcionar un desenvolupament òptim.
· Fomentar la comunicació amb els nous pares (ja siguin acollidors o adoptius) o educadors, per tal de facilitar-los la màxima informació sobre el menor, i així implicar-los en el procés d’intervenció. D’aquesta manera podrem facilitar el procés d’adaptació.
· A nivell de centre és important treballar a partir de les Escoles de pares i mares, un lloc on es poden impartir programes específics, cursos, espais adreçats a ells, i que puguin servir per donar eines, compartir experiències, etc. Només d’aquesta manera treballarem des de la prevenció i evitarem situacions de risc.
Aquestes activitats les podem dur a terme des de el centre i amb l’estreta col·laboració dels Serveis Socials, els quals ens poden proporcionar educadors, formació als mestres, etc. També és interessant (i nosaltres consideram que imprescindible) la implicació de les administracions i ajuntaments en aquest tipus de mesures.
· Intervenció front el conflicte: la mediació. La mediació és una estratègia per donar resposta als incidents que puguin aparèixer a l’escola. Hem de tenir en compte que les situacions que viuen els menors i com el fet d’estar dins el circuit de protecció, pot afectar a les seves conductes. D’aquesta manera la mediació afavoreix el desenvolupament de les estratègies i habilitats necessàries per resoldre els conflictes i facilita la gestió dels problemes als centres, alhora que promou l’aplicació efectiva de la cultura del diàleg i afavoreix l’adquisició de capacitats socials.
Es tracta d’educar en la participació, i desenvolupar la capacitat de prendre decisions. La mediació escolar és preventiva, pretén habilitar les persones per conduir per elles mateixes els seus conflictes de manera constructiva i creativa.
Com podem veure els alumnes passen a tenir un paper actiu, una actitud de corresponsabilització amb el projecte, etc. Tots aquests són aspectes que són imprescindibles per al desenvolupament integral i harmònic dels alumnes.
· Programes concrets
Cada centre educatiu ha de decidir quins són els més adequats als seus objectius i com coordinar-los, a través del PEC, PCC i les programacions.
Aquest tipus de programes no tenen sentit ni tampoc són efectius si no es donen en un determinat context. Per això exigeixen un determinat tipus d’educació una organització de centre i un sistema de relacions i un currículum ocult que no contradigui l’ensenyament de programes.
Aquests programes exigeixen models educatius democràtics, un sitema de relacions respectuós, tolerant, participatiu, igualitari i prosocial, un tipus de disciplina inductiu basat en el consens i en el raonament sobre la utilitat de les normes, una impregnació de valors socials positius en totes les activitats i relacions escolars.
A) Programes per al desenvolupament de dimensions de la personalitat: aquests afavoreixen el benestar de l’individu i la conducta prosocial.
a. Programes de desenvolupament i potenciació de l’autoestima.
b. Programes de desenvolupament que afavoreixen la autoeficàcia i el lloc de control intern.
B) Programes de desenvolupament de processos cognitius: els quals afavoreixen la conducta prosocial.
a. Programes de mediació: per afavorir l’adquisició d’un judici moral més autònom i equitatiu.
b. Programes per afavorir l’educació en valors: estratègies que permeten als individus conèixer quins són els valors que realment desitgen tenir i fomenta la congruència de la seva conducta amb aquests valors.
C) Programes orientats a l’aprenentatge de conductes socialment competents:
a. Entrenament en habilitats socials.
b. Programes que optimitzen les relacions interpersonals: educació sexual.
c. Programes que intenten prevenir conductes de risc.
D) Programes orientats a afavorir aspectes concrets de la conducta prosocial:
a. Unitats didàctiques per superar el sexisme.
b. Unitats didàctiques per promocionar els drets humans.
c. Unitats didàctiques per fomentar la pau i la resolució de conductes.
d. Unitats didàctiques i exercicis per afavorir la cooperació.
e. Programes contra la discriminació ètnica.
E) Programes orientats a potenciar un estil de vida saludable:
a. Educació ambiental.
b. Educació per al consum.
c. Educació alimentària.
d. Educació vial
e. Educació per evitar riscs: alcoholisme, drogaaddicció en general, embarassos no desitjats, sida, etc.
F) Programes orientats al control o desaparició de conductes socials indesitjables: com per exemple de control de l’agressivitat.
Cal destacar que aquests programes no serveixen de res si s’apliquen de forma aïllada; perquè aquests tenguin una incidència és necessari que tenguin una continuïtat.
A més, hem de tenir en compte que aquests no són els únics, sinó que n’hi ha molts altres. D’aquesta manera, el centre ha de decidir quins adoptarà en funció de la seva realitat educativa.
L’escola és la institució que millor pot oferir a tots els nins la igualtat d’oportunitats i ha d’ocupar-se de la formació integral, no només de l’aprenentatge de determinades capacitats instrumentals. A més, aquesta pot completar els ensenyaments de les famílies amb programes sistemàtics seqüenciats i globalitzats que permetin fer aprenentatges complexos.
Guia de la Bona Pràctica II: A nivell d'aula
L’aula és l’espai idoni per realitzar una intervenció més acurada i és on podem tenir un contacte més directe amb el menor, per tant, podem controlar més la situació. Així, és important que la intervenció parteixi de l’aula creant les condicions adequades perquè aquesta es pugui estendre a diferents àmbits.
Avaluació
· Realitzar una primera valoració de les necessitats i cobrir immediatament les més bàsiques.
· Considerar l'edat, el sexe, la salut, la personalitat, la raça, la cultura del nen concret per a avaluar els riscos als quals està exposat, així com per a respondre de forma adequada a les seves necessitats. Aquests aspectes els haurem d’avaluar com a mestres, ja que condicionaran l’evolució i desenvolupament del nin.
· A l’aula els mestres hauran de tenir present i avaluar les conseqüències o efectes del maltracte en el nin i la seva família.
· Determinar quins aspectes o factors representen “punts dèbils”, així com també els “punts forts” i tenir en compte com aquests poden actuar com avantatges i desavantatges en la nostra intervenció.
· Identificar les àrees o factors que representen els “aspectes positius” o “punts forts” de la família i sobre els quals es podrà recolzar la nostra intervenció.
· Valorar la seva integració i treball pràctic/manual per sobre del rendiment acadèmic.
Clima d’aula
· Sensibilitzar i conscienciar als alumnes, per tal que l’arribada d’un nou alumne a l’aula s’assoleixi amb tota normalitat i no suposi una distorsió del clima a l’aula.
· Dins l’aula, i amb tot l’alumnat, hem de fomentar el coneixement cap als nous models familiars (famílies monoparentals, reestructurades...) i respecte cap aquests.
· Oferir una organització còmoda de l’espai i dels objectes que no exigeixi continues prohibicions.
· Crear algun espai per a objectes personals en els que pugui mantenir certa privacitat. Hem de tenir en compte que aquests són nins que han sofert la separació de tot allò que els envolta la qual cosa implica una ruptura amb la seva vida anterior. Per això és habitual que els infants tenguin una certa afecció per determinats objectes de la seva vida anterior i dels quals no es volen separar ja que els dóna seguretat.
· Tenir cura dels seus béns personals de manera especial, ja que aquetsa és una forma de respecte cap a la seva vida anterior i cap a ell mateix.
· Potenciar la capacitat de resistència o de fortalesa psicològica a través d’un tracte afectuós, contacte físic, sensibilitat, estimulació, equilibri, estima, satisfacció per els accions, etc.
· Tenir en compte les seves peticions, fer-lo partícip de les decisions que l’afecten, etc.
· Afavorir la interiorització de les normes perquè aquestes passin de tenir un origen en l’autoritat, a ser compreses com a necessàries i útils.
· Ser capaços de posar límit a la seva conducta inadequada, amb energia i claredat en la norma, posar-los en disposició d’aprendre i tenir confiança que ho faran per si sols, preparant l’aula per a la millor activitat d’aquesta edat, que és el joc.
· Davant l’existència de problemes, no cedir a la temptació de negar-los o declarar-los de poca importància. Al contrari, cercar constantment els mitjans per tractar-los.
· Parlar amb naturalitat de les seves vivències, transmetre’ls que són com les dels altres infants, amb claredat, sinceritat i respecte, donant-los el missatge de seguretat en les persones que en tenen cura en un lloc diferent de la resta dels altres nens i nenes, donant preferència a les igualtats i no pas a les diferències.
· El menor necessita, dins el context de l’aula, afecte i continues atencions.
· No estalviar-se les expressions positives si se les mereix, a fi de reforçar els seus assoliments, més que no pas assenyalar les seves limitacions, perquè les criatures són molt sensibles a l’aprovació de les persones adultes.
· Evitar moments que puguin provocar estrès al menor: renou, moviment de masses, etc. Hem de tenir en compte que el nin ha viscut situacions molt estressants i, per tant, necessita una estabilitat i tranquil·litat en l’entorn.
Estratègies organitzatives
· Organitzar la intervenció d’acord a les necessitats i característiques de l’infant, així com en relació als recursos dels que disposem. Això implica també, revisar les capacitats del menor, en relació a les seves habilitats socials, emocionals i afectives, deixant en un segon pla les competències curriculars. Hem de tenir en compte que fins que no s’aconsegueixi una estabilitat i assoliment de les primeres no hi ha haurà les condicions òptimes per realitzar tasques de caire més acadèmic.
· Tenir cura de manera especial del procés d’adaptació al nou entorn, entendre que es tracta d’un procés costós, planificar-lo en el temps, oferint-los seguretat i afecte.
· Distribuir les tasques i hores al llarg de jornada d’una forma que faciliti i afavoreixi una actitud més activa i participativa cap al treball.
· L’establiment de rutines en la jornada escolar esdevé una eina fonamental perquè l’alumne se senti segur en l’entorn de l’aula, ja que facilita una anticipació del que passarà i per tant aconseguirem que ell sàpiga en tot moment el que ha de fer i així no se senti desorientat.
· Facilitar les ocasions en les que els nins puguin interactuar amb els seus iguals i molt especialment amb aquells que es defineixen com amics. La dificultat actual és la manca d’espais; per això l’escola hauria d’oferir espais d’interacció en horari no escolar i durant els caps de setmana.
Estratègies metodològiques
· Prioritzar sempre el benestar del menor en la presa de decisions. A més d’escoltar i tenir en compte la seva opinió.
· La intervenció ha d’anar en funció de les seves característiques individuals ja que aquestes condicionen la seva capacitat d’adaptació i el seu sistema de relació. Per això és necessari el treball en habilitats socials i capacitat per solucionar problemes.
· El mestre ha d’esdevenir un model educatiu estable per a l’alumne, i que aquest es pugui arribar a identificar amb ell. Hem de tenir en compte que solen ser infants als que els manquen referents adequats per desenvolupar les habilitats de la vida diària.
· L’objectiu principal no serà l’adquisició de continguts escolars, sinó la seva socialització i adquisició d’habilitats que li permetin adquirir una certa autonomia personal.
· Realitzar una intervenció, educativa i psicoterapèutica, que elimini els efectes que el maltracte hagi pogut ocasionar en el menor.
· Una estratègia que pot ser necessària per la integració del menor al centre escolar és una incorporació progressiva, és a dir, aquesta es pot realitzar tant a través d’una reducció de l’horari escolar, com a través de la incorporació en matèries que li resultin més atractives.
· Treball en petits grups per tal de facilitar les relacions entre els membres de l’aula i que aquestes puguin arribar a ser més estretes. D’aquesta manera, oferim més seguretat a l’hora d’iniciar-la.
· Posar paraules als seus sentiments de manera adequada, sempre amb paraules comprensibles d’acord amb l’edat que tinguin, amb la qual cosa afavorirem tota mena d’expressions (verbal, corporal, gràfica, etc.).
· Proposar activitats significatives, curtes, variades, en microgrups, voluntàries, etc. Aquests infants habitualment tenen un desinterès i una desmotivació cap a les tasques escolars, per això aquest tipus d’activitats ens ajudaran a implicar-los i a que se sentin més segurs dins l’aula i en les tasques escolars.
· Dins l’aula és aconsellable treballar i organitzar les activitats mitjançant agrupaments flexibles, treball cooperatiu, per racons, tallers... que afavoreixen les relacions entre els alumnes, així com un enriquiment mutu entre ells.
· Fer ús de activitats alternatives que permetin l’ús i desenvolupament de habilitats socials i pràctiques, que afavoreixin la seva autonomia, que li ofereixen la possibilitat de tenir èxit, i fins i tot destacar.
· Ensenyar i treballar habilitats de la vida diària, és a dir treballar per aconseguir la màxima autonomia, responsabilitats, etc.
· Potenciar les activitats d’interacció amb els demés.
· Necessitat d’exploració: necessitat de conèixer l’entorn físic i social. Per tant, l’escola ha d’oferir la possibilitat de contacte amb objectes, llocs, plantes i persones i oferir els ambients més rics i variats possibles.
· Necessitat de potenciar la curiositat per aconseguir un aprenentatge significatiu connectat amb la realitat.
· Necessitat de participació i autonomia progressiva: participar en les decisions i situacions en les quals estiguin implicats. Per això l’escola ha d’educar la participació i establir límits coherents i definits.
· Necessitat de jugar: el joc neutralitza altres moments de sofriment, contribuint a que el balanç vital sigui positiu. El joc ofereix les millors oportunitats per fer tot tipus d’aprenentatges socials, per això podem fer ús del joc com a eina educativa per tal que l’infant rebi una estimulació rica i significativa, realitzi activitats corporals i formi una xarxa de relacions socials.
· Repetir jocs, contes i cançons que els atreguin i que reconeguin com a propis, ja que aquests els atorguen seguretat i sensació de pertinença. Els contes narrats o llegits constitueixen una oportunitat inigualable perquè els infants es puguin acostar al món de les emocions, que d’altre manera no podrien viure. Les criatures s’espanten, s’alegren, s’entristeixen amb els personatges, perquè s’identifiquen plenament.
· No desmuntar la seva fantasia. La fantasia dels infants té a veure amb situacions viscudes. Amb la imaginació, les criatures encadenen records del que ha passat. Si els records són positius, serviran per establir un procés d’enriquiment personal; si els records són negatius, els ajudarà a assumir-los i a superar-los.
Pautes actitudinals
· Acceptació de l’alumne independentment del seu rendiment o conducta. Hem de tenir en compte que per la situació viscuda pot presentar problemes de comportament. Davant aquests hem d’adoptar una actitud comprensiva, analitzant el per què del comportament.
· El mestre ha de superar el seu caràcter instructor per això és necessari que el menor tengui confiança en ell i s’identifiqui amb aquest. El mestre l’ha d’ajudar a superar els riscs, per això el menor ha de sentir-se acceptat incondicionalment, amb la qual cosa es fomenta l’augment de l’autoestima.
· No etiquetar les seves conductes, hem de tenir en compte que són conseqüència de les seves vivències, i l’hem d’ajudar a afrontar-les en confiança.
Pautes socials
· Prioritzar la estabilitat emocional per sobre dels continguts curriculars. Només quan el nin assoleixi la estabilitat emocional serà capaç d’interioritzar els continguts escolars.
· Promoure el desenvolupament de característiques individuals fonamentals: autoestima, percepció de control, habilitats socials, etc.
· Emfasitzar la independència i absència de sobreprotecció.
· Un dels objectius prioritaris és treballar les habilitats socials, ja que els menors tenen greus dificultats en la socialització. Cal destacar que són alumnes sense models socials adequats, i necessiten que els facilitin les eines necessàries per relacionar-se adequadament amb els demés.
· Dins l’aula és important treballar i promoure la seva competència social.
· Desenvolupament de les competències socials, autoestima i autoeficàcia.
· Fer competent a cada nin per adaptar-se i saber afrontar i superar els riscs als quals pugui veure’s sotmès.
· Donar valor a una relació afectiva entre l’infant i la persona educadora que esdevé privilegiada.
· Evitar situacions de ruptura, donar continuïtat a la tasca, unificar criteris amb els educadors i famílies que realitzen una labor de maternatge, de manera que es recapti tota la informació possible, i es comuniquin les conductes, els progressos i els aprenentatges dels infants que s‘observen a l’escola.
· Oferir a l’infant un ventall de relacions socials, engrandir el seu camp d’experiències, trencar la monotonia quotidiana amb activitats lúdiques, culturals, esportives, passeigs, excursions, en definitiva: activitats gratificants.
· Importància de la influència dels amics que esdevenen un complement a les figures d’afecció. Aquest és un factor que condiciona l’autoestima i l’aprenentatge d’habilitats socials.
· Aconsellar que fora de l’escola es pugui veure amb els amics que ha fet al centre (sobretot, vacances, aniversaris, etc.). Per tal d’evitar una segona separació dels seus companys que implica noves pèrdues.
Família
· Afavorir l’intercanvi constant d’informació amb els pares o tutors (reunions col·lectives, converses informals, agenda, etc.).
· Parlar dels pares durant la seva absència, sense amagar ni invisibilitzar la situació. És a dir, parlar de la família biològica amb naturalitat.
Respecte a la seva història i a les seves famílies, cal tenir sempre en compte que, encara que no siguin presents com les d’altres nens i nenes, són a la seva ment i al seu cor.
Avaluació
· Realitzar una primera valoració de les necessitats i cobrir immediatament les més bàsiques.
· Considerar l'edat, el sexe, la salut, la personalitat, la raça, la cultura del nen concret per a avaluar els riscos als quals està exposat, així com per a respondre de forma adequada a les seves necessitats. Aquests aspectes els haurem d’avaluar com a mestres, ja que condicionaran l’evolució i desenvolupament del nin.
· A l’aula els mestres hauran de tenir present i avaluar les conseqüències o efectes del maltracte en el nin i la seva família.
· Determinar quins aspectes o factors representen “punts dèbils”, així com també els “punts forts” i tenir en compte com aquests poden actuar com avantatges i desavantatges en la nostra intervenció.
· Identificar les àrees o factors que representen els “aspectes positius” o “punts forts” de la família i sobre els quals es podrà recolzar la nostra intervenció.
· Valorar la seva integració i treball pràctic/manual per sobre del rendiment acadèmic.
Clima d’aula
· Sensibilitzar i conscienciar als alumnes, per tal que l’arribada d’un nou alumne a l’aula s’assoleixi amb tota normalitat i no suposi una distorsió del clima a l’aula.
· Dins l’aula, i amb tot l’alumnat, hem de fomentar el coneixement cap als nous models familiars (famílies monoparentals, reestructurades...) i respecte cap aquests.
· Oferir una organització còmoda de l’espai i dels objectes que no exigeixi continues prohibicions.
· Crear algun espai per a objectes personals en els que pugui mantenir certa privacitat. Hem de tenir en compte que aquests són nins que han sofert la separació de tot allò que els envolta la qual cosa implica una ruptura amb la seva vida anterior. Per això és habitual que els infants tenguin una certa afecció per determinats objectes de la seva vida anterior i dels quals no es volen separar ja que els dóna seguretat.
· Tenir cura dels seus béns personals de manera especial, ja que aquetsa és una forma de respecte cap a la seva vida anterior i cap a ell mateix.
· Potenciar la capacitat de resistència o de fortalesa psicològica a través d’un tracte afectuós, contacte físic, sensibilitat, estimulació, equilibri, estima, satisfacció per els accions, etc.
· Tenir en compte les seves peticions, fer-lo partícip de les decisions que l’afecten, etc.
· Afavorir la interiorització de les normes perquè aquestes passin de tenir un origen en l’autoritat, a ser compreses com a necessàries i útils.
· Ser capaços de posar límit a la seva conducta inadequada, amb energia i claredat en la norma, posar-los en disposició d’aprendre i tenir confiança que ho faran per si sols, preparant l’aula per a la millor activitat d’aquesta edat, que és el joc.
· Davant l’existència de problemes, no cedir a la temptació de negar-los o declarar-los de poca importància. Al contrari, cercar constantment els mitjans per tractar-los.
· Parlar amb naturalitat de les seves vivències, transmetre’ls que són com les dels altres infants, amb claredat, sinceritat i respecte, donant-los el missatge de seguretat en les persones que en tenen cura en un lloc diferent de la resta dels altres nens i nenes, donant preferència a les igualtats i no pas a les diferències.
· El menor necessita, dins el context de l’aula, afecte i continues atencions.
· No estalviar-se les expressions positives si se les mereix, a fi de reforçar els seus assoliments, més que no pas assenyalar les seves limitacions, perquè les criatures són molt sensibles a l’aprovació de les persones adultes.
· Evitar moments que puguin provocar estrès al menor: renou, moviment de masses, etc. Hem de tenir en compte que el nin ha viscut situacions molt estressants i, per tant, necessita una estabilitat i tranquil·litat en l’entorn.
Estratègies organitzatives
· Organitzar la intervenció d’acord a les necessitats i característiques de l’infant, així com en relació als recursos dels que disposem. Això implica també, revisar les capacitats del menor, en relació a les seves habilitats socials, emocionals i afectives, deixant en un segon pla les competències curriculars. Hem de tenir en compte que fins que no s’aconsegueixi una estabilitat i assoliment de les primeres no hi ha haurà les condicions òptimes per realitzar tasques de caire més acadèmic.
· Tenir cura de manera especial del procés d’adaptació al nou entorn, entendre que es tracta d’un procés costós, planificar-lo en el temps, oferint-los seguretat i afecte.
· Distribuir les tasques i hores al llarg de jornada d’una forma que faciliti i afavoreixi una actitud més activa i participativa cap al treball.
· L’establiment de rutines en la jornada escolar esdevé una eina fonamental perquè l’alumne se senti segur en l’entorn de l’aula, ja que facilita una anticipació del que passarà i per tant aconseguirem que ell sàpiga en tot moment el que ha de fer i així no se senti desorientat.
· Facilitar les ocasions en les que els nins puguin interactuar amb els seus iguals i molt especialment amb aquells que es defineixen com amics. La dificultat actual és la manca d’espais; per això l’escola hauria d’oferir espais d’interacció en horari no escolar i durant els caps de setmana.
Estratègies metodològiques
· Prioritzar sempre el benestar del menor en la presa de decisions. A més d’escoltar i tenir en compte la seva opinió.
· La intervenció ha d’anar en funció de les seves característiques individuals ja que aquestes condicionen la seva capacitat d’adaptació i el seu sistema de relació. Per això és necessari el treball en habilitats socials i capacitat per solucionar problemes.
· El mestre ha d’esdevenir un model educatiu estable per a l’alumne, i que aquest es pugui arribar a identificar amb ell. Hem de tenir en compte que solen ser infants als que els manquen referents adequats per desenvolupar les habilitats de la vida diària.
· L’objectiu principal no serà l’adquisició de continguts escolars, sinó la seva socialització i adquisició d’habilitats que li permetin adquirir una certa autonomia personal.
· Realitzar una intervenció, educativa i psicoterapèutica, que elimini els efectes que el maltracte hagi pogut ocasionar en el menor.
· Una estratègia que pot ser necessària per la integració del menor al centre escolar és una incorporació progressiva, és a dir, aquesta es pot realitzar tant a través d’una reducció de l’horari escolar, com a través de la incorporació en matèries que li resultin més atractives.
· Treball en petits grups per tal de facilitar les relacions entre els membres de l’aula i que aquestes puguin arribar a ser més estretes. D’aquesta manera, oferim més seguretat a l’hora d’iniciar-la.
· Posar paraules als seus sentiments de manera adequada, sempre amb paraules comprensibles d’acord amb l’edat que tinguin, amb la qual cosa afavorirem tota mena d’expressions (verbal, corporal, gràfica, etc.).
· Proposar activitats significatives, curtes, variades, en microgrups, voluntàries, etc. Aquests infants habitualment tenen un desinterès i una desmotivació cap a les tasques escolars, per això aquest tipus d’activitats ens ajudaran a implicar-los i a que se sentin més segurs dins l’aula i en les tasques escolars.
· Dins l’aula és aconsellable treballar i organitzar les activitats mitjançant agrupaments flexibles, treball cooperatiu, per racons, tallers... que afavoreixen les relacions entre els alumnes, així com un enriquiment mutu entre ells.
· Fer ús de activitats alternatives que permetin l’ús i desenvolupament de habilitats socials i pràctiques, que afavoreixin la seva autonomia, que li ofereixen la possibilitat de tenir èxit, i fins i tot destacar.
· Ensenyar i treballar habilitats de la vida diària, és a dir treballar per aconseguir la màxima autonomia, responsabilitats, etc.
· Potenciar les activitats d’interacció amb els demés.
· Necessitat d’exploració: necessitat de conèixer l’entorn físic i social. Per tant, l’escola ha d’oferir la possibilitat de contacte amb objectes, llocs, plantes i persones i oferir els ambients més rics i variats possibles.
· Necessitat de potenciar la curiositat per aconseguir un aprenentatge significatiu connectat amb la realitat.
· Necessitat de participació i autonomia progressiva: participar en les decisions i situacions en les quals estiguin implicats. Per això l’escola ha d’educar la participació i establir límits coherents i definits.
· Necessitat de jugar: el joc neutralitza altres moments de sofriment, contribuint a que el balanç vital sigui positiu. El joc ofereix les millors oportunitats per fer tot tipus d’aprenentatges socials, per això podem fer ús del joc com a eina educativa per tal que l’infant rebi una estimulació rica i significativa, realitzi activitats corporals i formi una xarxa de relacions socials.
· Repetir jocs, contes i cançons que els atreguin i que reconeguin com a propis, ja que aquests els atorguen seguretat i sensació de pertinença. Els contes narrats o llegits constitueixen una oportunitat inigualable perquè els infants es puguin acostar al món de les emocions, que d’altre manera no podrien viure. Les criatures s’espanten, s’alegren, s’entristeixen amb els personatges, perquè s’identifiquen plenament.
· No desmuntar la seva fantasia. La fantasia dels infants té a veure amb situacions viscudes. Amb la imaginació, les criatures encadenen records del que ha passat. Si els records són positius, serviran per establir un procés d’enriquiment personal; si els records són negatius, els ajudarà a assumir-los i a superar-los.
Pautes actitudinals
· Acceptació de l’alumne independentment del seu rendiment o conducta. Hem de tenir en compte que per la situació viscuda pot presentar problemes de comportament. Davant aquests hem d’adoptar una actitud comprensiva, analitzant el per què del comportament.
· El mestre ha de superar el seu caràcter instructor per això és necessari que el menor tengui confiança en ell i s’identifiqui amb aquest. El mestre l’ha d’ajudar a superar els riscs, per això el menor ha de sentir-se acceptat incondicionalment, amb la qual cosa es fomenta l’augment de l’autoestima.
· No etiquetar les seves conductes, hem de tenir en compte que són conseqüència de les seves vivències, i l’hem d’ajudar a afrontar-les en confiança.
Pautes socials
· Prioritzar la estabilitat emocional per sobre dels continguts curriculars. Només quan el nin assoleixi la estabilitat emocional serà capaç d’interioritzar els continguts escolars.
· Promoure el desenvolupament de característiques individuals fonamentals: autoestima, percepció de control, habilitats socials, etc.
· Emfasitzar la independència i absència de sobreprotecció.
· Un dels objectius prioritaris és treballar les habilitats socials, ja que els menors tenen greus dificultats en la socialització. Cal destacar que són alumnes sense models socials adequats, i necessiten que els facilitin les eines necessàries per relacionar-se adequadament amb els demés.
· Dins l’aula és important treballar i promoure la seva competència social.
· Desenvolupament de les competències socials, autoestima i autoeficàcia.
· Fer competent a cada nin per adaptar-se i saber afrontar i superar els riscs als quals pugui veure’s sotmès.
· Donar valor a una relació afectiva entre l’infant i la persona educadora que esdevé privilegiada.
· Evitar situacions de ruptura, donar continuïtat a la tasca, unificar criteris amb els educadors i famílies que realitzen una labor de maternatge, de manera que es recapti tota la informació possible, i es comuniquin les conductes, els progressos i els aprenentatges dels infants que s‘observen a l’escola.
· Oferir a l’infant un ventall de relacions socials, engrandir el seu camp d’experiències, trencar la monotonia quotidiana amb activitats lúdiques, culturals, esportives, passeigs, excursions, en definitiva: activitats gratificants.
· Importància de la influència dels amics que esdevenen un complement a les figures d’afecció. Aquest és un factor que condiciona l’autoestima i l’aprenentatge d’habilitats socials.
· Aconsellar que fora de l’escola es pugui veure amb els amics que ha fet al centre (sobretot, vacances, aniversaris, etc.). Per tal d’evitar una segona separació dels seus companys que implica noves pèrdues.
Família
· Afavorir l’intercanvi constant d’informació amb els pares o tutors (reunions col·lectives, converses informals, agenda, etc.).
· Parlar dels pares durant la seva absència, sense amagar ni invisibilitzar la situació. És a dir, parlar de la família biològica amb naturalitat.
Respecte a la seva història i a les seves famílies, cal tenir sempre en compte que, encara que no siguin presents com les d’altres nens i nenes, són a la seva ment i al seu cor.
Guia de la Bona Pràctica III: A Nivell de Professorat
El fet de trobar-se amb un infant que pateix o ha patit una situació de desprotecció produeix una sèrie de sentiments en el professorat que dificulten una intervenció adequada amb aquest alumnat.
D’aquesta manera, és necessari que el professorat desenvolupi una sèrie d’actituds i aptituds, així com el coneixement d’estratègies que guiïn la seva actuació en aquest tipus de situacions, per tal de garantir un adequat desenvolupament de l’infant i ajudar-lo a superar la situació.
Sentiments dels professionals:
· En relació a la detecció, els professors solen mostrar temor a la denuncia, ja que tenen por a les possibles represàlies per part de la família biològica. Tot i que aquest denuncia sigui l’obligació no només legal, sinó també moral de tots els ciutadans, moltes denuncies no es duen a terme a causa d’aquesta por. Una de les possibles solucions és fer-les a nivell de centre, i amb la implicació de l’equip directiu.
· Els mestres senten angoixes en relació a la legalitat i situacions que poden sorgir davant les mesures judicials preses. En ocasions tenen dificultats per actuar, ja que no disposen de la informació judicial que determina les condicions de relació del menor amb la seva família biològica.
· Sorgeixen sentiments diferents segons si l’alumne estava escolaritzat en el centre abans de dur-se a terme la mesura de protecció o no.
Si l’alumne ja estava escolaritzat en aquell centre, una vegada adoptada la mesura de protecció, els mestres reconeixen una gran millora en ell, ja que una vegada s’eliminen les condicions que provocaren la desprotecció i és dóna resposta a les seves necessitats, el canvi és percep com a positiu.
Per altra banda, si la mesura comporta canvi de centre, l’infant és percebut pels mestres com un nou problema, al que s’ha de donar resposta i per tant implica més atenció i dedicació, a més suposa per ells un element que romp amb l’estabilitat de l’aula.
· Manca de suport i/o implicació per part de la resta de professorat del centre. Moltes vegades es delega en el mestre tutor de l’alumne tota la tasca d’atenció, la qual cosa dificulta una mateixa línia d’actuació en les intervencions.
· El professorat sol sentir-se desorientat perquè no té la suficient informació per poder actuar, es a dir, el mestre ha de fer front a una situació per la qual no se sent capacitat. És per ell/a una situació que apareix de forma sobtada i per la que no està preparat per donar resposta.
Com a conseqüència de tot això, apareix la necessitat de tenir una formació per a la intervenció escolar dels menors que es troben sota una mesura de protecció. La intervenció de l’escola ha d’anar dirigida a donar resposta a les necessitats del menor. Per això com a mestres haurem de:
· Ajudar a afrontar les pèrdues. L’adopció de mesures de protecció que suposen la de la separació del menor del seu nucli familiar implica situar al menor en una nova situació on es produeixen pèrdues significatives que no es limiten a la separació de les principals figures familiars. Aquestes pèrdues es poden classificar en:
Pèrdues de tipus físic i material
Pèrdues psicosocials
Pèrdues socioculturals
Pèrdues emocionals
· De les pèrdues emocionals convé tenir un coneixement previ de les vinculacions afectives del menor, amb la finalitat de preveure la situació de dol que la separació pot produir.
No tots els menors viuen la separació d’igual manera: uns la pateixen excessivament, afegint un element més a la situació de risc, esdevenint en alguns casos una situació de desemparament més greu que aquella que va determinar la mesura.
· Facilitar l’expressió dels sentiments. És necessari crear un clima de confiança i seguretat per a l’infant per tal que pugui expressar les seves emocions, pensaments, ja que es troba en un moment de canvis radicals, i és necessari externalitzar tant sentiments positius com negatius, per tal de superar i entendre la situació en que es troba.
· Molt lligat amb el punt anterior, hem d’ajudar a elaborar una explicació de la seva situació, ja que el menor ha sofert molts de canvis i pèrdues en poc temps, i és necessari una reflexió de la situació en que es troba. Nosaltres com a mestres, hem de acompanyar al nin en aquest procés de comprensió de la pròpia història.
· Ajudar a construir la seva història personal. És important que el nin no rompi totalment amb la seva vida, no es tracta d’oblidar el passat, sinó de reconstruir-lo per tal de seguir endavant i poder construir la seva identitat personal, en el seu nou context. Aquesta identitat es veu amenaçada especialment en aquells nens que han estat separats de la seva família durant molts anys i més si han canviat d'ubicació en diverses ocasions. És necessari que les persones que estiguem en contacte amb ells, fent-nos càrrec de la seva atenció i educació, els ajudem a vincular totes les experiències i els successos més significatius de la seva vida, donant-los un sentit, i a recuperar els records de les persones amb les quals han compartit la seva existència.
Així doncs, es tractaria d’establir les condicions necessàries, per tal que el nin sigui capaç (mitjançant el nostre suport) de connectar la seva vida anterior amb el nou entorn en que es troba. Nosaltres com a mestres tenim un paper molt importat en aquest procés; hem d’ajudar a l’infant a sentir-se segur en si mateix, i això ho podem aconseguir mitjançant una estabilitat de models, entorn (aula), etc.
· Desenvolupar una autoestima positiva. Cal destacar que l’autoestima és un aspecte fonamental en el desenvolupament del menor, ja que a partir d’ella es construeixen les habilitats, actituds, aptituds... necessàries per establir relacions i vincles afectius. Per tant serà un dels aspectes més importants a treballar des de l’escola.
Per tal d’afavorir l’augment de l’autoestima és imprescindible:
- Afavorir l’acceptació positiva.
- Afavorir l’acceptació de qualsevol diferència.
- No fer comparacions i desqualificacions.
- Proposar tasques en les que pugui tenir èxit.
- Realitzar programes de promoció de l’autoestima, habilitats socials i habilitats interpersonals.
· Les persones que estam en contacte amb ell hem de fer-los sentir persones úniques, valuoses, competents i estimades, ja que han viscut diferents fracassos a causa del seu desavantatge social i, en ocasions, se senten culpables pel succeït.
· Des de l’escola ens hem d’implicar en la seva atenció, educació i benestar. Aquesta implicació s’ha de donar des de tota la comunitat educativa, ja que es tracta de fomentar un treball globalitzador i un desenvolupament integral. L’actuació no només ha de venir des del centre, sinó que les famílies i context on se situa l’infant han de col·laborar en aquesta tasca.
· Proporcionar les habilitats necessàries pel desenvolupament de la competència personal i social, ja que si no es treballa en aquest nivell serà molt difícil la seva integració i adaptació a la nova situació. A causa de les seves dificultats de socialització, serà important donar eines que els ajudin a establir relacions i afecte amb els companys d’aula, mestres, etc.
· Tots els àmbits de la competència social del nen (comportament prosocial i empatia, habilitats de comunicació, adaptació social, habilitats de solució de problemes interpersonals, vinculació afectiva, etc.) poden veure's afectats per les situacions més o menys severes de desprotecció. Per aquest motiu, totes les persones responsables de l'atenció directa dels nens protegits han de ensenyar-los les habilitats necessàries per al desenvolupament de la competència personal i social i, a aquest efecte, han d'existir i utilitzar-se programes estructurats per al seu entrenament.
· Necessitat de: escoltar-los quan fan preguntes, respondre de forma veraç, contingent, senzilla i adaptada a les pròpies capacitats del nin. L’adult esdevé un mediador en la comprensió de la realitat i el significat que el nin li dóna. A més de comprendre que nosaltres podem aprendre molt d’ells.
· Necessitat de transmetre un concepte de l’ésser humà i de la societat realista i positiva. Això, permet un desenvolupament del judici moral i la capacitat d’assimilació crítica de valors i normes socials que permetin al nin controlar la conducta i dur a terme comportaments prosocials.
· La participació del menor; els desigs dels nens han de ser tinguts en compte i és necessari facilitar que els expressin. D'acord amb la seva edat cal procurar que participin al màxim en l'adopció de decisions relacionades amb aquelles qüestions que els concerneixen.
· No jutjar mai a la família biològica del menor, ja que nosaltres no hem viscut les seves experiències ni hem tingut la seva problemàtica, per tant, no els podem jutjar baix els nostres patrons.
· Hem de veure al nin com a subjecte de la nostra tasca educativa, no com una víctima, ja que això només ens posarà obstacles a l’hora d’intervenir.
· Reflexió sobre la pròpia pràctica, només si tenim una actitud reflexiva podrem anar millorant la nostra intervenció, afegint o modificant allò que sigui necessari, sempre tenint present l’evolució positiva del menor.
· Tenir una actitud de cooperació i coordinació amb la resta de professorat. Només d‘aquest manera podrem dur a terme una educació global i conseqüent desenvolupament integral.
D’aquesta manera, és necessari que el professorat desenvolupi una sèrie d’actituds i aptituds, així com el coneixement d’estratègies que guiïn la seva actuació en aquest tipus de situacions, per tal de garantir un adequat desenvolupament de l’infant i ajudar-lo a superar la situació.
Sentiments dels professionals:
· En relació a la detecció, els professors solen mostrar temor a la denuncia, ja que tenen por a les possibles represàlies per part de la família biològica. Tot i que aquest denuncia sigui l’obligació no només legal, sinó també moral de tots els ciutadans, moltes denuncies no es duen a terme a causa d’aquesta por. Una de les possibles solucions és fer-les a nivell de centre, i amb la implicació de l’equip directiu.
· Els mestres senten angoixes en relació a la legalitat i situacions que poden sorgir davant les mesures judicials preses. En ocasions tenen dificultats per actuar, ja que no disposen de la informació judicial que determina les condicions de relació del menor amb la seva família biològica.
· Sorgeixen sentiments diferents segons si l’alumne estava escolaritzat en el centre abans de dur-se a terme la mesura de protecció o no.
Si l’alumne ja estava escolaritzat en aquell centre, una vegada adoptada la mesura de protecció, els mestres reconeixen una gran millora en ell, ja que una vegada s’eliminen les condicions que provocaren la desprotecció i és dóna resposta a les seves necessitats, el canvi és percep com a positiu.
Per altra banda, si la mesura comporta canvi de centre, l’infant és percebut pels mestres com un nou problema, al que s’ha de donar resposta i per tant implica més atenció i dedicació, a més suposa per ells un element que romp amb l’estabilitat de l’aula.
· Manca de suport i/o implicació per part de la resta de professorat del centre. Moltes vegades es delega en el mestre tutor de l’alumne tota la tasca d’atenció, la qual cosa dificulta una mateixa línia d’actuació en les intervencions.
· El professorat sol sentir-se desorientat perquè no té la suficient informació per poder actuar, es a dir, el mestre ha de fer front a una situació per la qual no se sent capacitat. És per ell/a una situació que apareix de forma sobtada i per la que no està preparat per donar resposta.
Com a conseqüència de tot això, apareix la necessitat de tenir una formació per a la intervenció escolar dels menors que es troben sota una mesura de protecció. La intervenció de l’escola ha d’anar dirigida a donar resposta a les necessitats del menor. Per això com a mestres haurem de:
· Ajudar a afrontar les pèrdues. L’adopció de mesures de protecció que suposen la de la separació del menor del seu nucli familiar implica situar al menor en una nova situació on es produeixen pèrdues significatives que no es limiten a la separació de les principals figures familiars. Aquestes pèrdues es poden classificar en:
Pèrdues de tipus físic i material
Pèrdues psicosocials
Pèrdues socioculturals
Pèrdues emocionals
· De les pèrdues emocionals convé tenir un coneixement previ de les vinculacions afectives del menor, amb la finalitat de preveure la situació de dol que la separació pot produir.
No tots els menors viuen la separació d’igual manera: uns la pateixen excessivament, afegint un element més a la situació de risc, esdevenint en alguns casos una situació de desemparament més greu que aquella que va determinar la mesura.
· Facilitar l’expressió dels sentiments. És necessari crear un clima de confiança i seguretat per a l’infant per tal que pugui expressar les seves emocions, pensaments, ja que es troba en un moment de canvis radicals, i és necessari externalitzar tant sentiments positius com negatius, per tal de superar i entendre la situació en que es troba.
· Molt lligat amb el punt anterior, hem d’ajudar a elaborar una explicació de la seva situació, ja que el menor ha sofert molts de canvis i pèrdues en poc temps, i és necessari una reflexió de la situació en que es troba. Nosaltres com a mestres, hem de acompanyar al nin en aquest procés de comprensió de la pròpia història.
· Ajudar a construir la seva història personal. És important que el nin no rompi totalment amb la seva vida, no es tracta d’oblidar el passat, sinó de reconstruir-lo per tal de seguir endavant i poder construir la seva identitat personal, en el seu nou context. Aquesta identitat es veu amenaçada especialment en aquells nens que han estat separats de la seva família durant molts anys i més si han canviat d'ubicació en diverses ocasions. És necessari que les persones que estiguem en contacte amb ells, fent-nos càrrec de la seva atenció i educació, els ajudem a vincular totes les experiències i els successos més significatius de la seva vida, donant-los un sentit, i a recuperar els records de les persones amb les quals han compartit la seva existència.
Així doncs, es tractaria d’establir les condicions necessàries, per tal que el nin sigui capaç (mitjançant el nostre suport) de connectar la seva vida anterior amb el nou entorn en que es troba. Nosaltres com a mestres tenim un paper molt importat en aquest procés; hem d’ajudar a l’infant a sentir-se segur en si mateix, i això ho podem aconseguir mitjançant una estabilitat de models, entorn (aula), etc.
· Desenvolupar una autoestima positiva. Cal destacar que l’autoestima és un aspecte fonamental en el desenvolupament del menor, ja que a partir d’ella es construeixen les habilitats, actituds, aptituds... necessàries per establir relacions i vincles afectius. Per tant serà un dels aspectes més importants a treballar des de l’escola.
Per tal d’afavorir l’augment de l’autoestima és imprescindible:
- Afavorir l’acceptació positiva.
- Afavorir l’acceptació de qualsevol diferència.
- No fer comparacions i desqualificacions.
- Proposar tasques en les que pugui tenir èxit.
- Realitzar programes de promoció de l’autoestima, habilitats socials i habilitats interpersonals.
· Les persones que estam en contacte amb ell hem de fer-los sentir persones úniques, valuoses, competents i estimades, ja que han viscut diferents fracassos a causa del seu desavantatge social i, en ocasions, se senten culpables pel succeït.
· Des de l’escola ens hem d’implicar en la seva atenció, educació i benestar. Aquesta implicació s’ha de donar des de tota la comunitat educativa, ja que es tracta de fomentar un treball globalitzador i un desenvolupament integral. L’actuació no només ha de venir des del centre, sinó que les famílies i context on se situa l’infant han de col·laborar en aquesta tasca.
· Proporcionar les habilitats necessàries pel desenvolupament de la competència personal i social, ja que si no es treballa en aquest nivell serà molt difícil la seva integració i adaptació a la nova situació. A causa de les seves dificultats de socialització, serà important donar eines que els ajudin a establir relacions i afecte amb els companys d’aula, mestres, etc.
· Tots els àmbits de la competència social del nen (comportament prosocial i empatia, habilitats de comunicació, adaptació social, habilitats de solució de problemes interpersonals, vinculació afectiva, etc.) poden veure's afectats per les situacions més o menys severes de desprotecció. Per aquest motiu, totes les persones responsables de l'atenció directa dels nens protegits han de ensenyar-los les habilitats necessàries per al desenvolupament de la competència personal i social i, a aquest efecte, han d'existir i utilitzar-se programes estructurats per al seu entrenament.
· Necessitat de: escoltar-los quan fan preguntes, respondre de forma veraç, contingent, senzilla i adaptada a les pròpies capacitats del nin. L’adult esdevé un mediador en la comprensió de la realitat i el significat que el nin li dóna. A més de comprendre que nosaltres podem aprendre molt d’ells.
· Necessitat de transmetre un concepte de l’ésser humà i de la societat realista i positiva. Això, permet un desenvolupament del judici moral i la capacitat d’assimilació crítica de valors i normes socials que permetin al nin controlar la conducta i dur a terme comportaments prosocials.
· La participació del menor; els desigs dels nens han de ser tinguts en compte i és necessari facilitar que els expressin. D'acord amb la seva edat cal procurar que participin al màxim en l'adopció de decisions relacionades amb aquelles qüestions que els concerneixen.
· No jutjar mai a la família biològica del menor, ja que nosaltres no hem viscut les seves experiències ni hem tingut la seva problemàtica, per tant, no els podem jutjar baix els nostres patrons.
· Hem de veure al nin com a subjecte de la nostra tasca educativa, no com una víctima, ja que això només ens posarà obstacles a l’hora d’intervenir.
· Reflexió sobre la pròpia pràctica, només si tenim una actitud reflexiva podrem anar millorant la nostra intervenció, afegint o modificant allò que sigui necessari, sempre tenint present l’evolució positiva del menor.
· Tenir una actitud de cooperació i coordinació amb la resta de professorat. Només d‘aquest manera podrem dur a terme una educació global i conseqüent desenvolupament integral.
martes, 15 de mayo de 2007
Treball Tema 7
Aquí teniu el treball del Tema 7 que féren na Margalida Díez Forteza i na Sonia Pastor Serra.
Donat que l'arxiu del treball és molt gran, ho hem pujat en tres parts, que romanen enumerades.
En clicar sobre el nom de la part del treball que us voleu baixar us redireccionarà a una pàgina, allà solament heu de clicar sobre "Click here to start download" i es descarregarà la part elegida.
Escola i Desprotecció: 1a Part
Escola i Desprotecció: 2a Part
Escola i Desprotecció: 3a Part
Donat que l'arxiu del treball és molt gran, ho hem pujat en tres parts, que romanen enumerades.
En clicar sobre el nom de la part del treball que us voleu baixar us redireccionarà a una pàgina, allà solament heu de clicar sobre "Click here to start download" i es descarregarà la part elegida.
Escola i Desprotecció: 1a Part
Escola i Desprotecció: 2a Part
Escola i Desprotecció: 3a Part
Suscribirse a:
Entradas (Atom)